La identitat jueva és el sentit objectiu o subjectiu de percebre's a un mateix com a jueu i com a relacionat amb ser jueu. Engloba elements de nacionalitat, ètnia, religió i cultura. Definida en termes amplis, la identitat jueva no depèn de si un és reconegut com a jueu pels altres o per estàndards religiosos, legals o sociològics externs. La identitat jueva no necessita implicar ortodoxia religiosa. En conseqüència, la identitat jueva pot ser de naturalesa ètnica o cultural. La identitat jueva pot implicar vincles amb la comunitat jueva.
El judaisme conservador i ortodox basen el judaisme en la descendència matrilineal. Segons la llei jueva (halakha), tots els nascuts d'una mare jueva són considerats jueus, independentment de les creences personals o del nivell d'observança de la llei jueva. El judaisme progressista i el judaisme haymanot en general basen el judaisme en tenir almenys un pare jueu, mentre que el judaisme karaïta basa el judaisme només en el llinatge patern. Si bé aquestes diferències entre els principals corrents jueus són una font de desacord i debat sobre qui és jueu, totes les interpretacions del judaisme coincideixen que una identitat jueva vàlida també es pot aconseguir mitjançant la conversió.
Els jueus que són ateus o els jueus que segueixen altres religions poden tenir una identitat jueva. Si bé la majoria absoluta de les persones amb aquesta identitat són d'ètnia jueva, les persones d'origen mixt jueu i no jueu o els gentils d'ascendència jueva encara poden tenir un sentit d'autoidentitat jueva.
Components La identitat jueva es pot descriure com una estructura formada per tres parts interconnectades:
Poble jueu, una identitat ètnica composta per diverses subdivisions que van evolucionar a la diàspora. Religió jueva, observança dels principis espirituals i rituals del judaisme. Cultura jueva, celebració de tradicions, tant seculars com religioses.
Història Període del Segon Temple En l'antiguitat clàssica, la identitat jueva era ètnica i es basava en el naixement. Les fonts antigues la representen constantment com una qüestió de descendència i pertinença al grup ètnic, amb les pràctiques religioses considerades integrals al seu caràcter ètnic i reconegudes com a tals pels forasters. Les fonts gregues, romanes i jueves contemporànies es referien constantment als jueus com una ètnia, una entre les moltes ètnies que habitaven el món grecoromà. Van Maaren utilitza els sis atributs que comparteixen les coètnies, tal com ho identifiquen Hutchinson i Smith, per mostrar per què els jueus antics poden ser considerats un grup ètnic en la terminologia moderna. Aquests inclouen:
Un nom propi comú que identifica i transmet l'"essència" de la seva comunitat. A l'antiguitat, s'utilitzaven tres noms propis per referir-se a l'ètnia jueva, és a dir: "hebreu", "Israel" i "jueus". Un mite d' ascendència comuna . En el cas jueu, de descendència de l'avantpassat epònim Jacob/Israel; a més, la suposada descendència d' Abraham va ser utilitzada per ampliar les definicions de judaisme pels asmoneus i va ser impugnada per altres. Records compartits del passat, incloent-hi esdeveniments històrics i herois. Els relats dels llibres sagrats jueus sobre esdeveniments històrics serveixen com a col·lecció bàsica d'aquests. Les històries i figures narrades a la Bíblia hebrea i altres escrits van quedar encara més arrelades en la identitat jueva col·lectiva per la lectura comunitària d'aquests llibres a les sinagogues. Això inclou figures com els patriarques, Moisès i David, i esdeveniments com l'Èxode, l'aliança del Mont Sinaí, l'apogeu de la monarquia unida, el captiveri babilònic, les persecucions antioquenes i la revolta dels Macabeus. Un o més aspectes de la cultura comuna, que no cal especificar, però que normalment inclouen la religió, la llengua i els costums . Hi havia coincidències significatives entre la religió, les llengües, els costums i altres aspectes culturals compartits pels jueus antics; a més, la religió no es pot separar d'altres aspectes culturals, especialment en l'antiguitat. El culte al Déu d'Israel, el treball del culte a Jerusalem i altres llocs de culte, i el seguiment de costums jueus particulars (lleis dietètiques, observança del dissabte, etc.) eren aspectes importants del judaisme en aquell període. Malgrat que no tots els jueus parlaven la mateixa llengua, perquè molts dels escrits sagrats estaven escrits en hebreu, també servia com a símbol per als jueus que no parlaven la llengua. Una connexió amb una pàtria, que no cal que estigui ocupada físicament pel grup ètnic perquè tingui un vincle simbòlic amb el lloc d'origen, com és el cas de les poblacions de la diàspora. En el cas jueu, aquesta és la Terra d'Israel, o Judea/Palestina. Tant per als jueus locals com per als residents a l'estranger, la terra tenia un valor simbòlic. Perdura, tot i que les fronteres de la terra canvien freqüentment i ocasionalment desapareixen al llarg del temps. Un sentiment de solidaritat per part d'almenys alguns sectors de la població ètnica. La força d'aquest sentiment varia. Flavi Josep informa que quan va esclatar la Primera Guerra Judeoromana, els jueus d'Escitòpolis es van unir a la ciutat per defensar-la dels rebels jueus, cosa que possiblement indica que tenien un sentiment de solidaritat més feble per l'ètnia jueva. Tanmateix, més tard van ser traïts i assassinats pels seus conciutadans, una situació que Flavi Josep sembla presentar com una lliçó contra confiar en els no jueus per sobre dels jueus en temps de conflicte.
Anthony D. Smith, un sociòleg històric considerat un dels fundadors del camp interdisciplinari dels estudis del nacionalisme, però, va escriure que els jueus de finals del Segon Temple proporcionen "una aproximació més propera al tipus ideal de nació [...] que potser en qualsevol altre lloc del món antic". Afegeix que aquesta observació "ens ha de fer caure a l'hora de pronunciar-nos massa fàcilment contra la possibilitat de la nació, i fins i tot d'una forma de nacionalisme religiós, abans de l'inici de la modernitat". L'historiador David Goodblatt escriu que hi ha una "neta possibilitat de trobar grups premoderns que compleixin els criteris per a una nació (no només per l'ètnia), amb els jueus proporcionant potser l'exemple més clar". D'acord amb Smith, Goodblatt proposa eliminar el qualificador "religiós" en la definició de nacionalisme jueu de Smith, assenyalant que segons el mateix Smith, un component religiós en les memòries i la cultura nacionals és comú fins i tot a l'era moderna. Aquest punt de vista és compartit pel politòleg Tom Garvin, que escriu que «alguna cosa estranyament semblant al nacionalisme modern està documentada per a molts pobles a l'època medieval i també a l'època clàssica», citant els jueus antics com un dels diversos «exemples obvis», juntament amb els grecs clàssics, els gals i els celtes britànics.
Adrian Hastings va argumentar que els jueus són la "veritable protonació", que a través del model de l'antic Israel que es troba a la Bíblia hebrea, va proporcionar al món el concepte original de nacionalitat que més tard va influir en les nacions cristianes. Tanmateix, després de la destrucció de Jerusalem al segle I dC, els jueus van deixar de ser una entitat política i no es van assemblar a un estat-nació tradicional durant gairebé dos mil·lennis. Malgrat això, van mantenir la seva identitat nacional a través de la memòria col·lectiva, la religió i els textos sagrats, fins i tot sense terra ni poder polític, i van romandre com a nació en lloc de només un grup ètnic, cosa que finalment va conduir a l'auge del sionisme i a l'establiment d'Israel.
Els escrits de Filó, un filòsof jueu d'Alexandria que va florir a la primera meitat del segle I dC, reflexionen sobre la identitat jueva a la diàspora durant el període del Segon Temple. En l'època en què va viure Filó, els jueus havien estat presents a la diàspora, particularment a Alexandria, durant molt de temps. Com que els seus compatriotes hi havien viscut durant moltes generacions, sembla que Filó considerava Alexandria com la seva ciutat. Per explicar l'estatus dels jueus en termes que els lectors grecs entendrien, Filó els va descriure com a immigrants que van establir "colònies" (en grec: apoikiai), amb Jerusalem com a la seva "ciutat mare" ( metròpoli ). Segons Kasher, Alexandria només es podia considerar una pàtria en un sentit polític perquè era el lloc d'una "colònia" jueva, estructurada com una unió ètnica diferent amb un estatus polític i legal reconegut (politeuma), amb Jerusalem com la ciutat mare de la colònia.
Antiguitat tardana La identitat jueva va experimentar un canvi significatiu en els segles que van seguir a la destrucció del Temple l'any 70 dC. La concepció inicial dels jueus com una ètnia, tot i que amb una cultura religiosa distintiva, va canviar gradualment a la d'una comunitat religiosa que també s'identificava com una nació.
Després de la Primera Guerra Judeoromana, el Fiscus Judaicus va ser imposat a tots els jueus de l'Imperi Romà, substituint el tribut anual de mig sicle que els jueus pagaven al Temple de Jerusalem. Sembla que els romans van optar per utilitzar el comportament religiós jueu en lloc de l'ascendència jueva per determinar la responsabilitat fiscal, i aquesta interferència romana en la recaptació d'impostos jueus pot haver impulsat aquesta transformació de la identitat jueva. El procés es va accelerar amb la cristianització de l'Imperi Romà. En la teologia cristiana, la identitat ètnica tenia poca importància, i els jueus eren valorats principalment pel seu patrimoni religiós, considerat fonamental per al desenvolupament del nou pacte. Aquest marc ideològic va influir encara més en les percepcions de la identitat jueva, emfatitzant els aspectes religiosos en lloc dels ètnics o nacionals.
Un concepte cultural/ancestral La identitat jueva pot ser cultural, religiosa o d'ascendència. Hi ha components religiosos, culturals i ancestrals a la identitat jueva a causa de la seva naturalesa fonamentalment no proselitista, a diferència de la identitat cristiana o musulmana, que són ambdues religions "universals", ja que s'adscriuen a la idea que la seva fe ha de ser difosa per tota la humanitat, independentment de la nacionalitat. Tanmateix, la identitat jueva està fermament entrellaçada amb l'ascendència jueva que es remunta a l'històric Regne d'Israel, que va ser en gran part despoblat per l'Imperi Romà c. el segle I dC. , donant lloc al que avui es coneix com la diàspora jueva.
En la sociologia contemporània La identitat jueva va començar a captar l'atenció dels sociòlegs jueus als Estats Units amb la publicació dels "Estudis de Lakeville" de Marshall Sklare. Entre altres temes explorats en els estudis hi havia la noció de Sklare d'un "bon jueu". El "bon jueu" era essencialment una forma idealitzada d'identitat jueva tal com l'expressaven els enquestats de Lakeville. Avui dia, les mesures sociològiques de la identitat jueva s'han convertit en la preocupació de les Federacions Jueves que han patrocinat nombrosos estudis comunitaris a tot els Estats Units; les decisions polítiques (en àrees com el finançament, la programació, etc.) s'han modelat en part a causa d'estudis sobre la identitat jueva.
Antisemitisme i identitat jueva Segons el psicòleg social Simon Herman, l'antisemitisme contribueix a la formació de la identitat jueva. Aquest punt de vista és compartit per líders religiosos com el rabí Jonathan Sacks, que escriu que les comunitats jueves modernes i la identitat jueva moderna estan profundament influenciades per l'antisemitisme.