La nació jueva (en hebreu: עמיות יהודית, Amiut Yehudit) és la concepció de la consciència de la unitat subjacent que fa que un individu formi part del poble jueu.
El concepte de poble té un doble significat. El primer és descriptiu, com un concepte que descriu factualment l'existència dels jueus com a poble, és a dir, un grup nacional etnoreligiós indígena. El segon és normatiu, com un valor que descriu el sentiment de pertinença i compromís amb el poble jueu.
El concepte de poble jueu és un canvi de paradigma per a alguns en la vida jueva. Insistint que el corrent principal de la vida jueva se centra en el nacionalisme jueu (sionisme), argumenten que la vida jueva s'hauria de centrar en el poble jueu, però la majoria dels jueus veuen el poble com un concepte que engloba tant els jueus que viuen dins d'Israel com els que viuen fora de la diàspora.
El concepte de poble, o "Klal Yisrael" ha impregnat la vida jueva durant mil·lennis, i centrar-s'hi no constitueix un canvi de l'enfocament en la nacionalitat jueva. Els jueus han estat extremadament eficaços a l'hora de mantenir un sentit de responsabilitat conjunta envers el seu poble i els seus membres durant més de 2.000 anys, des del seu desplaçament pels romans, la posterior esclavitud, la dispersió com a comunitat de refugiats arreu del món i el posterior retorn a la seva pàtria el 1948.
Els conceptes de jueus com a nació i com a poble no són necessàriament contradictoris. El concepte mateix de definir els jueus com a nació, poble o civilització és històricament precís i suggereix una àmplia varietat de valors també dins del context del judaisme.
Escrits jueus El concepte d'un poble jueu distintiu ha format part de la cultura jueva des del desenvolupament de la Bíblia hebrea. Al llarg de la Torà, els profetes i els escrits, els jueus són anomenats de diverses maneres com a congregació, nació, fills d'Israel o fins i tot regne (Eda, Uma, Am, B'nai Israel, Mamlakha respectivament), tot això implicant una connexió entre les persones.
«I establiré el meu pacte entre mi i tu, i la teva descendència després de tu, de generació en generació, com un pacte perpetu, per ser Déu teu i de la teva descendència després de tu». Gènesi 17:7/8
« Hi ha un poble escampat i dispers entre els pobles de totes les províncies del teu regne; i les seves lleis són diferents de les de tots els pobles ». Ester 3:8
«En cada generació, cada individu hauria de sentir com si hagués estat realment redimit d'Egipte». L'Hagadà
«Kol yisrael arevim zeh bazeh» – «Tots els israelites són avaladors els uns dels altres». Talmud Shevuot 39a
Nacionalitat jueva Avui, fora d'Israel, no és fàcilment evident, i molts jueus de la diàspora ho negarien directament, o utilitzarien el terme més suau "el poble jueu". Però des de l'antiguitat fins a la Revolució Francesa, els jueus eren conscients de si mateixos com a nació, una nació dispersa a l'exili, i també eren vistos com a tals pel món no jueu... La persistència aparentment anòmala d'una autoconsciència nacional jueva durant gairebé dos mil·lennis després de la pèrdua del seu estat és un fet que, en lloc de ser descartat, hauria de provocar sorpresa i desafiar creativament qualsevol definició convencional del que constitueix una nació... En el cas jueu, el punt essencial rau en un altre lloc, en les innombrables maneres a través de les quals els jueus de tot arreu fins als temps moderns van fusionar la seva memòria col·lectiva i l'esperança col·lectiva i es van centrar en allò que continuaven considerant com la seva veritable llar.
Goy גוי, en hebreu bíblic, significa literalment "nació", i històricament els jueus es descriuen més comunament amb variacions d'aquest concepte. A , Déu promet a Avraham que els seus descendents formaran un ("gran nació"). A , els jueus són anomenats goy kadosh (גוי קדוש), una "nació santa". Una de les descripcions més poètiques del poble jueu a la Bíblia hebrea, i popular entre els erudits jueus, és , o "una nació única sobre la terra!" ( i ). El concepte de "nació" no es refereix només a una entitat territorial o política, és a dir, el Regne de Judà, sinó en el sentit antic que significa un grup de persones amb una història comuna, un destí comú i un sentit de connexió entre si, una ètnia. El concepte de nacionalitat s'adheria a la identificació bíblica i religiosa com a poble escollit, una nació santa separada de les altres nacions en obediència a l'únic Déu. Aquesta concepció del judaisme va ajudar a preservar el poble jueu durant la diàspora, quan els jueus estaven "dispersos entre les nacions". Va ser invocada de manera similar pel moviment sionista, que buscava negar la diàspora (shlilat ha'galut) reunint els exiliats d'Israel (Kibbutz Galuyot) de tornada a la seva pàtria, on aconseguirien l'autodeterminació nacional.
El concepte de "nacionalitat jueva" està profundament arrelat en la història i ha evolucionat al llarg del temps. El poble jueu es va originar a partir dels israelites i els hebreus de l'Israel i Judà històrics, dos regnes relacionats que van sorgir al Llevant durant l'edat del ferro. La primera menció d'Israel està inscrita a l'estela de Merneptah al voltant del 1213-1203 aC, però la literatura religiosa explica la història dels israelites que es remunta com a mínim a l'any 1500 aC.
La diàspora jueva, o exili, és una part important de la nacionalitat jueva. Això es refereix a la dispersió dels israelites o jueus fora de la seva antiga pàtria ancestral (la Terra d'Israel) i el seu posterior assentament en altres parts del món. El primer exili va ser l'exili assiri, l'expulsió del Regne d'Israel (Samària) iniciada per Tiglatpilèser III d'Assíria el 733 aC. La següent experiència d'exili va ser el captiveri babilònic, en què parts de la població del Regne de Judà van ser deportades el 597 aC i de nou el 586 aC per l'Imperi neobabilònic sota el govern de Nabucodonosor II.
El concepte de nacionalitat jueva també va ser fonamental en l'establiment de l'Estat d'Israel. El moviment sionista polític modern, que demanava l'establiment d'un estat jueu a la terra d'Eretz Yisrael (literalment, terra d'Israel) a finals del segle XIX. Les crides a la nacionalitat jueva van seguir les onades de migracions a Palestina. A la mitjanit del 14 de maig de 1948, el Govern Provisional d'Israel va proclamar un nou Estat d'Israel. En aquella mateixa data, els Estats Units, en la persona del president Truman, van reconèixer el govern provisional jueu com l'autoritat de facto de l'estat jueu (el reconeixement de jure es va ampliar el 31 de gener de 1949).
La nacionalitat jueva no es tracta només d'una història i una pàtria compartides, sinó també d'una cultura compartida i una religió tribal comuna. El judaisme ha jugat un paper significatiu en el desenvolupament de la cultura occidental a causa de la seva relació única amb el cristianisme, la força religiosa dominant a Occident. El sacrifici de la Pasqua, per exemple, té una gran importància en la cultura jueva. La seva ofrena marca el moment precís de la nacionalitat jueva, fa més de 3.300 anys.
El poble jueu de la diàspora estava unit per una història comuna, tot i que això no va crear una societat unificada. Jacob Katz escriu que els jueus de la diàspora es veien a si mateixos com a membres de la mateixa nació i mantenien institucions educatives, civils i religioses basades en una tradició comuna, tot i que variaven d'un lloc a un altre. Les comunitats jueves estaven separades en molts casos del seu entorn i tenien extensos contactes mutus entre elles, incloent-hi ajuda mútua, respostes a crisis i preocupació pel destí dels altres, depenent dels viatges i la comunicació de llarga distància. Particularment entre els segles XVI i XVIII, els contactes entre les comunitats jueves de la diàspora van ser més forts que en qualsevol període més enllà del declivi de l'Imperi Romà. Katz cita els pogroms de Praga de 1745 i de Khmelnytsky com a exemples de crisis que van veure respostes de les comunitats jueves a tot el món.
La nacionalitat jueva és un concepte complex i polifacètic que engloba una història, una cultura, una religió i un sentiment de pertinença a una comunitat compartits, i ha estat una força impulsora en la preservació de la identitat jueva al llarg de la història i continua donant forma a l'experiència jueva.
Poble jueu Alguns líders jueus moderns de la diàspora, en particular els jueus americans, van trobar problemàtica la concepció tradicional dels jueus com una "nació entre les nacions", que representava un repte per a la integració i provocava acusacions antisemites de doble lleialtat. El primer ús significatiu del concepte de "poble" va ser per Mordecai Kaplan, cofundador de l'Escola Reconstructionista del Judaisme, que buscava un terme que li permetés descriure la naturalesa complexa de la pertinença jueva. Un cop fundat l'Estat d'Israel, va rebutjar el concepte de nacionalitat, ja que s'havia identificat massa amb l'estatut, i el va substituir pel concepte de poble. A la seva obra El judaisme com a civilització, Kaplan va intentar definir el poble i la religió jueus en termes socioculturals, així com religiosos.
La definició de Kaplan del judaisme com a "una civilització religiosa en evolució" il·lumina la seva comprensió de la centralitat de la condició de poble en la religió jueva. Descriure el judaisme com una civilització religiosa emfatitza la idea que el poble jueu ha buscat "fer que la seva experiència col·lectiva doni sentit a l'enriquiment de la vida del jueu individual i a la grandesa espiritual del poble jueu". La definició com a civilització permet al judaisme acceptar els principis d'unitat en la diversitat i continuïtat en el canvi. És un recordatori que el judaisme consisteix en molt que no es pot posar a la categoria de religió en els temps moderns, "per paradoxal que sembli, la regeneració espiritual del poble jueu exigeix que la religió deixi de ser la seva única preocupació". En el sentit que l'existència precedeix l'essència i la vida té prioritat sobre el pensament, el judaisme existeix pel bé del poble jueu en lloc que el poble jueu existeixi pel bé del judaisme.
El propòsit de Kaplan en desenvolupar la idea del poble jueu era crear una visió prou àmplia per incloure tothom que s'identifiqués com a jueu, independentment dels enfocaments individuals sobre aquesta identitat.
En la vida jueva moderna Des del 2000, les principals organitzacions jueves han adoptat el concepte de poble i l'interès intel·lectual en el tema ha augmentat. Organitzacions importants com la Federació Jueva d'Amèrica del Nord, la Federació JFNA de Nova York, l'Agència Jueva per a Israel, el Ministeri d'Educació d'Israel, el Museu de la Diàspora, la Fundació Avi Chai, el Comitè Jueu Americà i moltes altres organitzacions més petites estan introduint el concepte de poble com a principi organitzador a les seves organitzacions o iniciant programes d'alt perfil amb un enfocament explícit en el poble jueu.
Característiques clau Juntament amb l'ús del concepte de poble per part de les organitzacions jueves, hi ha un creixement paral·lel de l'interès intel·lectual en el tema des del 2000. La discussió intel·lectual pregunta: Què és el "poble jueu"? Quines són les característiques clau que distingeixen el poble jueu d'altres conceptes o altres comunitats ètniques o religioses?
Referències
Categoria:Israel Categoria:Nacionalisme Categoria:Judaisme