La Cultura de Golasecca (dels segles IX-IV abans de la nostra era) fou una cultura de finals de l'edat del bronze i començament de l'edat del ferro del nord de la península Itàlica el jaciment de la qual tipus s'excavà a Golasecca, a la província de Varese, Llombardia, on, a la zona de Monsorino, a la primeria del segle XIX, l'abat Giovanni Battista Giani feu les primeres troballes d'unes cinquanta tombes amb ceràmica i objectes metàl·lics.
Els testimoniatges d'aquesta cultura es troben dispersos en una àrea de 20.000 km² al sud dels Alps, entre el Po, el Serio i el Sesia, i es troba delimitada al nord pels ports alpins.
Fonts arqueològiques alt=yelmo de negau|esquerra|miniatura|Casc de tipus Negau del període de Golasecca III (480/450 ae) El nom de Cultura de Golasecca procedeix de les primeres troballes que es van descobrir en les excavacions fetes a partir del 1822 en alguns indrets del municipi de Golasecca, per l'abat antiquari Giovanni Battista Giani (1788-1857), que identificà erròniament els enterraments clarament no romans com a restes de la batalla de Ticino del 218 abans de la nostra era entre Hanníbal Barca i Publi Corneli Escipió Africà. La majoria d'objectes inventariats procedien de tombes situades a les zones de Sesto Calende, Golasecca i Castelletto sopra Ticino. alt=Incineración e inhumación en la Italia de la Edad del Hierro|miniatura|Incineració i inhumació a l'edat del ferro El 1865, Louis Laurent Gabriel de Mortillet, fundador de l'arqueologia europea, assignà les mateixes tombes a una cultura preromana de principis de l'edat del ferro, amb un probable substrat celta donades les semblances amb la Cultura de Hallstatt. Mortillet feu alguns viatges a l'estat francés i es va emportar part de la col·lecció de l'abat Giani per a enriquir les col·leccions del Museu d'Arqueologia Nacional, del qual era viceconservador.
Les excavacions es van fer en alguns jaciments al llarg de finals del segle XIX. Alexandre Bertrand, conservador del Museu d'Antiguitats Nacionals, es va desplaçar al lloc el 1873 i va dirigir-ne algunes excavacions. Amb la col·laboració d'arqueòlegs francesos, italians i alemanys reunits en el Congrés Arqueològic d'Estocolm del 1874, quedà més clara la cronologia de la Cultura de Golasecca, dividida en tres períodes del 900 al 380 abans de la nostra era. Va acabar amb la invasió gal·la de la Vall del Po del 388 ae.
L'avaluació moderna de la Cultura de Golasecca prové de les campanyes dels anys 1965-69 a Monsorino, dirigides per A. Mira Bonomi. Alguns estudis cronològics més recents els ha elaborat Raffaele De Marinis.
A la zona de Castelletto sopra Ticino, entre els 2001 i 2003, en una excavació sota la direcció de Filippo Maria Gambari es va desenterrar la necròpoli aristocràtica més antiga del Piemont, datada d'entre finals del i el VII abans de la nostra era. A l'entorn del 670 ae era una zona de culte dinàstic del primer centre protourbà del Piemont. De les 44 tombes identificades en les excavacions, 33 es conservaven quasi intactes. Després d'una llarga activitat de catalogació i restauració, els artefactes (urnes i dipòsits funeraris) s'exposaren entre els 2009 i 2010 a la sala polivalent Albino Calletti de Castelletto sopra Ticino en la mostra titulada L'alba della città - Le prime necropoli del centro protourbano di Castelletto Ticino.
Periodització miniatura|Distribució aproximada de les llengües a la Itàlia de l'edat del ferro durant el ae Les fases posteriors de la Cultura de Golasecca s'han perioditzat així:
Cultura de Canegrate: ae Proto-Golasecca: segles XII-X ae Tipus Ascona I o A: Tipus Ascona II o B: Tipus Ca' Morta (Como) - Malpensa: Golasecca I A: segles IX-VIII ae Golasecca I B: finals del - principis del VII ae Golasecca I C: ae Golasecca II A: 600-550 ae Golasecca II B: 550-500 ae Golasecca III A: 500-350 ae G. III A 1: 500-450 G. III A 2: 450-400 G. III A 3: 400-350
Història alt=bronce sítula|esquerra|miniatura|Bronze sítula, 500 ae S'han identificat jaciments característics de la Cultura de Golasecca a Llombardia occidental, Piemont oriental, Cantó del Ticino i a la Vall Mesolcina, en un territori que s'estén al nord del riu Po fins a zones subalpines, entre el curs del Serio a l'est i el Sesia a l'oest. L'emplaçament de Golasecca, a la desembocadura del Ticino al llac Maggiore, va existir gràcies a unes circumstàncies geogràfiques especialment favorables, perquè era molt adequat per als intercanvis a llarga distància, en què els habitants de Golasecca actuaven com a intermediaris entre els etruscs i la Cultura Hallstatt d'Àustria, en la important Ruta de la sal. alt=carro funerario|miniatura|Carro funerari, 500-450 ae La mediació comercial s'amplià al món grec, i hi entrà oli i vi, objectes de bronze, ceràmica àtica, encens i corall; i cap al nord, al més llunyà món transalpí, amb font d'estany per al bronze i ambre de la mar Bàltica.
En un context més ampli, la cultura subalpina de Golasecca és la darrera expressió de la Cultura dels camps d'urnes de l'Europa Mitjana de l'edat del bronze europea. L'època d'auge d'aquesta cultura fou Golasecca II, entre la primera meitat del segle VI ae i principis del V ae. Va durar fins que fou arrasada pels celtes gals en el ae i finalment s'incorporà a l'hegemonia de la República Romana.
La Cultura de Golasecca es divideix en tres parts: les dues primeres abasten el període comprés entre el segle IX ae i la primera meitat del ae; la tercera, que coincideix amb Cultura de La Tène A-B de l'última edat del ferro en aquesta zona i s'estén fins a finals del ae, està marcada per les creixents influències celtes, que van culminar en l'hegemonia celta després de les conquestes del 388 ae. Les primeres troballes se'n remunten, pel que sembla, a la darrera edat del bronze ( ae). Les primeres troballes se'n remunten a l'edat del bronze tardana ( ae) i semblen basar-se en una cultura autòctona.La naturalesa d'aquesta cultura «protogolasecca» demostra que es tractava d'una cultura autòctona -desenvolupada en els jaciments- i no pas importada per immigrants. L'ús de túmuls sobre sepultures, com el de Belcora di Somma Lombardo, fou una característica de la cultura protogolasecca que desaparegué. miniatura|Inscripció lepòntica, segles VI–V ae En la Cultura de Golasecca, alguns dels primers trets evolucionats de la societat històrica es poden observar en l'ús especialitzat de materials i l'adaptació al terreny. Els habitatges de la primera època eren construccions circulars de fusta al llarg de la plana d'inundació del riu; cadascuna es construïa sobre un basament baix de pedra al voltant d'una llar central, pavimentada amb còdols de riu fixats en argila. La ceràmica, feta a mà sense torn, es decorava amb gesso. L'ús del torn es coneix pels carros de la Tomba del Guerrer del jaciment de Sesto Calende. Els grans d'ambre del Bàltic, sens dubte duts per la Ruta de l'ambre, i l'obsidiana, revelen xarxes de comerç a llarga distància. A partir del ae, algunes tombes tenen dipòsits funeraris importats de zones etrusques i objectes grecs.Especialment en l'elitista Tomba del Lebete de Castelletto Ticino i la Tomba del Guerrer de Sesto Calende.
Els assentaments depenien dels animals domesticats: les restes revelen la presència de cabres, ovelles, porcs, vaques i cavalls. S'hi cultivaven alguns llegums i cereals, i es recol·lectava fruita seca. Les piragües de Castelletto Ticino i Porto Tolle es conserven al museu d'Isola Bella. El metall, tot i que escàs, s'hi emprava cada vegada més.
Els antics jaciments —Golasecca, Sesto Calende, Castelletto Ticino— mantingueren el seu caràcter autòcton tradicional fins al segle VI ae, quan comencen a detectar-s'hi influències externes. A començament del ae, les pràctiques pastorals feren expandir-se nous assentaments a les planes.
S'han trobat caràcters escrits desxifrats (l'"alfabet lepòntic") incisos en ceràmica o pedra, en la "llengua lepòntica" celta.
Enterraments miniatura|Urna cinerària La Cultura de Golasecca és coneguda sobretot per les pràctiques funeràries, en què un aparent culte als ancestres imposava el respecte a la necròpoli, una àrea sagrada que no ha estat tocada per l'ús agrari ni per la desforestació. Els enterraments del període primerenc es feien en llocs elevats seleccionats i orientats respecte al sol. Els costums funeraris eren la inhumació directa o en cistae amb tapadora. S'hi han trobat cercles i alineacions de pedres. Les urnes funeràries es pintaven amb dissenys, contenien ceràmica, com ara copes sobre bases altes. Els objectes de bronze solien ser complements de roba: agulles i fíbules, braçalets, anells, arracades, penjolls i collarets. Els atuells de bronze són poc freqüents. La pràctica de la cremació persisteix en el segon període (de començament del segle VI ae a mitjan ).
La cremació a prop del lloc d'enterrament, seguida dels soterrament de cendres i ossos en àmfores de terracota, en fosses excavades a distàncies determinades unes d'altres en necròpolis esparses, caracteritzen una cultura de molts assentaments de petits llogarets.
En el jaciment de Sesto Calende, al sud del llac Maggiore, es trobaren dos soterraments amb carro que daten dels segles VII i VI ae, amb armes, ornaments i una gran sitra, mentre que un enterrament anterior a Ca' Morta, a Como (c. 700 ae) incloïa un carro de quatre rodes a la tomba.
En una tomba de la Cultura de Golasecca de Pombia s'han trobat restes de cervesa de llúpol comú, les més antigues conegudes de moment.
L'estudi de les anomenades inscripcions lepòntiques, escrites en l'alfabet de Lugano emprat pels de Golasseca dels segles i aC, dugué a Michel Lejeune (1971) a establir la pertinença de la llengua transmesa per aquesta escriptura a la família de les llengües celtes.Els fenòmens fonètics que constituïen la peculiaritat del lepontià segons Giacomo Devoto, que de fet sols estan documentats a nivell onomàstic i toponímic, s'han d'adscriure a l'antic lígur pròpiament dit, que també hauria sigut una llengua indoeuropea.
Es demostra llavors l'existència d'una celticitat pregàl·lica al nord-oest d'Itàlia, anterior al segle IV ae, l'origen de la qual cal cercar molt abans del 600 ae, data de la invasió de Bel·lovés, és a dir, almenys en l'època de la Cultua Canegrate ( ae), que presenta en la ceràmica i els objectes de bronze molts punts en comú amb els grups més occidentals de la Cultura dels camps d'urnes (Rin-Suïssa-est de França, segles XIII-VIII ae). O tal vegada, una hipòtesi més probable és que una presència protocelta més antiga pot remuntar-se a principis de l'edat del bronze mitjà (segles XVI-XV ae), quan el nord-oest d'Itàlia apareix estretament vinculat quant a la producció d'objectes de bronze, inclosos ornaments, als grups occidentals de la Cultura dels túmuls.«La civilització de Golasecca és, per tant, l'expressió dels celtes més antics d'Itàlia i incloïa grups que tenien el nom d'Insubres, Laevi, Lepontii, Oromobii (o Orumbovii)». (Raffaele C. De Marinis)
Vegeu també Pobles antics d'Itàlia Celtes Gàl·lia Ínsubres Leponcis Prehistòria a Itàlia Cultura de Villanova
Referències
Categoria:Història de la Llombardia Categoria:Província de Varese Categoria:Edat del bronze Categoria:Edat del ferro