S'ha emprat l'accent castellà en el primer cognom, que és com és recordat per la història argentina. va ser un metge i polític que va exercir el càrrec de governador de la Província d'Entre Ríos de l'Argentina entre 1895 i 1899. Va ser, a més, diputat provincial i nacional,senador nacional, i Ministre de Govern durant el govern de Sabá Hernández, el seu predecessor com a governador.
El seu govern es va caracteritzar pel nepotisme, al qual van tenir una destacada participació Leonidas Echagüe i Enrique Carbó, tots dos emparentats amb Maciá, i que posteriorment serien governadors de la província. El govern de Maciá va comportar elements positius, com ara el foment del comerç, l'agricultura i la ramaderia, però també negatius, com el ja esmentat nepotisme i les extralimitacions polítiques per mantenir-se en el poder.
Infància i joventut Maciá va néixer al Paraná, on va passar tota la teva infància. Era fill del matrimoni d'un pare català i d'una mare argentina descendent de catalans: Josep Macià i Puy i Teresa Carbó i Rubert. Salvador va realitzar els seus estudis secundaris al Col·legi de la Immaculada de Santa Fe. Va viatjar després a Buenos Aires i va ingressar a la Facultat de Medicina de la Universitat de Buenos Aires, graduant-se amb la seva tesi sobre la Cirurgia Conservadora en 1877. Va tornar a la seva ciutat natal per exercir la seva professió, on també va ocupar, per un curt temps, la càtedra de Filosofia de l'Escuela Normal Superior José María Torres.
Inicis a la política Convenció Constituent de 1883 L'1 de maig de 1883, el general Eduardo Racedo va assumir el càrrec de governador d'Entre Ríos a la ciutat de Concepción del Uruguai, capital de la província. Pocs dies després, el governador va enviar a la Cambra Legislativa un projecte de llei amb l'objectiu de convocar una Convenció Constituent, a fi de reformar la Constitució de 1860, «ordenant que s'empleni el mandat de la Convenció reunida en 4 d'agost de 1864». Pretenia reformar la constitució perquè aquesta s'adeqüés als interessos i necessitats de l'època i, principalment, per aconseguir el trasllat de la capital provincial a la ciutat del Paraná. Malgrat el rebuig i l'oposició que va suscitar en alguns sectors, que la consideraven inconstitucional ja que sorgia de la Convenció de 1864, també considerada inconstitucional, la llei de convocatòria va ser sancionada l'11 de maig de 1883.
Segons l'article 2 de la llei esmentada, cadascun dels dotze departaments provincials havia de triar dues persones per a la convenció. Maciá va representar al departament de Nogoyá, junt a José María Crespo. Anteriorment havia estat nomenat membre honorari de la Societat Mèdica de Buenos Aires.
Diputat, senador nacional i ministre provincial Maciá va ser elegit diputat de la Legislatura d'Entre Ríos el 1884, renovant el seu càrrec dos anys després. Va participar al Congrés Mèdic Argentí realitzat a la ciutat de Buenos Aires el 1887, destacant-se entre els participants. Va ser Diputat Nacional el 1888, però va renunciar el 1891 per assumir el càrrec de Ministre de Govern del governador Sabá Hernández. Posteriorment va ser Senador Nacional el 1893, però va haver de renunciar novament el 1895, en ser escollit governador de la Província d'Entre Ríos.
El 1894, el governador Hernández li va ordenar la creació d'un reglament policial, el qual va ser conclòs durant la seva gestió com a governador (1895-1899), mitjançant el Decret sobre Reglamentació Provincial. Aquest decret va ser aprovat com a llei per la Legislatura el 30 de desembre de 1903, durant el govern d'Enrique Carbó, qui tenia a Alberto Méndez Casariego com a Ministre de Govern. El Reglament General de Policia va reemplaçar al vigent, que havia estat elaborat pel general Pascual Echagüe el 1835.
Etapa com a governador provincial (1895-1899) Salvador Maciá va arribar al govern mitjançant un moviment de les dues faccions provincials del Partit Autonomista Nacional: l'hernandista (de Sabá Hernández) i la racedista (d'Eduardo Racedo), en què ambdues es van unir i van presentar la fórmula Maciá-Gigena. Després de triomfar als comicis, l'aliança va aconseguir l'adhesió dels independents mitjançant un discurs pronunciat per Maciá a l'assemblea de dirigents, en què va reflectir el seu pensament polític, oposat al radicalisme, i va admetre el seu nepotisme, el qual va generar revolucions posteriors:
Va assumir el càrrec de governador al gener de 1895, reemplaçant al Dr. Sabá Zacarías Hernández. Entre els seus ministres va triar Torcuato Gilbert, Ramón Parera i Fortunato Calderón. El seu govern es va caracteritzar per la tranquil·litat interior i per l'augment de la immigració, la qual cosa li va permetre fomentar el comerç, la ramaderia i l'agricultura. Es va impulsar la colonització oficial i la construcció de camins, escoles i edificis públics. No obstant això, el progrés aconseguit per Maciá es va veure enfosquit pel nepotisme amb què va governar la província i les extralimitacions polítiques per mantenir-se en el poder, que van derivar en revoltes liderades pels qui eren inicialment els seus aliats.
Amb el discurs inicial de Maciá, els sectors que el van recolzar veien garantida la seva participació al govern. No obstant això, el nepotisme del governador es va fer palès, afavorint Leonidas Echagüe i Enrique Carbó (els germans Enrique i Alejandro Carbó eren cosins de Salvador Maciá). Entre tots tres, juntament amb amics i familiars, van gestionar els tres poders de la província (executiu, legislatiu i judicial), i també la representació al Congrés Nacional. La primera insurrecció va provenir del propi oficialisme, en un moviment liderat pel vicegovernador Francisco S. Gigena, qui posteriorment va ser destituït mitjançant un judici polític.
El polític Benito E. Pérez, qui posteriorment seria diputat nacional, va descriure molt críticament al president Julio Argentino Roca alguns aspectes del govern de Maciá:
Per la seva banda, els funcionaris Leonidas Echagüe i Carlos M. Zavalla desmentien el seu parentiu. El primer negava les relacions entre moltes de les famílies del govern,N'eren: Maciá, Parera, Calderón, Carbó, Crespo, Parera Denis, Comaleras i Maglione. encara que admetia que s'havien contret algunes afinitats a causa dels matrimonis. El segon asseverava que a les cambres provincials no hi havia cap parentiu amb el governador o els seus ministres, sostenint que perquè això s'aconseguís hauria de ser aquesta [família] extremadament llarga. No obstant això, a la Cambra de Senadors provincial exercia un germà de Maciá, però que havia estat triat durant el govern de Clemente Basavilbaso i renovat en 1897.
Els membres del Partit Autonomista Nacional (PAN) i del Partit Independent que havien ajudat Maciá a arribar al poder no estaven d'acord amb la seva forma de govern (principalment amb el nepotisme, que no els permetia accedir al poder), per la qual cosa van decidir trencar relacions. Això va derivar en la creació de la Unió Provincial d'Entre Ríos, fundada el 12 d'agost de 1895 per Ramón Febre, exgovernador de la província i líder del Partit Independent, aliat amb altres polítics. Durant la segona nit després de la fundació, hi van haver robatoris als estudis i consultoris dels integrants d'aquesta Unió Provincial.
Gabinet governamental 45x45px|Escudo de la Provincia Ministeris del Govern de Salvador MaciáReula, Filiberto (1969). Historia de Entre Ríos. Política, étnica, económica, social, cultural y moral. Tomo II. Editorial Castellví S.A., p. 189. Cartera Titular Període Ministre de Govern Faustino M. Parera Torcuat Gilbert 1895-18981898-1899 Ministre d'Hisenda Fortunato Calderón Ramon A. Parera 1895-18981898-1899
Obres de govern Maciá va arribar al govern en una situació crítica. La província tenia falta de crèdit a causa de les irregularitats en els pagaments, els creditors estaven liquidant-la i patia una epidèmia de còlera, que va causar morts i un estancament del comerç, agreujat per la necessitat d'assistir als menys adinerats. Quan va arribar al govern, la província tenia 292.019 habitants, quantitat que es va elevar a 316.541 a l'any següent.
El 1897 es va produir una nova crisi natural, a qual es van perdre gran part de les collites i del bestiar. Es van haver de prendre decisions necessàries per fer front a les pèrdues, com el repartiment gratuït de llavors, l'extensió dels crèdits i la disminució de les patents en algunes maquinàries rurals, com ara les trilladores. Durant el govern es va sancionar una llei que declarava la impossibilitat d'embargar les llavors. Això va tenir conseqüències positives, com la creació de camps d'assaig i el foment de la colonització i la immigració, la qual es va realitzar en terrenys que eren propietat del Banc d'Entre Ríos. Això, juntament amb altres mesures, va estimular la colonització oficial, i va derivar en la creació de colònies com Algarrobito i La Clau. Aquesta última va ser fundada el 6 de juny de 1898 com una colònia agrícola model, autoritzada pel governador Maciá i pels ministres Parera i Gilbert. Aquest tipus d'establiments complien el propòsit del govern: fomentar la immigració i la millora dels productes i les instal·lacions industrials.
A causa de la importància que estava aconseguint la ciutat de Paraná i a la necessitat d'exportar productes de la província, es va fer necessària la creació d'un port marítim, obra que es va realitzar a la zona de Bajada Grande. Va ser realitzada per l'empresa Ferrocarril Central d'Entre Ríos, que va unir l'estació ferroviària de la ciutat amb el port, garantint-se així beneficis pel transport de passatgers i de càrregues. El moll del port va ser inaugurat el 16 d'octubre de 1896, en presència del governador Maciá, d'Emilio Civit, Ministre d'Obres Públiques del president Julio A. Roca, i de funcionaris de l'empresa ferroviària. El moll construït tenia cent noranta metres de llargada i vuit d'amplada, i permetia una futura ampliació de fins a cinc-cents metres, que el convertirien en port d'ultramar.
La ciutat de Concordia requeria la construcció d'una penitenciaria, per la qual cosa el Consell Deliberant d'aquesta ciutat va acceptar la donació d'un terreny a l'agost de 1895. Mitjançant una carta enviada el novembre de 1896, Salvador Maciá va comunicar al tinent coronel José Bóglich, cap polític de la ciutat entre 1887 i 1906 i combatent a la Campanya del Desert de Julio A. Roca, que li havia encomanat els estudis per a la construcció de la presó a l'enginyer Alberto Méndez Casariego. esquerra|miniatura|253x253px|El Tríptic, obra de Lucio Correa Morales, va ser inaugurat el 6 de març de 1898. Durant el govern de Maciá es va inaugurar l'anomenat Tríptic del Col·legi de l'Uruguai, ubicat a Concepción del Uruguai, que té els bustos de Justo José de Urquiza, fundador del Col·legi, i de dos directius: Alberto Larroque i Jorge Clark. El rector Zubiar va contractar a Lucio Correa Morales per a la realització d'un monument de forma triangular, menys la base quadrada. L'obra va ser inaugurada el 6 de març de 1898, davant de la presència del general Julio A. Roca, del Ministre de Justícia, Culte i Instrucció Pública de la Nació, Luis Beláustegui, i del governador Maciá.
Salvador Maciá, molt relacionat amb el camp, va manifestar el seu suport als ramaders de Concordia, que lluitaven per la creació de la Societat Rural de Concordia. La fundació es va dur a terme al saló municipal de la ciutat el 25 d'octubre del 1898. Maciá va acudir a l'acte com a ramader i, quan se'l va convidar a parlar, va declarar que donaria suport als propòsits dels productors de la ciutat. Durant la seva gestió va insistir que els ramaders havien d'unir els seus esforços per tal de progressar, defensar els seus ideals i millorar la qualitat de vida dels habitants de la província.
Revolta d'Hernández