Les guerres romano-normandes, guerres bizantino-normandes o guerres normando-bizantines foren una sèrie de guerres entre l'Imperi Romà d'OrientConegut igualment pel nom anacrònic de Imperi Bizantí. i els normands establerts a la Itàlia meridional i Sicília als segles i . Els normands arribaren a Itàlia a principis del com a soldats de fortuna. Com que rebien el pagament en forma de terres, no trigaren gaire a esdevenir prou forts per enfrontar-se al papat i el 1054 obligaren el papa a reconèixer la seva autoritat després de derrotar-lo en la batalla de Civitate. Acumularen poder i territori a poc a poc fins que conqueriren les possessions romanes a la Pulla i Calàbria aprofitant les divisions entre els romans, els longobards i els principats locals. El 1071, amb la caiguda de Bari, el darrer bocí de territori imperial a Itàlia, els romans foren expulsats de la península per primer cop en cinc segles i els normands es convertiren en la potència dominant de la regió.
L'aventurer normand Robert Guiscard, elevat a duc de la Pulla i Calàbria pel papa, envaí l'Imperi Romà el 1081 utilitzant com a pretext l'impostor Rector, que deia ser l'emperador deposat Miquel VII Ducas, i els greuges a la seva filla petita, Helena. Vencé el flamant emperador Aleix I Comnè en la batalla de Dirràquion. Els normands penetraren gairebé fins al cor de l'imperi, mentre que Aleix emprengué reformes financeres i conclogué una aliança amb els venecians, que disputaren el control del mar Adriàtic als normands. L'esclat de revoltes antinormandes a Itàlia i la mort de Robert el 1085 obligaren els invasors a retirar-se.
El rei Roger II de Sicília en feu una nova temptativa el 1147. Els estols normands prengueren Corfú i llançaren incursions devastadores contra emporis com Tebes i Corint, on segrestaren nombrosos sedaires i altres artesans per portar-los a Sicília. L'emperador Manuel I Comnè teixí aliances amb Venècia i el Sacre Imperi Romanogermànic i aconseguí recuperar Corfú i restablir el domini imperial sobre els Balcans occidentals. Fins i tot intentà revertir la conquesta normanda de la Itàlia meridional aprofitant les divisions dels normands. Tanmateix, els romans no foren capaços de donar continuïtat als seus èxits inicials i acabaren fracassant en aquesta empresa.
L'última fase del conflicte es produí el 1185, quan Guillem II de Sicília llançà una nova invasió de l'Imperi Romà. Els normands conqueriren Tessalònica, segona ciutat de l'imperi, i en passaren els habitants a fil d'espasa. Tanmateix, els romans no trigaren a reorganitzar-se sota el nou emperador Isaac II Àngel i a finals d'any esclafaren els normands en la batalla de Demetritzes. Els normands ja no tornarien a constituir una amenaça seriosa a la Mediterrània oriental.
Malgrat que els normands no foren capaços de conquerir l'Imperi Romà, les guerres tingueren conseqüències permanents. L'imperi perdé definitivament les seves possessions italianes, mentre que les reiterades invasions en portaren els recursos econòmics i militars al límit. Alhora, el Regne de Sicília, governat pels normands, esdevingué un dels més pròspers i poderosos de la Mediterrània, on controlava rutes marítimes importantíssimes i feia de pont entre l'Occident llatí, l'Orient grec i el món islàmic. Els conflictes canviaren l'equilibri de poder a la Mediterrània i contribuïren a l'afebliment gradual de l'Imperi Romà en els segles que precediren el seu declivi final.
Notes
Referències
Bibliografia