Els tunica són un grup de tribus natives americanes relacionades lingüísticament i culturalment a la vall del riu Mississipi, que inclou els tunica (també escrit tonica, tonnica i thonnica); els yazoo; els koroa (akoroa, courouais); i possiblement els tioux. Entraren en contacte per primer cop amb els europeus el 1541, membres de l'expedició d'Hernando de Soto. La llengua tunica és una llengua aïllada.
Al llarg dels següents segles els tunica, pressionats per les hostilitats dels veïns, emigraren cap al sud des de la vall central del Mississipi cap a la vall inferior del Mississipi. A la fi es traslladaren cap a l'oest, establint-se al voltant de l'actual Marksville (Louisiana).
Des de principis del segle XIX hi ha hagut matrimonis creuats amb membres de la tribu biloxi, un poble de parla siouan no relacionat dels voltants de Biloxi, Mississipi, i han compartit terres. També s'hi uniren pobles romanents d'altres petites tribus. El 1981 foren reconeguts federalment i ara conformen la tribu índia Tunica-Biloxi; tenen una reserva a la parròquia d'Avoyelles, Louisiana.
Prehistòria miniatura|300x300px|El jaciment de Parkin, cap al 1539. Il·lustració de Herb Roe Cap al període Mississipià Mitjà, els pobles locals del Període Silvícola de la vall central del Mississipi havien desenvolupat o adoptat un estil de vida mississipià complet, amb agricultura intensiva de blat de moro, estructures polítiques jeràrquiques, ceràmica temperada amb closques de musclos i participació en el Complex Cerimonial del Sud-est (en anglès Southeastern Ceremonial Complex, SECC). Llavors els patrons d'assentament eren una mescla d'assentaments dispersos, granges i pobles. Al llarg dels segles següents, els patrons d'assentament variaren a un patró de poblats més centralitzats, amb palissades defensives i fossats, cosa que indica que s'havia desenvolupat un estat de guerra endèmic entre grups polítics locals en competència. La cultura material, com ara els estils de ceràmica i les pràctiques mortuòries, començaren a divergir en aquest punt. esquerra|miniatura|290px|Tunica Trail des del centre de la vall del Mississipi fins a Marksville, Louisiana Les proves arqueològiques han dut a suggerir que la vall del Mississipi allotjà diversos cacicats primordials competidors, amb estats vassalls de suport, tots pertanyents a la mateixa cultura general. Els grups de la zona són definits pels arqueòlegs com a fases arqueològiques, basades en la diferenciació d'aquestes cultures materials. S'hi han establert les fases Menard, Tipton, Belle Meade-Walls, Parkin i Nodena. A les rodalies immediates de la futura ciutat de Memphis, Tennessee, dues fases semblen haver estat cacicats primordials: Parkin i Nodena. Les altres fases possiblement fossin estats vassalls o aliats en la seva competició per la supremacia local.
La fase Parkin se centra en el jaciment Parkin, un poble envoltat de palissada de a la confluència dels rius St. Francis i Tyronza. La gran vila probablement s'ubicà a la confluència dels dos rius perquè el lloc permetia als residents controlar el transport i el comerç fluvial.
Es creu que la fase Nodena tenia el seu centre al jaciment Bradley (3 Ct 7) i al seu conjunt de pobles i viles properes. Rep el nom del jaciment Nodena, a l'est de Wilson, Arkansas, al comtat de Mississippi, en un meandre del riu Mississipi. Els estudiosos creuen que, degut a les semblances entre la ceràmica i les restes funeràries, els pobles de les fases Belle Mead i Walls eren aliats o vassalls del sistema polític de Nodena. El sistema polític de Parkin, definit per diferents pràctiques funeràries i ceràmica, hi competia.
Període protohistòric Contacte amb els espanyols miniatura|300x300px|Il·lustració del jaciment de Nodena
A la primavera de 1541 Hernando de Soto i el seu exèrcit s'aproximà a la riba oriental del riu Mississipi, trobant la província de Quizquiz (pronunciat "quisquis"). Aquest poble parlava un dialecte de la llengua tunica. Llavors aquests grups relacionats habitaven una gran regió que s'estenia al llarg d'ambdues ribes del Mississipi, als actuals estats de Mississipi i Arkansas.
En travessar el riu, l'expedició arribà a la província d'Aquixo, i d'allà a la província de Casqui. La província feia temps que tenia una disputa amb la província de Pacaha, descrita pels seus participants com una contesa que durava generacions. Els espanyols quedaren impressionats amb la gent d'aquesta regió, l'abundància de viles i agricultura; i el refinament de la gent. Els assentaments d'aquesta zona són descrits així pels espanyols admirats:
miniatura|300x300px|Ruta proposada per a l'expedició de Soto, basada en el mapa de Charles M. Hudson del 1997.
Els arqueòlegs creuen que la ubicació de la província de Coligua pot ser la fase Greenbriar al White River, a la vora de les terres altes d'Ozark . Els europeus també anomenaven l'assentament Tanico, que és un altre nom aplicat posteriorment als tunica, cosa que també assegura la seva identificació com a grup tunica. Els tanico fabricaven i comerciaven amb la sal, obtenint-la de les sorres d'un rierol que desembocava al riu dels Cayas (més tard identificat amb l'Arkansas). La gent recollia la sorra en cistells i hi feia córrer aigua, fent una salmorra. La salmorra es colava i es deixava assecar en bols poc profunds, d'on més tard se'n raspava la sal seca.
Els estudiosos han avaluat les tres narracions de Soto que han perviscut pel que fa a la topografia, la lingüística i els trets culturals, combinats amb els resultats de les excavacions i les anàlisis arqueològiques. La majoria d'arqueòlegs i etnohistoriadors creuen que els següents es poden identificar com a jaciments equivalents: s'aparellen per fase arqueològica i referències Soto: fase Menard = Anilco, fase Walls = Quizquiz, fase Belle Meade = Aquixo, fase Parkin = Casqui i fase Nodena = Pacaha.
La descripció de la guerra en curs entre els casqui i els pacaha coincideix amb les interpretacions del registre arqueològic, així com les distàncies i la topografia esmentades a les narracions. Les paraules registrades a les narracions a Pacaha, com ara mochila, macanoche i caloosa, coincideixen amb les característiques lingüístiques dels tunica avaluades per Mary Haas a la dècada de 1940. Avui dia es teoritza que els pobles de la vall central del Mississipi, des de Pacaha al nord fins a les províncies d'Anilco i Utiangüe al sud, al riu Arkansas, eren tots tunica.
Contacte francès Passà més d'un segle i mig fins que un altre grup europeu topés amb els tuniques. El 1699, quan els trobà l'expedició LaSource (que venia riu avall des del Canadà), els tuniques eren una tribu de mida modesta que només comptava amb uns pocs centenars de guerrers, amb unes 900 persones en total. Tot i que els espanyols havien estat al seu territori breument, la seva trobada resultà en efectes devastadors. La introducció involuntària de malalties infeccioses eurasiàtiques, com la verola, delmà les poblacions natives, que no tenien immunitat adquirida. A més, l'expedició havia aprofitat les rivalitats polítiques locals, causant més conflictes.
A l'arribada dels francesos la vall central del Mississipi estava escassament ocupada pels quapaw, un poble de parla dhegiha siouan hostil als tunica. En el segle i mig transcorregut des de l'expedició de de Soto, els tunica i els koroa s'havien traslladat més al sud, a la desembocadura del Yazoo, al centre-oest de Mississipi.
Període històric Desembocadura del Yazoo 1682–1706
Els francesos establiren una missió entre els tunica entorn de l'any 1700, al riu Yazoo, a prop del riu Mississipi, a l'actual estat de Mississipi. Les proves arqueològiques posen de relleu que els tunica havien migrat recentment a la regió des de l'est d'Arkansas, a finals del . El pare Antoine Davion fou assignat com a missioner per als tunica, així com per a les tribus més petites dels koroa, yazoo i couspe (o houspe). A diferència de les tribus del nord amb les quals els francesos estaven familiaritzats, els tunica (i els propers taensa i natchez) tenien una religió complexa. Havien construït temples, creat imatges de culte i tenien una classe sacerdotal. Els tunica, taensa i natchez conservaren característiques de cacicat, com ara una religió complexa i, en el cas dels natchez, l'ús i manteniment de monticles de plataforma, després que haguessin desaparegut d'altres llocs.
Diverses característiques vinculaven els tunica amb els grups que trobà de Soto: el seu èmfasi en l'agricultura; el conreu era dut a terme per part dels homes més que no pas les dones (com va assenyalar de Soto en descriure Quizquiz); el comerç; i la fabricació i distribució de sal, un article valuós tant per als nadius com per als europeus. El comerç de la sal era una professió antiga entre els tunica, com ho demostra el fet que de Soto observà la producció de sal quan visità el poble de Tanico. La sal era extremadament important en el comerç entre els francesos i els diversos grups caddos del nord-oest de Louisiana i el sud-oest d'Arkansas. Alguns acadèmics postulen que els tunica feien d'intermediaris en el trasllat de sal des de les zones caddos als francesos.
Angola 1706–31 A principis del els chickasaw atacaren les tribus índies del tram baix del Mississipí per a capturar gent per al tràfic d'esclaus indis a Carolina del Sud. Es calcula que durant aquest període feren entre un i dos milers de captius de les tribus tunica, taensa i quapaw .
El 1706 els tunica decidiren tornar a traslladar-se. Amb els seus enemics, els natchez, veïns al sud, decidiren traslladar-se a través del Mississipi i cap al sud fins a la seva confluència amb el riu Vermell, el següent encreuament fluvial important. Aquesta posició els hi permeté mantenir el control del comerç de la sal, ja que el Red River també connectava amb la seva font de sal a les zones caddos. Van establir un conjunt dispers de llogarets i pobles a la seva nova llar a l'actual Angola, Louisiana .
A principis del segle XX, Angola es va desenvolupar com a seu de la Penitenciaria Estatal de Louisiana . El 1967 un oficial de la Penitenciaria Estatal de Louisiana va descobrí les restes d'un petit llogaret en aquest lloc. El jaciment avui dia es anomenat Bloodhound.
Durant les dècades del 1710 i del 1720 esclatà la guerra quatre cops entre els francesos i els natchez. Els francesos les anomenaren la Primera Guerra Natchez (1716), la Segona Guerra Natchez (1722), la Tercera Guerra Natchez (1723) i la Rebel·lió Natchez de 1729. Aquesta darrera fou el conflicte de major extensió; els natchez atacaren i mataren molts francesos en territori natchez; com a represàlia, els francesos s'aliaren amb els choctaw, i a la fi derrotaren al poble natchez. Dels que sobrevisqueren, milers foren venuts com a esclaus i enviats al Carib, on els francesos tenien plantacions a Saint-Domingue i Guadalupe.