La reintegració de la Corona de Mallorca a la d'Aragó fou un procés polític i militar que, entre els anys 1343 i 1349, posà fi a la monarquia mallorquina independent i incorporà els seus dominis sota la sobirania de Pere IV d'Aragó. L'operació tingué un fort component jurídic i ideològic, ja que es presentà com l'aplicació legítima d'una sentència feudal, però alhora respongué també a interessos geoestratègics i econòmics de la monarquia aragonesa. Amb la mort del darrer rei mallorquí, Jaume III, a la batalla de Llucmajor (1349), quedà definitivament segellada la desaparició de la Corona mallorquina i la seva integració en la d'Aragó fins a l'inici del .
El conflicte entre ambdues dinasties es resolgué amb la conquesta del regne de Mallorca (1343) i, poc després, amb la campanya al Rosselló (1344-1345). A Mallorca la submissió fou ràpida i relativament pacífica, cosa que permeté a Pere IV consolidar el seu poder sense saqueigs. En canvi, al Rosselló la resistència fou més intensa i provocà greus destruccions. Per finançar aquella guerra, el monarca imposà al regne mallorquí contribucions en diners, tropes i embarcacions, iniciant així un procés de càrregues financeres que afavorí el progressiu deteriorament econòmic del territori.
Context històric
Quan el rei Jaume I morí l'any 1276, el vast patrimoni de la Corona d'Aragó fou dividit entre els seus fills. El primogènit, Pere el Gran, rebé els regnes i títols principals, mentre que el segon fill, Jaume II de Mallorca, fou destinat a regnar sobre un conjunt de territoris que comprenien les illes Balears, els comtats del Rosselló i la Cerdanya i la senyoria occitana de Montpeller. Naixia així la Corona de Mallorca, que romangué realment independent durant només tres anys. Tot i posseir personalitat pròpia, a partit de 1279 restà unida jurídicament a la Corona d'Aragó per mitjà del tractat de Perpinyà, pel qual el monarca mallorquí reconeixia la seva condició de vassall del rei d'Aragó i es comprometia a retre-li homenatge. Tanmateix, aquesta situació generà friccions constants, especialment quan les ambicions comercials i diplomàtiques dels mallorquins entraven en conflicte amb els interessos de Barcelona i València.
Amb l'ascens al tron de Jaume III de Mallorca, el 1324, les tensions arribaren a un punt crític. El jove sobirà intentà consolidar la seva autonomia i es mostrà reticent a retre homenatge a Pere IV, que esdevingué rei de la Corona d'Aragó el 1336. Mallorca encunyava moneda pròpia, establia xarxes comercials pel Mediterrani occidental i fins i tot entrava en negociacions amb la monarquia francesa, sobretot per qüestions relacionades amb Montpeller. Des de la perspectiva de Pere IV, tot plegat representava una vulneració dels deures feudals i un perill per a l'equilibri polític de la seva monarquia.
El procés legal i la confiscació miniatura|Palau dels reis de Mallorca (Perpinyà) El litigi contra Jaume III s'inscriu en la política de Pere el Cerimoniós, que volia posar fi a l'existència del regne mallorquí i reincorporar-lo dins la Corona d'Aragó. Per dotar de legalitat a la seva acció, Pere, que actuava alhora com a jutge i part, impulsà un procés judicial amb un desenllaç pràcticament decidit d'entrada. El procediment s'inicià a finals de 1341 i, després de més d'un any de diligències, desembocà el 21 de febrer de 1343 en una sentència que declarava la confiscació de tots els dominis i béns de Jaume III. L'acusació es basava sobretot en l'encunyació de moneda pròpia a Perpinyà, en contra de les disposicions del testament de Jaume I i del Tractat de de l'esmentada ciutat de 1279, però incloïa també una sèrie de greuges addicionals: es qüestionava la legitimitat mateixa de la Corona de Mallorca i es recordava la negativa de Jaume III a ajudar militarment la Corona d'Aragó el 1337. La fabricació de moneda esdevingué, però, el nucli central de l'argument jurídic que serví de pretext per obrir el procés.
La causa avançà formalment a partir de l'abril de 1342, quan Arnau d'Erill fou nomenat nunci i procurador del rei. En nom de Pere el Cerimoniós, acusà Jaume III de contumàcia i sol·licità la confiscació dels seus béns segons els Usatges de Barcelona. La defensa mallorquina intentà contrarestar aquestes acusacions amb arguments legals i polítics. D'una banda, es reivindicava la legitimitat successòria del regne privatiu i es posava en dubte la validesa del Tractat de 1279, adduint que havia estat signat sota pressió, i per tant no podia obligar perpètuament els seus successors. També s'argumentava que l'abstenció mallorquina davant la guerra contra els marínides no podia interpretar-se com a deslleialtat, atès que es tractava d'un conflicte aliè que en realitat corresponia a Castella. Malgrat aquestes defenses, les rèpliques no tingueren efecte en la resolució final.
Paral·lelament, Pere el Cerimoniós organitzà una comissió d'investigació que, entre febrer de 1342 i febrer de 1343, recollí testimonis per incriminar Jaume III en l'encunyació il·legal de moneda i fins i tot el vinculà amb la fabricació de moneda francesa falsa. El 2 de maig de 1343, Jaume III al·legà que tenia dret a encunyar moneda mentre fos per a ús intern i sense posar-la en circulació externa, i que, de fet, la producció de moneda francesa a Perpinyà disposava de llicència reial atorgada per Felip de Valois, que havia ignorat les queixes del Cerimoniós.
Tot i aquestes defenses, la recerca numismàtica moderna ha confirmat que Jaume III encunyà realment moneda pròpia a Perpinyà. Se l'ha identificat com l'introductor del florí d'or d'Aragó i també com a responsable d'altres emissions basades en models francesos, destinades sobretot a l'economia local. Aquestes pràctiques, que sovint alteraven la composició metàl·lica de les peces per obtenir beneficis, representaven una font de recursos indispensable per sostenir els seus projectes polítics i militars. Així, l'activitat monetària de Jaume III, que per ell era una via d'ingressos legítima, es convertí en el principal fonament jurídic que permeté a Pere el Cerimoniós justificar la condemna i la confiscació del Regne de Mallorca.
La conquesta de Mallorca La campanya mallorquina (1343) Cap al 1340, la Corona d'Aragó ja havia superat els seus conflictes exteriors i no existia la possibilitat que França, Anglaterra o Castella intervinguessin en el conflicte amb Jaume III. La reincorporació de les illes Balears era un vell propòsit dels monarques aragonesos, ja perseguit per Alfons el Franc i Jaume el Just. La burgesia barcelonina també defensava aquesta causa, atès que les illes eren clau en les rutes comercials mediterrànies. Alhora, part de l'elit mallorquina era partidària d'integrar-se en una monarquia forta que garantís el comerç, en lloc de continuar sota un regne dèbil i amb poc pes diplomàtic. miniatura|Castell del Rei (Pollença) La primavera de 1343 marcà l'inici de les operacions militars. Al mes de maig, la flota reial aragonesa amb 39 galeres salpà des dels indrets del cap del Llobregat i desembarcà a la platja de Peguera, a Mallorca. La batalla que s'hi produí fou decisiva: les forces de Jaume III foren derrotades, es retiraren a Ciutat de Mallorca i el mateix rei hagué d'abandonar l'illa precipitadament; no sense abans haver manat la defensa als castells roquers de Pollença, Santueri i Alaró. Només el primer castell no es va retre inicialment, i va resistir sota la direcció de Guillem de So fins al 29 d'agost, quan negocià la rendició.
La ciutat s'entregà sense gaire resistència i, poc després, Eivissa i Menorca seguiren el mateix camí. La rapidesa amb què les illes se sotmeteren a Pere IV s'explica tant per la superioritat militar del Cerimoniós com per la manca de suport intern al monarca deposat.
Després de la conquesta, Pere IV confirmà les franqueses i els privilegis que Jaume I havia atorgat a les Illes, amb l'objectiu de tranquil·litzar la població i consolidar la nova situació. La integració es presentava, així, no com una ruptura radical, sinó com el retorn a l'ordre original establert pel Conqueridor.
La conspiració de 1345 Malgrat tot i les mesures repressives aplicades per Pere el Cerimoniós, Jaume III continuava mantenint un important grup de partidaris a l'illa. Els «jaumistes» mantenien correspondència amb l'antic monarca i establien contactes clandestins. Ja l'any 1344 el governador havia ordenat vigilar els correus i viatgers que arribaven a Mallorca per evitar l'entrada de cartes i missatgers sospitosos.
El maig de 1345 es detectaren noves comunicacions dirigides a Jaume III, i el setembre del mateix any es descobrí una presumpta conspiració després de la intercepció de cinc cartes comprometedores. Aquest fet donà lloc a una onada de detencions i judicis contra nombrosos simpatitzants. Entre els processats hi havia membres destacats de la noblesa i del clergat, com Francesc Aragonès i els seus fills, el prevere Bernat Bassa, Bernat de Buadella, Pere de Puigdorfila, Jaume de Santacília, Berenguer de Santjoan, Berenguer de Tornamira o Bernat d'Enveig, entre d'altres.
Les sentències foren especialment dures: alguns acusats foren penjats i esquarterats, mentre que les seves cases eren enderrocades; altres patiren llargues penes de presó o foren condemnats a l'exili. El novembre de 1345, el rei Pere IV ordenà l'expulsió massiva de simpatitzants de Jaume III, sense distinció de gènere ni condició social. Les expulsions afectaren tant famílies nobles com ciutadans humils, així com religiosos de diverses comunitats.
Segles més tard, durant la dècada de 1940, l'arquitecte i urbanista Gabriel Alomar proposà que, en el moment de projectar l'avinguda de Jaume III a Palma, els carrers adjacents fossin dedicats als cavallers mallorquins represaliats arran de la conspiració de 1345.
La conquesta dels dominis continentals Un cop assegurada la submissió de les illes, la mirada del Cerimoniós es dirigí cap al nord. El 1344, les hostilitats s'estengueren als comtats del Rosselló i de la Cerdanya, on Jaume III encara conservava partidaris.
Primera campanya (1344) Abans de la invasió general, tropes de Pere el Cerimoniós ja havien fet algunes incursions al Rosselló. El 13 de juny l'infant Jaume alertava el rei que forces catalanoaragoneses havien entrat a la comarca. A finals de juliol, el Cerimoniós inicià la campanya principal amb 1.200 cavallers i uns 4.000 peons, organitzats en avantguarda i rereguarda. El 29 de juliol, atacaren el castell de Bellaguarda; l'endemà cremaren la torre de Nidoleres. Es prengueren també Canet, Santa Maria la Mar, Castellarnau-Sobirà i Castell-Rosselló, mentre es devastaven camps i vinyes a l'entorn de Perpinyà i de Clairà.
El 19 d'agost de 1344, davant problemes de queviures i finançament, es signà una treva fins al 30 d'abril de 1345. Els territoris ocupats quedaven en mans de Pere IV, mentre Jaume III mantenia la resta del Rosselló.
Període de treva (1344-1345) Durant la treva, Pere IV reforçà el castell de Canet amb més tropes, i prohibí el transport de queviures als dominis de Jaume III. El monarca mallorquí intentà respondre amb incursions i represàlies, com el setge de Corbera (1344).
El Cerimoniós envià ambaixades al rei de França, a Andreu d'Hongria i al comte de Foix, per evitar que donessin suport a Jaume III. Aquest, per la seva banda, mantingué correspondència amb el papa i altres monarques, i defensà la seva causa davant diverses corts europees. La tensió diplomàtica i els enfrontaments locals demostraven que la guerra es reprendria. Segons la Crònica del Cerimoniós, fou Jaume III qui trencà la treva, enviant tropes a Canet abans del termini.
Segona campanya (1345) miniatura|Vista d'Elna miniatura|Castell reial de Cotlliure