El Nicoloso da Recco va ser un de la dotzena de destructors de la classe Navigatori construïts per a la Regia Marina (Marina Reial Italiana) el 1930. Va ser l'únic vaixell de la seva classe que va sobreviure a la guerra, servint a la Marina Militare fins a ser finalment desballestat el juliol de 1954.

Disseny i descripció Els destructors de la classe Navigatori van ser dissenyats per contrarestar els grans destructors francesos de les classes Jaguar i Guépard.Ando, p. 15 Tenien una eslora total de 107,3 metres, una mànega de 10,2 metres i un calat mitjà de 3,5 metres.Whitley, p. 162 Desplaçaven 1.900 tones mètriques amb càrrega estàndard i 2.580 tones mètriques amb càrrega de gran profunditat. El seu rol durant la guerra era de 222 a 225 oficials i mariners.

El Nicoloso da Recco era propulsat per dues turbines de vapor Tosi amb engranatges, cadascuna de les quals accionava un eix de l'hèlix utilitzant vapor subministrat per quatre calderes de tubs d'aigua Odero. Les turbines estaven dissenyades per produir 55.000 cavalls de potència (41.000 kW) i una velocitat de 32 nusos (59 km/h) en servei, tot i que els vaixells van assolir velocitats de 38 a 41 nusos (70 a 76 km/h) durant les seves proves de mar amb una càrrega lleugera.Roberts, p. 299 Transportaven prou fueloil per donar-los una autonomia de 3.800 milles nàutiques (7.000 km) a una velocitat de 18 nusos (33 km/h).Ando, p. 16

La seva bateria principal consistia en sis canons de 120 mil·límetres (4,7 polzades) en tres torretes de dos canons , una a proa i una a popa de la superestructura i la tercera a la part central del vaixell.Fraccaroli, p. 49 La defensa antiaèria (AA) per als vaixells de la classe Navigatori estava proporcionada per un parell de canons AA de 40 mil·límetres (1,6 polzades) en muntatges individuals al costat de la canonada de proa i un parell de muntatges de dos canons per a metralladores de 13,2 mil·límetres (0,52 polzades). Estaven equipats amb sis tubs llançatorpedes de 533 mil·límetres (21 polzades) en dos muntatges triples a la part central del vaixell. El Nicoloso da Recco no podia transportar mines perquè la seva superestructura de popa havia estat ampliada per allotjar un almirall i el seu estat major.

El nom El vaixell va rebre el nom del navegant genovès Nicoloso da Recco, que el 1341, juntament amb el florentí Angiolino del Teggia de' Corbizzi, va fer un viatge a les Canàries en nom d'Alfons IV de Portugal.

Història Els anys trenta Després del lliurament, després d'un breu període de formació, va tornar a la drassana per a modificacions per millorar l'estabilitat (alleugeriment i rebaixament de les superestructures), així com la substitució del timó (1932) i dels tubs llançatorpedes.

Juntament amb les seves unitats germanes Alvise da Mosto, Antonio da Noli, Lanzerotto Malocello, Leone Pancaldo, Emanuele Pessagno i Luca Tarigo, com a vaixell insígnia de la Divisió d'Exploració, va participar en el suport d'escorta dels hidroavions Savoia-Marchetti S.55A d'Italo Balbo durant el famós vol Itàlia-Brasil que va tenir lloc del 17 de desembre de 1930 al 15 de gener de 1931. La unitat, que va sortir de La Spezia l'1 de desembre, va passar més de cinc mesos fora d'Itàlia , i va tornar el 27 de maig de 1931.

En tornar va començar la seva activitat d'equip i el mateix any, després d'haver participat en les celebracions del 50è aniversari de l'Acadèmia Naval de Livorno, va rebre la bandera de batalla a Gènova , el 8 de desembre, oferta pel municipi de Recco.

Entre 1936 i 1938 durant la Guerra Civil espanyola va participar en accions de patrullatge a les aigües del mar Mediterrani occidental, amb base a Tànger i Cadis i amb una àrea operativa a la conca del Mediterrani occidental.

Degradat a destructor el 5 de setembre de 1938, va esdevenir cap d'esquadró del XVI Esquadró de Destructors sota el comandament del II Esquadró amb base a La Spezia.

El març de 1939, da Recco va ser enviat a Trípoli, mentre que a l'abril va participar en les operacions d'ocupació d'Albània.

Da Recco va ser assignat temporalment a la Divisió de l'Escola de Comandament.

Posteriorment, el XVI Esquadró de Destructors va ser transferit a Tàrent sota el comandament de la VIII Divisió Naval del I Esquadró.

El 22 d'octubre de 1939, el Da Recco va deixar Tàrent i va ser traslladat a Leros, on va romandre, operant a l'Egeu, fins al 30 d'abril de 1940. El maig de 1940 va ser destinat a Albània.

A diferència de gairebé tots els seus vaixells germans (amb l'excepció de l'Usodimare), no va patir l'última ronda de modificacions, i per tant va mantenir la seva conformació original fins al final de la seva carrera operativa.

La Segona Guerra Mundial A l'inici de la Segona Guerra Mundial va ser cap d'esquadró del XVI Esquadró de Destructors, que va formar juntament amb els bessons Usodimare, Tarigo i Pessagno.

A les dues de la matinada del 12 de juny de 1940 va salpar de Tàrent, juntament amb el Pessagno, l'Usodimare, la 1a Divisió (creuers pesants Zara, Fiume i Gorizia), la VIIIa Divisió (creuers lleugers Duca degli Abuzi i Garibaldi) i la IX Esquadrilla de Destructors (Alfieri, Oriani, Gioberti, Carducci) per patrullar el Mar Jònic.

A les 14.10 hores del 7 de juliol de 1940 va sortir de Tàrent juntament amb el Pessagno i l'Usodimare i les divisions de creuers IV (da Barbiano, di Giussano, Cadorna i Diaz) i VIII (Duca degli Abruzzi i Garibaldi) en suport d'un comboi cap a Líbia (transports de tropes Esperia i Calite Barbaro, Francesco Foscarini i Vessel Marco Foscarini i Calite Vessel). Pisani, escortat per les torpedineres Orsa, Procione, Orione, Pegaso, Abba i Pilo). miniatura|esquerra| Una altra imatge del Da Recco Aquesta formació es va unir aleshores als Esquadrons Navals I i II, participant en la batalla de Punta Stilo el 9 de juliol de 1940,Giorgerini 2002, p. 172 i ss.}} en la qual, però, el Da Recco no va tenir un paper significatiu, tot i que va participar en la reacció antiaèria contra els atacs aeris que va patir l'esquadró italià després de la batalla.

L'1 d'agost va sortir d'Augusta juntament amb els bessons Vivaldi, da Noli, Pessagno i Usodimare, per a una missió de caça antisubmarina, que va acabar amb l'enfonsament del submarí britànic HMS Oswald pel Vivaldi.

El 28 de novembre, juntament amb els destructors Pigafetta, Pessagno i Riboty i les torpedineres Bassini i Prestinari, va bombardejar les posicions gregues prop de Corfú.

El 18 de desembre, juntament amb els creuers Raimondo Montecuccoli i Eugenio di Savoia i els destructors Pigafetta, Pessagno i Riboty, va tornar a bombardejar les línies gregues a Corfú amb la seva pròpia artilleria.

El 4 de març de 1941 va participar en operacions de bombardeig davant la costa albanesa.

A les nou del vespre del 26 de març de 1941 va sortir de Bríndisi amb el seu vaixell germà Pessagno i la VIII Divisió de Creuers ( Duca degli Abruzzi, Garibaldi ), incorporant-se més tard a l'esquadró naval – cuirassat Vittorio Veneto, Divisions de Creuers I (Zara, Pola, Fiume) i III (Trento, Trieste, Bolzano), esquadrons IX (Alfieri, Oriani, Gioberti, Carducci), XIII (Granatiere, Bersagliere, Fuciliere, Alpino), XII (Corazziere, Carabiniere, Ascari) – destinats a participar en l'operació Gaudo, que posteriorment desembocà en la batalla del cap Matapan.Giorgerini 2002, p. 286-313 El da Recco i el Pessagno,, que formaven l'escorta de la VIII Divisió de Creuers, van ser assignats inicialment a l'atac al nord de Creta, però després van ser reassignats a l'acció principal davant de Gaudo, on van arribar massa tard per participar en el combat. Després del torpedinament del Veneto, van ser destacats al nord del grup principal per interceptar un possible atac de torpediners des d'aquella direcció i van dur a terme aquesta tasca fins a la llum del dia, quan els vaixells italians van reprendre la seva formació compacta que ofereix una millor protecció contra els atacs aeris.A. Iachino; Il punto su Matapan; Le Scie Mondadori 1969, pag. 47

Del 19 al 23 d'abril de 1941, juntament amb la VII Divisió de Creuers (Eugenio di Savoia, Duca d’Aosta, Attendolo i Montecuccoli) i els bessons da Mosto, Pessagno, da Verrazzano, Pigafetta i Zeno, va dur a terme la col·locació dels camps de mines «S 11», «S 12» i «S 13» (amb l'ús d'un total de 321 mines i 492 flotadors explosius) a l'est del cap Bon.

Entre el 23 i el 24 d'abril les unitats van repetir l'operació col·locant 740 mines més.

L'1 de maig va tornar a posar mines al nord-est de Trípoli, juntament amb els bessons Pigafetta, Da Verrazzano, Da Mosto, Zeno i Pessagno i els creuers Eugenio di Savoia, Duca d'Aosta i Attendolo.

Els dies 4 i 5 de maig va proporcionar escorta indirecta –juntament amb els bessons Pigafetta, Da Mosto, Zeno i Da Verrazzano i els creuers lleugers Eugenio di Savoia, Attendolo i Duca d'Aosta– a un comboi (format pel transport de tropes Victoria i els vaixells de càrrega Marco Foscarini, Barbarigo, Calitea, Ankara, Andrea Gritti i Sebastiano Venier, escortats pels destructors Vivaldi, da Noli i Malocello i per les torpedineres Cassiopea, Orione i Pegaso) en la ruta Nàpols -Trípoli: els vaixells van arribar a la seva destinació il·lesos malgrat la detecció d'un submarí, que però no va atacar.

L'estiu de 1941 va ser traslladat a Palerm.

El 3 de juny de 1941 va col·locar dos camps de mines al nord-est de Trípoli, juntament amb els destructors Pigafetta, da Verrazzano, Usodimare, Gioberti, Scirocco i da Mosto i amb les divisions IV (creuers lleugers Bande Nere i di Giussano) i VII (creuers lleugers Eugenio di Savoia, Duca d'Aosta i Attendolo).

El 28 de juny va col·locar el camp de mines «S 2» a l'estret de Sicília juntament amb els creuers Attendolo i Duca d'Aosta i els destructors Pigafetta, Da Verrazzano, Da Mosto i Pessagno.

El 7 de juliol, juntament amb les divisions de creuers IV (Bande Nere i di Giussano) i VII (Attendolo i Duca d'Aosta) i els destructors Pigafetta, da Mosto, Pessagno, da Verrazzano, Maestrale, Grecale i Scirocco, va dur a terme una missió de mines a l'estret de Sicília.

El 19 d'agost, juntament amb els destructors Gioberti, Vivaldi, Oriani i la torpedinera Dezza, a la qual més tard es va unir el X Esquadró (Maestrale, Grecale, Libeccio, Scirocco), va formar part de l'escorta d'un comboi que navegava de Nàpols a Trípoli (transports de tropes Marco Polo, Esperia, Neptunia i Oceania); el 20 d'agost, quan els transports ja havien pres la ruta segura cap a Trípoli (escapant també d'un atac del submarí HMS Unbeaten), el submarí britànic Unique va torpedinar l'Esperia, que es va enfonsar a la posició 33°03' N i 13°03' E; es van aconseguir salvar 1139 homes, mentre que les víctimes van ser 31.

L'1 de setembre va salpar de Nàpols per escortar, juntament amb els destructors Folgore, Dardo i Strale, els vaixells a motor Andrea Gritti, Rialto, Vettor Pisani, Sebastiano Venier i Francesco Barbaro ; el dia 3 el comboi va ser atacat per avions i l'Andrea Gritti, incendiat per avions, va explotar amb la mort de 347 homes, mentre que el Francesco Barbaro, avariat, va haver de ser remolcat a Messina pel Dardo amb l'assistència dels destructors Ascari i Lanciere; la resta del comboi va arribar a Trípoli l'endemà.

El 5 de setembre va salpar de Trípoli per escortar fins a Nàpols, juntament amb els destructors Folgore, Freccia i Strale, als quals s'hi van unir la torpedinera Circe, el vapor Ernesto, el vaixell a motor Col di Lana i el petrolier Pozarica ; el 7 de setembre, l'Ernesto va ser torpedinat i danyat pel submarí holandès O 21 davant de Pantelleria i va ser portat a Trapani per l'Strale i el Circe (hi va arribar el dia 8), mentre que la resta del comboi va continuar fins a Nàpols (on va arribar l'endemà).