Puigsoliu és un poema simfònic per a cobla de Joaquim Serra i Corominas, compost el 1957 i considerat una de les obres més representatives del repertori concertístic per a aquesta formació. És la darrera gran composició de Serra i resumeix bona part dels recursos harmònics, contrapuntístics i tímbrics que havia desenvolupat al llarg de la seva trajectòria.

Composició Serra va escriure Puigsoliu durant el darrer any de la seva vida. Des de començaments de la dècada de 1950 havia patit problemes de salut derivats d'una tuberculosi, que l'havien obligat a passar una temporada al sanatori del Brull i posteriorment a Castellterçol.

L'obra culmina una trajectòria especialment vinculada a la música per a cobla. Serra havia desenvolupat progressivament les possibilitats concertístiques d'aquesta formació en obres com Els tres tambors, Impressions camperoles, La fira, Introducció i dansa i La presó de Lleida. Puigsoliu, op. 96, apareix catalogada com un «petit poema» i com una obra lliure per a una sola cobla.

La composició no segueix l'estructura tradicional de la sardana. Serra utilitza la cobla com una formació instrumental autònoma i simfònica, amb un tractament del conjunt pròxim al de l'orquestra de cambra.

Títol i caràcter El títol Puigsoliu té un fort caràcter evocador. L'obra ha estat descrita com un cant a la natura, a la vida i al paisatge català, i es caracteritza per una atmosfera general lluminosa, tot i alguns episodis de major intensitat dramàtica.

El llenguatge musical combina una clara base tonal amb harmonies lliures, modulacions freqüents i una escriptura contrapuntística molt elaborada. Aquestes característiques són pròpies de l'estil madur de Serra, que havia convertit la cobla en un conjunt capaç d'abordar formes de concert allunyades de la funció estrictament ballable de la sardana.

Antoni Ros-Marbà, que va conèixer personalment el compositor, recordava Serra dirigint Puigsoliu «amb un veritable rigor clàssic», comparable al d'una simfonia de Joseph Haydn.

Estructura musical Puigsoliu és una obra breu, d'aproximadament vuit minuts, concebuda en un únic moviment.

El discurs parteix de motius breus que es transformen progressivament i es distribueixen entre les diferents famílies instrumentals de la cobla. La tenora i el tible adquireixen un paper especialment expressiu, mentre que els fiscorns i el contrabaix proporcionen profunditat harmònica.

La música alterna seccions líriques amb episodis rítmics de major energia. Serra evita una estructura basada en melodies tancades i desenvolupa el material de manera contínua, fet que reforça el caràcter de poema simfònic.

Instrumentació L'obra està escrita per a la plantilla habitual de cobla:

flabiol i tamborí 2 tibles 2 tenores 2 trompetes trombó 2 fiscorns contrabaix

La partitura mostra el domini que Serra tenia de les possibilitats de la formació, que havia sistematitzat també teòricament en el seu Tractat d'instrumentació per a cobla, publicat el 1957.

Estrena La documentació sobre la primera interpretació presenta discrepàncies. La base de dades SomArxiu situa l'estrena el 15 de juny de 1957 a la Caixa de la Indústria Tèxtil de Barcelona.

Altres fonts vinculades al món de la cobla atribueixen l'estrena a la Cobla Barcelona sota la direcció d'Antoni Ros-Marbà i la relacionen amb les darreres setmanes de vida del compositor. La documentació posterior coincideix, en qualsevol cas, a identificar Ros-Marbà com un dels primers i principals defensors de l'obra.

La condició de Puigsoliu com a última obra important del compositor ha fet que sovint sigui qualificada de «testament musical» de Serra.

Importància Puigsoliu és considerada una de les obres cabdals del repertori de concert per a cobla. La seva concepció simfònica supera les estructures habituals de la sardana i mostra les possibilitats de la cobla com a formació autònoma de concert.

L'obra sintetitza diversos trets característics del llenguatge de Serra: la claredat formal, el lirisme, el contrapunt, la riquesa harmònica i una escriptura instrumental que aprofita especialment els timbres propis de la tenora, el tible i els fiscorns.

Posteriorment ha estat interpretada habitualment per formacions com la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona, la Cobla Mediterrània i la Cobla de Cambra de Catalunya, entre moltes altres.

Versions La concepció simfònica de Puigsoliu ha propiciat diverses adaptacions. El violista Aureli Vila en va realitzar una versió per a orquestra de corda.

Posteriorment Salvador Brotons en va preparar una orquestració per a orquestra simfònica. Aquesta versió va ser enregistrada el setembre de 2000 per l'Orquestra Simfònica del Vallès, sota la direcció del mateix Brotons, a l'Auditori del Centre Cultural de Sant Cugat del Vallès.

L'enregistrament va ser publicat per Naxos dins l'àlbum Joaquim Serra: Orchestral Works, que inclou també Impressions camperoles, les Variacions per a orquestra i piano, Romàntica i Dues estampes simfòniques. La versió orquestral de Puigsoliu té una durada de 7 minuts i 46 segons.

Llegat L'any 2007, amb motiu del centenari del naixement de Joaquim Serra, Marc Timón va compondre la sardana Puigsoliuenca, construïda a partir de temes de Puigsoliu i concebuda com un homenatge al compositor.

La peça continua essent interpretada regularment tant en la versió original per a cobla com en l'orquestració de Brotons i és considerada una de les composicions més representatives de Joaquim Serra.

Referències

Bibliografia

Categoria:Poemes simfònics Categoria:Composicions musicals del 1957