Adele Bei (Cantiano - Itàlia) 4 maig 1904 - Roma, 15 octubre 1976) coneguda també com Battistella, va ser una sindicalista, partisana i política italiana. Una de les 21 dones electes que van participar en la redacció de la Constitució d'Itàlia del 1948.

Biografia Adele Bei, nascuda a Cantiano, un poble muntanyós situat entre les Marques i l'Umbria, va ser la tercera dels onze fills d'Angela Broccoli i Davide Bei, un llenyataire d'ideari socialista. Eren molt pobres i als 12 anys va haver de treballar de jornalera en una granja. Un cop acabada la Primera Guerra mundial, Itàlia va obtenir una «victòria mutilada» amb el país arruïnat per la pèrdua de llocs de treball i la inflació, les classes treballadores descontentes, van iniciar vagues massives i els pagesos van ocupar latifundis. El 1919, Benito Mussolini va crear els grups paramilitars «Fasci italiani di Combatimento», que van recorrer sistematicament a la violència i les coaccions, a tot el país, presentant-se com els únics capaços de mantenir l'ordre i aturar la por al comunisme incipient.

El 1921, poc més que adolescent, Bei va conèixer Domenico Ciufoli, fundador del Partit Comunista Italià, amb el qual es va casar el 1922. Amb la Marxa sobre Roma, Mussolini va arribar al poder i, el 1923, la parella va abandonar Itàlia, traslladant-se inicialment a Bèlgica. Després del naixement de la seva filla Angela, se'n van anar a Luxemburg. El 1926 va néixer el segón fill, Ferrero, i van emigrar a França, inicialment a Marsella i després a París.

El 1931, Adele Bei es va afiliar al Partit Comunista Italià i amb el pseudònim de Battistella, va realitzar diversos viatges clandestins a Itàlia, per a dur a terme activitats d'enllaç. En 1933 va ser enviada a Roma i el 1934 va ser detinguda i condemnada a divuit anys de presó.

Mentrestant, el seu marit va continuar amb el seu càrrec dirigent al partit Comunista. Va enviar els fills a Rússia, on van ser acollits i educats a la Llar internacional infantil d'Ivanovo, prevista per als fills de militants d'arreu, en situació de perill. El 1936 Ciufoli va participar amb les Brigades Internacionals a la Guerra d'Espanya. El 1939, amb l'inici de la Segona Guerra Mundial, França va il·legalitzar el partit comunista i Ciufoli va ser detingut i condemnat per un tribunal militar a 4 anys de presó, que va complir en diversos penals fins que el 1944, des del Camp de Concentració Royallieu Compiègne, va ser deportat al camp de Buchenwald.

Adele Bei va passar set anys i mig a la presó de Perusa i dos anys i mig d'arrest domiciliari a l'illa de Ventotene. Alliberada a l'agost de 1943, després de la caiguda de Mussolini, es va adherir a la resistència partisana i va lluitar contra els reductes feixistes de la República Social Italiana i les forces d'ocupació nazis.

Després de l'alliberament de Roma pels Aliats, el 1944, es va convertir en cap del comitè assessor de les dones de la Confederació General Italiana del Treball (CGIL) i va ser una de les fundadores de la Unió de Dones Italianes. El 1945 va viatjar a la Unió Soviètica, com a part d'una delegació sindical i va portar els seus fills de retorn. Ferrero, de 18 anys, ja molt malalt, va morir poc després del trasllat i, gairebé al mateix temps, el seu matrimoni es va trencar. Tampoc va ser fàcil l'adaptació de la filla Àngela, de 21 anys, però, amb el temps va arribar a ser traductora, arxivera i curadora de la historiografia del partit i de la correspondència dels seus pares.

Més tard, Bei va ser nomenada membre del Consell Nacional per la CGIL i candidata del Partit Comunista de la regió de Les Marques a les eleccions generals d'Itàlia de 1946, resultant una de les 21 dones electes. El 1948, Després de les noves eleccions, va ser nomenada senadora de dret, càrrec reservat als membres de l'Assemblea Constituent que havien estat empresonats durant cinc o més anys, o que havien exercit el seu càrrec abans de l'arribada de Mussolini al poder. Es va presentar amb èxit com a candidata del Partit Comunista a la Cambra de Diputats per Ancona a les eleccions de 1953 i va ser reelegida el 1958, ocupant el càrrec fins a 1963.

Va rebre la Medalla commemorativa de la Consulta nacional i el seu nom està inscrit en el llibre d'honor de les dones que «han fet la República Italiana».

El 1957 va rebre, amb el rang de Capitana, la Creu de Guerra valor Militar.

Adele Bei va morir el 15 d'octubre de 1976 a Roma.

Referències

Bibliografia M. Addis Saba, M. De Leo, F. Taricone, Le donne e l'Assemblea costituente: alle origini della Repubblica, Roma: Presidenza del Consiglio dei Ministri, Dipartimento per l'Informazione e l'Editoria, stampa 1996.  M. Antonietta Serci, La sindacalista in abito bianco. Appunti per una biografia di Adele Bei, in Le Marxi dalla ricostruzione alla transizione 1944-1960, Atti del Convegno di studi, Ancona, 26-27-28 març 1998, a capellà vaig donar P. Giovannini, B. Montesi e M. Papini, Ancona, Il Lavoro Editoriale, 1999, pàg. 298-331. S. Lunadei, L. Motti, M. L. Righi (eds.) È brava, dt....: le donne nella CGIL 1944-1962, Roma, Ediesse, 1999.  A. Bei "Discorsi parlamentari" (amb un saggio vaig donar N. Ciani) Roma-Bologna Il Mulino 2015.  BEI, Adele in "Dizionario biografico" (treccani.it).

Categoria:Morts a Roma Categoria:Senadors italians Categoria:Diputats italians Categoria:Sindicalistes italians Categoria:Resistència italiana Categoria:Comunistes italians Categoria:Feministes italians Categoria:Presos polítics del segle XX Categoria:Polítics italians nascuts al segle XX Categoria:Polítics italians morts al segle XX Categoria:Receptors de la Creu de Guerra al Valor Militar Categoria:Feministes del segle XX