miniatura|Christiania Theater, a Oslo, un dels teatres en què La dama de la mar es representà, el 12 de febrer del 1889 miniatura|Deutsches Nationaltheater Weimar, un dels teatres en què La dama de la mar es representà, el 12 de febrer del 1889 La dama de la mar (Fruen fra Havet en noruec) és una peça escrita pel dramaturg noruec Henrik Ibsen el 1888. Fou publicada el 28 de novembre del 1888 per l'Editora Gyldendalske Boghandels Forlag (F. Hegel & Søn), a Copenhaguen i Oslo, en una edició de 10.000 exemplars. El 27 de desembre del 1887, l'amic i editor d'Ibsen, Frederik Hegel, es va morir, i el seu fill Jacob Hegel fou l'editor de l'obra.
Es va estrenar el 12 de febrer del 1889 en dos teatres: Hoftheater, a Weimar, i al Teatre de la Cristiânia d'Oslo. Aquesta darrera producció fou escenificada per Bjørn Bjørnson. Més tard es representà al Kongelige Teater (Teatre Reial) de Copenhaguen (amb estrena el 17 de febrer), i al teatre finlandés a Helsingfors / Helsínquia (22 de febrer) i al Kungliga Dramatiska Teatern (Teatre Reial) d'Estocolm (estrena al març).
És un drama en cinc actes, i l'acció ocorre a l'estiu, en un petit balneari a la costa sud de Noruega, al marge d'un fiord.
Característiques La trama representa la lluita entre el determinisme, les passions i el lliure albir, i exposa el debat d'Elida Wangel entre la resignació de la vida domèstica, burgesa, al costat d'un fosc metge de poble, i l'aventura amb un estranger, desconegut, que simbolitza, probablement, la llibertat. Al final, amb la transformació de la llibertat d'elecció, Elida es decideix pel marit, amb el triomf del lliure albir sobre el determinisme.PROZOR, Conde. Prefácio. In: IBSEN, Henrik. A Dama do Mar (1984). Rio de Janeiro: Editora Globo.
La crítica la considera la primera obra simbolista d'Ibsen, i una de les més líriques. L'escriptor hi utilitza el diàleg doble: les paraules tenen un sentit realista i un altre de místic, misteriós.
Un personatge, la filla adolescent Hilda Wangel, reapareixerà en una altra peça seua, Solness el construtor.
Personatges Dr. Wangel, metge del districte. Élida Wangel, la seua segona esposa. Bolette i Hilda, filles del primer matrimoni. Arnholm, professor d'escola. Lyngstrand. Ballested. Un estranger.
Trama Acte I El primer acte ocorre en un matí assolellat, al costat de la casa del Dr. Wangel. Presenta Bolette i Ballested, conversant sobre l'arribada del professor Arnholm, que vindrà a visitar-los, i l'arribada de Lyngstrand. Balletsted està hissant la bandera en homenatge a l'aniversari de la Sra. Wangel, ja difunta, i Lyngstrand, que encara no el coneix, hi comença a conversar. Ballested, que és pintor, li parla dels plans de pintar una sirena en el paisatge del fiord que acaba de fer, i que el quadre s'ha de dir La mort de la sirena. Lyngstrand informa que desitja ser escultor, i que va venir a passar uns dies allí, per a recuperar la salut, doncs té dificultats per a respirar.
Bolette i Hilda hi apareixen a la barana, i són complimentades per Lyngstrand. Ballested se'n retira. Bolette, Hilda i Lyngstrad conversen, i Hilda relata que hui és l'"aniversari de la seua mare". Bolette la renya. Lyngstrand s'acomiada, i el Sr. Wangel hi arriba. miniatura|Henrik Ibsen fotografiat per Gustav Borgen Les filles el reben amb alegria, i veuen el professor arribant, donant-li la benvinguda. S'asseuen a la barana i conversen. Arnholm elogia les dues filles de Wangel, que diu viure feliç amb la seua segona esposa, que en aquest moment està prenent el seu bany diari a la mar. Van tenir només un fill, mort en nàixer, i Wangel explica que l'esposa, que Arnholm ja coneix, és molt nerviosa, i que la seua única alegria és submergir a la mar, per això l'anomenen "la dama de la mar". En aquest instant Élida hi arriba.
Wangel se'n retira i els deixa conversant. Arnholm recorda el passat, quan encara era molt jove, i recorda que un vell pastor anomenava Élida la "petita pagana", perquè el seu nom era de vaixell i no pas cristià. Arnholm observa que Wangel és un home generós, i que mai no l'havia imaginat al seu costat. Parla de l'antiga pretensió que havia tingut amb relació a ella, del rebuig que en va rebre, i observa que mai no es van escriure, i que va haver escollit llavors de romandre sol. Élida confessa que el rebuig es devia al fet que llavors estimava una altra persona. Revela que Wangel no en sap res d'aquest passat. Són de sobte interromputs per l'arribada de Lyngstrand, que arriba amb un ramell de flors.
Lyngstrand complimenta i dona les flors a Élida, perquè Hilda li havia informat que hui era l'"aniversari de la seua mare". Élida i Arnholm s'adonen de l'ocorregut, i ella accepta les flors. Els tres conversen, asseguts a la barana. Lyngstrad parla dels seus plans d'anar al sud, perquè té un protector a Bergen, un armador del vaixell a bord del qual havia treballat. Relata també que, per a sort seua, després d'un naufragi en aigües gelades, va patir una malaltia de pit que li va impedir de continuar la vida de mariner, i es pogué dedicar a l'escultura. Parla de la seua pretensió de fer l'escultura d'una dona que havia traït el marit, i l'aparició d'aquest marit, que havia mort a la mar, sota la inspiració d'una història veritable ocorreguda amb un contramestre americà que havia conegut en un dels seus viatges. Lyngstrand relata que l'americà un dia va llegir en el diari la notícia sobre el casament de la seua estimada i havia promés que la cercaria. Élida s'hi interessa i reconeix la història, pertorbada, i insisteix perquè Lyngstrand li'n relate detalls. Lyngstrand li explica que, després d'un naufragi, no en tingué més notícies.
Lyngstrand s'acomiada, Élida queda pertorbada, i Arnholm percep que tal pertorbació siga perquè les filles de Wangel han commemorat en secret l'aniversari de la mare morta. Són interromputs, però, per l'arribada de Bolette, que els convida a seure tots al pavelló. Élida mostra les flors que Lyngstrand ha dut per a l'"aniversari". Wangel intenta explicar-se, però ella demana que col·loquen les flors en el gerro.IBSEN, Henrik. “A Dama do Mar”. Rio de Janeiro: Editora Globo, 1984. Tradução de Vidal de Oliveira. ISBN 85-250-0024-8.
Acte II El segon acte ocorre en un mirador, rere de la ciutat, en una vesprada d'estiu. Presenta inicialment Ballested conduint un grup de turistes estrangers, parlant en diverses llengües. Hilda i Bolette hi arriben, després d'una ràpida pujada, i parlen sobre Lyngstrand; Lyngstrand hi arriba i Hilda li pregunta sobre la seua malaltia. Lyngstrand se'n va; Hilda i Bolette conversen sobre ell. Bolette observa que els dos estan sempre junts i Hilda confessa que les falses esperances de salut i de felicitat que ella li infon la diverteixen. Bolette la troba dolenta, i Hilda li diu que li agrada ser així, i continua fent observacions malicioses, aquesta vegada sobre Arnholm, i recorda que Bolette ja se'n va enamorar; després observa que Élida ve caminant amb Arnholm i no pas amb el seu pare. Insinua que el lloc d'Élida no seria al costat del pare, i que un dia podria embogir.
Wangel, Élida, Arnholm i Lyngstrad arriben, observen el paisatge. Wangel suggereix que vagen a una vista més alta, però Élida no ho vol i els dos romanen, mentre la resta del grup puja. Bolette dona el braç a Arnholm, i Hilda a Lyngstrand, i els quatre se'n van. Élida i Wangel conversen sols. Ell suggereix que confien més l'un en l'altra, i ella diu que això ja no és pas possible. Wangel diu que tal situació es deu al fet que ella ha succeït a una altra dona, i parla de la "festa d'aniversari" per a la morta. Élida diu que ell s'enganya. Wangel pensa que la infelicitat és a causa del lloc, de les muntanyes sufocants entre les quals viuen, i vol anar-se'n a un altre lloc. Élida ho rebutja, i pretén revelar a ell el veritable motiu de la seua angoixa. Seuen junts i ella li conta el seu antic cas d'amor.
Inicialment Wangel pensava que aquest cas es referia a Arnholm, però Élida li ho nega. Li parla d'un vaixell que va haver d'estar atracat a Skjoldviken, on es va cometre un crim, l'assassinat del capità, i un oficial en fou acusat i va fugir. L'acusat era el seu nuvi. Wangel queda sorprés. Élida li diu que era un finlandés de qui desconeix el nom veritable, i que ambdós solien parlar molt de la mar; un dia, ell va citar-la i li va confessar que havia apunyalat el capità, segons ell per a fer justícia, però no li'n va voler dir el veritable motiu. Després el mariner es llevà del dit un anell, i li va demanar el seu anell, i lligant-los en una anella, els va llançar a la mar, en un senyal d'unió. Després d'això, el mariner va partir, però li va escriure unes cartes, en què li donava l'adreça a Amèrica. Élida li va escriure per trencar la relació i, malgrat altres cartes rebudes, es va mantenir ferma en aquesta decisió.
Wangel demana que Élida oblide aquest home, però ella reconeix que la seua ànima sempre serà perseguida per ell, tot i estimant Wangel. En aquest instant, són interromputs per l'arribada del grup d'amics, que suggereix anar a ballar. Wangel i Élida s'hi queden, i ella demana la Lyngstrand que s'hi quede també; ell accepta. Élida indaga Lyngstrand sobre el seu viatge a Amèrica, que fou en la mateixa època de l'ocorregut en el seu passat. Lyngstrad se'n va i Élida suggereix que l'home que va estimar en el passat estava a bord d'aquest vaixell en què Lyngstrand anava. Wangel, sorprés, troba la idea absurda, la jutja malaltissa, però ella demana que la salve, i relata haver vist en els ulls del fill perdut en nàixer el mateix brill dels ulls del mariner. Élida ix desesperada i Wangel li corre al darrere.
Acte III El tercer acte ocorre en un racó apartat del jardí dels Wangel. Bolette, Hilda i Lyngstrand conversen, tot mirant els peixos. Arnholm hi arriba, Hilda i Lyngstrand se'n van. Arnholm conversa amb Bolette, que li diu que li agradar llegir, però que passa molt de temps cuidant de la casa, i que se sent aïllada vivint en el fiord. Bolette confessa que li agradaria anar-se'n i Arnholm li diu que ella havia d'anar a la universitat. Ella es queixa que el pare viu només per a la madrastra, i demana que Arnholm intercedisca per ella al pare. Ell comença a li dir-li alguna cosa, quan són interromputs per l'arribada d'Élida. Parlen d'un vaixell que va parar al fiord, i Élida confessa el desig de pujar-ne a bord, revelant tristament que creu que l'element dels humans és el mar i no la terra. Després, demana a Arnholm que vaja a buscar Wangel, i ell se'n va amb Bolette.
Élida resta sola. Darrere del jardí un estranger hi arriba i li diu que la cerca. Élida el reconeix, atònita, i l'estranger li diu que hi ha vingut en el vaixell anglés. Ella intenta rebutjar-lo, però ell li diu que hi ha vingut per a cercar-la. Élida queda paralitzada i crida que Wangel li ajude. Wangel hi arriba, Élida li diu que aquell és l'estranger de què li va parlar. L'estranger diu que, quan van ajuntar els seus anells, era una unió, un pacte que ella ha oblidat, i que Élida li pertany. Suggereix que Élida el seguisca espontàniament, i se'n va al vaixell, donant-li un temps per a pensar, fins a l'endemà de vesprada, convidant-la a seguir-lo al mar; si ella no hi anàs, estaria tot acabat per sempre.
Élida i Wangel romanen sols. Wangel suggereix defensar-la, i fins a dur-ho per la llei, per la mort del capità, si cal. Élida no ho permet, però demana que Wangel la salve d'aquell home. En el camí, troben Hilda i Lyngtrand, que diu haver vist passar l'americà que va conéixer en altre temps, i que probablement ha vingut a venjar-se de la infidel. Wangel no entén l'observació de Lyngstrand; Arnholm i Bolette hi arriben, i Bolette els convida a veure el vaixell anglés pujant el fiord. Wangel resta pensatiu, no entén bé la situació, i Élida demana ser salvada de la fascinació i del vertigen del mar que aquell mariner representa.
Acte IV