Llei de ciutadania israeliana: Israel té dues lleis principals que regeixen els requisits per a la ciutadania: la Llei del Retorn de 1950 i la Llei de Ciutadania de 1952.
Tot jueu té el dret sense restriccions d'immigrar a Israel i convertir-se en ciutadà israelià. Les persones nascudes al país reben la ciutadania en néixer si almenys un dels pares és ciutadà. Els estrangers no jueus poden naturalitzar-se després de viure-hi durant almenys tres anys, mantenint la residència permanent i demostrant el domini de la llengua hebrea. Els no jueus que es naturalitzin també han de renunciar a les seves nacionalitats anteriors, mentre que els immigrants jueus no estan subjectes a aquest requisit.
El territori de l'Israel modern va ser administrat anteriorment per l'Imperi Britànic com a part d'un mandat de la Societat de Nacions per a Palestina, i els residents locals eren persones protegides britàniques. La dissolució del mandat el 1948 i el conflicte posterior van crear un conjunt de circumstàncies complexes de ciutadania per als habitants no jueus de la regió que continuen sense resoldre's. Mentre que els residents àrabs palestins anteriors al 1948 de l'antic mandat i els seus descendents que van romandre vivint a Israel van obtenir la ciutadania israeliana el 1980, els residents a Cisjordània i la Franja de Gaza són majoritàriament considerats apàtrides.
Terminologia La distinció entre el significat dels termes ciutadania i nacionalitat no sempre és clara en anglès i varia segons el país. Generalment, la nacionalitat es refereix a la pertinença legal d'una persona a un estat i és el terme comú que s'utilitza en els tractats internacionals quan es refereix als membres d'un estat; la ciutadania es refereix al conjunt de drets i deures que una persona té en aquesta nació.
En el context israelià, la nacionalitat no està vinculada a l'origen d'una persona d'un territori concret, sinó que es defineix de manera més àmplia. Tot i que el terme es pot utilitzar en altres països per indicar el grup ètnic d'una persona, el significat en la legislació israeliana és particularment ampli, ja que inclou qualsevol persona que practiqui el judaisme i els seus descendents. Els membres de la nacionalitat jueva formen la part central de la ciutadania d'Israel, mentre que el Tribunal Suprem d'Israel ha dictaminat que no existeix una nacionalitat israeliana. La legislació ha definit Israel com l'estat nació del poble jueu des del 2018.
Història Estatus nacional sota el mandat britànic alt=The details pages of a British passport giving basic information for a resident written in English, Hebrew, and Arabic. The document specifies its holder as Palestinian.|miniatura|Un passaport de l'època del mandat britànic per a un resident palestí La regió de Palestina va ser conquerida per l'Imperi Otomà el 1516. En conseqüència, la llei de nacionalitat otomana es va aplicar a la zona. Palestina va ser governada pels otomans durant quatre segles fins a l'ocupació britànica el 1917 durant la Primera Guerra Mundial. La zona va seguir nominalment sent un territori otomà després de la conclusió de la guerra fins que el Regne Unit va obtenir un mandat de la Societat de Nacions per a la regió el 1922. De la mateixa manera, els residents locals van continuar aparentment el seu estatus de súbdits otomans, tot i que les autoritats britàniques van començar a emetre certificats provisionals de nacionalitat palestina poc després de l'inici de l'ocupació. Els termes del mandat van permetre a Gran Bretanya excloure la seva aplicació en certes parts de la regió; aquesta exclusió es va exercir al territori a l'est del riu Jordà, on es va establir l'Emirat de Transjordània.
El Tractat de Lausana va establir les bases per a nacionalitats separades a la Palestina Mandataria i a tots els altres territoris cedits per l'Imperi Otomà. L'Ordre de Ciutadania Palestina de 1925 va confirmar la transició de la ciutadania otomana/turca a la palestina en la legislació local; tots els súbdits otomans/turcs que residien habitualment a Palestina l'1 d'agost de 1925 es van convertir en ciutadans palestins en aquesta data. Els nacionals turcs originaris del territori del Mandat però residents habituals en altres llocs el 6 d'agost de 1924 tenien dret a triar la ciutadania palestina, però això requeria una sol·licitud en un termini de dos anys a partir de l'entrada en vigor del tractat i l'aprovació per part del govern Mandatari. Aquest dret d'opció es va ampliar posteriorment fins al 24 de juliol de 1945. Una esmena de 1931 va estendre automàticament la ciutadania palestina als nacionals turcs que havien estat vivint a Palestina el 6 d'agost de 1924 però que van passar a residir a l'estranger abans de l'1 d'agost de 1925, tret que adquirissin voluntàriament una altra nacionalitat abans del 23 de juliol de 1931.
Els fills legítims d'un pare palestí tenien automàticament la ciutadania palestina. Qualsevol persona nascuda fora d'aquestes condicions que no tingués cap altra nacionalitat i que fos apàtrida en néixer també adquiria automàticament la ciutadania. Els estrangers podien obtenir la ciutadania palestina mitjançant la naturalització després d'haver residit al territori durant almenys dos dels tres anys anteriors a una sol·licitud, haver complert un requisit d'idioma (en anglès, hebreu o àrab), haver afirmat la seva intenció de residir permanentment al territori del Mandat i haver complert un requisit de bon caràcter.
Malgrat la sobirania britànica sobre el territori palestí, la legislació nacional del Regne Unit tractava el mandat com a territori estranger. Els ciutadans palestins eren tractats com a persones protegides britàniques, en lloc de súbdits britànics, la qual cosa significava que eren estrangers al Regne Unit, però les autoritats britàniques els podien expedir passaports obligatoris de Palestina. Les persones protegides no podien viatjar al Regne Unit sense sol·licitar permís prèviament, però se'ls oferia la mateixa protecció consular que els súbdits britànics quan viatjaven fora de l'Imperi Britànic. Aquest acord va continuar fins a la finalització del mandat britànic el 14 de maig de 1948, la mateixa data en què es va establir l'Estat d'Israel.
Transició posterior al 1948 Durant els primers quatre anys després del seu establiment, Israel no tenia cap llei de ciutadania i tècnicament no tenia ciutadans. El dret internacional normalment assumeix la continuïtat de les lleis d'un estat predecessor en cas de successió d'estats. Tanmateix, malgrat l'estatus d'Israel com a estat successor de la Palestina Mandataria, els tribunals israelians durant aquest temps van oferir opinions contradictòries sobre la validesa contínua de la legislació de ciutadania palestina promulgada durant el mandat britànic. Si bé gairebé tots els tribunals van sostenir que la ciutadania palestina havia deixat d'existir al final del mandat el 1948 sense un estatus de substitució, hi va haver un cas en què un jutge va dictaminar que tots els residents de Palestina en el moment de l'establiment d'Israel eren automàticament nacionals israelians. El Tribunal Suprem va resoldre aquesta qüestió el 1952, dictaminant que els ciutadans palestins del mandat britànic no s'havien convertit automàticament en israelians.
La política de ciutadania israeliana se centra en dues legislacions primerenques: la Llei del Retorn de 1950 i la Llei de Ciutadania de 1952. La Llei del Retorn atorga a tots els jueus el dret a migrar i establir-s'hi, reforçant el principi sionista central del retorn de tots els jueus a la seva pàtria tradicional. La Llei de Ciutadania detalla els requisits per a la ciutadania israeliana, en funció de l'afiliació religiosa d'un individu, i deroga explícitament tota la legislació anterior promulgada pels britànics sobre la nacionalitat palestina.
L'estatus dels àrabs palestins Després de la seva victòria a la Guerra Àrab-Israeliana de 1948, Israel controlava la major part de l'antiga Palestina Mandatòria, incloent-hi gran part de la terra assignada a un estat àrab segons el Pla de Partició de Palestina de les Nacions Unides. Cisjordània va ser annexionada per Jordània mentre que la Franja de Gaza va caure sota l'administració d'Egipte. L'UNRWA va estimar que 720.000 àrabs palestins van ser desplaçats durant la guerra, i només 170.000 van romandre a Israel després del seu establiment. Malgrat el suport internacional al retorn dels palestins desplaçats després de la conclusió de la guerra, el govern israelià no estava disposat a permetre l'entrada a les seves fronteres del que considerava una població hostil i els va prohibir tornar. L'administració va justificar aquesta prohibició com una mesura defensiva contra les contínues incursions àrabs en territori israelià, així com per la retòrica oficial dels estats àrabs veïns que expressaven el seu desig d'eliminar Israel, que considera el dret palestí de retorn a qualsevol part del seu territori com una amenaça existencial per a la seguretat de la nació.
Territoris annexats Israel va capturar Jerusalem Est el 1967 durant la Guerra dels Sis Dies, incorporant-la a l'administració municipal de Jerusalem Oest. Els residents àrabs de Jerusalem Est no es van convertir automàticament en ciutadans israelians, sinó que se'ls va concedir l'estatus de resident permanent. Tot i que poden sol·licitar la naturalització, pocs ho han fet a causa del requisit de la llengua hebrea i la resistència a reconèixer el control israelià de Jerusalem. Després de l'aprovació de la Llei de Jerusalem de 1980, el Tribunal Suprem ha considerat que el territori ha estat annexionat per Israel. Uns 19.000 residents, que representen el cinc per cent de la població palestina de Jerusalem Est, tenien la ciutadania israeliana el 2022.
De la mateixa manera, els Alts del Golan es van incorporar a Israel el 1981 i als residents drusos se'ls va concedir l'estatus de resident permanent. Tot i que podien ser naturalitzats com a ciutadans israelians, els drusos del Golan han conservat en gran manera la nacionalitat siriana. Uns 4.300 dels 21.000 drusos que vivien a la zona tenien la ciutadania israeliana el 2022. Abans de la independència siriana, aquest territori formava part del Mandat per a Síria i el Líban assignat a França. L'extensió de la llei israeliana i l'annexió efectiva tant de Jerusalem Est com dels Alts del Golan són considerades pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides i l'Assemblea General de les Nacions Unides com a actes il·legals d'agressió.
Referències
Categoria:Lleis Categoria:Política d'Israel