La Suite per a orquestra de jazz núm. 1, op. 38a, és una obra orquestral clàssica del compositor rus Dmitri Xostakóvitx, composta el 1934 en un estil que pren temes i escriptura relacionats amb el jazz. Es va estrenar el 24 de març de 1934 a Leningrad.

Història L'escriptura per part de Xostakóvitx d'una suite en el llenguatge del jazz està vinculada a la seva participació en una comissió de jazz soviètica que tenia com a objectiu organitzar un concurs a Leningrad per elevar el nivell del jazz a l'URSS,Llibret del disc The Jazz Album de Xostakóvitx pel Concertgebouw d'Amsterdam dirigit per Riccardo Chailly, Decca Records, 1993, p.6. música popular i de cafè, poc coneguda i present a la Unió Soviètica a la dècada de 1930. Per encoratjar altres compositors, Xostakóvitx va escriure aquesta obra, que però no va ser el seu primer intent en aquest camp, ja que, per una aposta d'orquestració, ja havia escrit Tahití-Trot el 1928. L'estrena es va fer a Leningrad el mateix any durant el concurs.

Estructura La suite té tres moviments:

Vals Polca Foxtrot

La seva execució dura aproximadament 8 minuts.

Anàlisi musical La manera com entenia el jazz era més aviat excèntrica: s'inspirava sobretot en la música gitana i en les tradicions teatrals ídix, molt més que no pas en el jazz nord-americà pròpiament dit.

El moviment inicial s'obre amb un vals ple de vitalitat: la trompeta capta l'atenció amb una melodia que enganxa, seguida per les línies del saxòfon i els ecos del violí. Una secció central irradia alegria, on el glockenspiel brilla amb intensitat. De manera fugissera, Xostakóvitx introdueix un gir menor que aporta un subtil contrast abans de retornar a la melodia coneguda que obre el moviment.

La segona part, una polca festiva, manté la brillantor i l'energia del conjunt. El xilòfon pren el protagonisme, mentre els metalls apagats s'hi sumen i el banjo marca el ritme amb discreció. El saxòfon alt i el tenor gaudeixen d'uns moments propis, i finalment el violí tanca la secció amb un solo brillant i ple d'efectes spiccato que destaca per la seva vivacitat.

L’últim moviment, titulat Foxtrot, comença amb els metalls introduint la peça i un saxòfon que hi desplega una melodia sinuosa. La secció més pintoresca evoca l'ambient de la pel·lícula Les muntanyes daurades, amb la guitarra hawaiana portant el tema principal i el trombó oferint un suport subtil. Progressivament, el trombó transforma la línia melòdica, el glockenspiel reapareix i els saxòfons retornen, fins que tot l'ensemble esclata en un final ple d'energia i color.

Referències

Categoria:Composicions musicals del 1934 Categoria:Suites de Dmitri Xostakóvitx Categoria:Suites per a orquestra