El Flak 18 (Sfl.) auf Zugkraftwagen 12t (Sd.Kfz. 8) de 8,8 cm o Canó antiaeri 18 (autopropulsat) sobre Camió de 12t (Vehicle especial 8), també conegut com a Bunkerflak o Bufla, va ser un canó autopropulsat semieruga de la Wehrmacht desenvolupat abans de la Segona Guerra Mundial i utilitzat durant la primera meitat de la guerra. Es va utilitzar durant la invasió de Polònia, però és més conegut pel seu ús durant la Batalla de França, on va ser l'únic canó autopropulsat alemany capaç de destruir els tancs aliats més pesants com el Char B1 francès i el Matilda II britànic. Els vehicles restants es van utilitzar al front oriental. L'últim Bufla va ser destruït el 1943.
Descripció El Flak 18 (Sfl.) auf Zugkraftwagen 12t (Sd.Kfz. 8) de 8,8 cm consistia en un canó Flak 18 de 8,8 cm muntat en un pedestal a la part posterior d'un tractor d'artilleria pesada semioruga Sd.Kfz. 8. Es va proporcionar un escut per al canó, però la tripulació del canó no tenia cap altra protecció. La cabina del conductor va ser substituïda per una cúpula blindada inferior i el compartiment del motor estava lleugerament blindat (14,5 mm).
La part superior del cos tenia un compartiment per a la tripulació amb tres banc, un per al conductor i el seu ajudant, i dos més per a la tripulació del canó. El canó estava muntat darrere del compartiment de la tripulació. Podia disparar directament cap endavant sense cap problema, però l'angle de desplaçament estava limitat a 151° a cada costat per l'escut del canó. L'elevació estava entre -3° i +15°. El parabrisa es podia plegar cap endavant i també era extraïble.
Disseny i desenvolupament A mitjans de la dècada de 1930, la majoria dels exèrcits moderns havien estandarditzat els canons antitancs amb calibres d'entre 37 mm i 45 mm. Tot i que eren suficients per destruir els tancs de l'època, els seus projectils relativament petits i d'alta velocitat eren ineficaços contra les fortificacions, fins i tot quan es disposava de munició altament explosiva. Quan planejava una guerra amb Txecoslovàquia, l'exèrcit alemany necessitava un vehicle que pogués reduir les torretes blindades i els búnquers de formigó. L'experiència amb el Flak 18 durant la Guerra Civil Espanyola va demostrar que era eficaç contra objectius terrestres com ara búnquers i vehicles, així com contra avions. Per aquest motiu, l'Oficina d'Armes de l'Exèrcit va demanar una versió més mòbil del canó antiaeri de 8,8 cm de Rheinmetall.
Daimler-Benz va combinar el Flak 18 amb el xassís d'un Sd.Kfz 8 en el prototip DB s7 que va aparèixer el 1934. Utilitzava el mateix motor que el Sd.Kfz 18, però per la resta s'assemblava poc al model antic, tret d'una carrosseria superior que tenia dos seients de banc per a la tripulació darrere del seient del conductor. Aquesta carrosseria superior va romandre igual durant tota la vida útil del Sd.Kfz. 8. Pesava 14,4 tones i podia remolcar càrregues de 12 tones. Una versió millorada es va introduir el 1936 com el DB s8. El model DB 9, més pesat (15 tones), va aparèixer el 1938. Utilitzava el motor Maybach HL 85 TUKRM, podia transportar una càrrega útil de 800 quilograms i podia remolcar una càrrega de 14 tones. Daimler-Benz va intentar sense èxit utilitzar el seu motor dièsel OM 48/1, però va ser rebutjat repetidament per l'Oficina d'Armes de l'Exèrcit.
Servei en campanya Els 10 vehicles construïts van ser assignats a la primera companyia del batalló antitanc Panzerjäger-Abteilung 8, que va participar en la invasió de Polònia el 1939, la batalla de França el 1940 i l'Operació Barba-roja el 1941. La companyia va ser rebatejada com a Panzerjäger-Kompanie ("Companyia Antitanc") 601 el gener de 1942 i després com a tercera companyia del Batalló Antitanc 559 l'abril següent. Es va informar que els tres últims vehicles s'havien perdut el març de 1943.
Referències
Categoria:Artilleria autopropulsada Categoria:Armament de la Segona Guerra Mundial