La Simfonia núm. 2 en si menor va ser composta per Aleksandr Borodín principalment entre l'abril de 1870 i el maig de 1873; orquestrada el 1875-1876; revisada el 1879; dedicada a Ekaterina Borodina, esposa del compositor. Es va estrenar el 10 de març de 1877, a Sant Petersburg, a càrrec de la Societat Musical Russa, amb Eduard Nápravník com a director.
Consta de quatre moviments i es considera l'obra a gran escala més important completada pel mateix compositor. Té moltes semblances melòdiques tant amb El príncep Ígor com amb Mlada, dues obres teatrals que desviaren intermitentment l’atenció de Borodín durant els sis anys de composició.
Composició miniatura|Retrat de Borodin uns anys abans de la composició de la Simfonia núm. 2 Tot i que tenia un gran interès per la música, la recerca científica i les tasques docents de Borodin com a professor adjunt de Química a l'Acadèmia Medicoquirúrgica de Sant Petersburg des de 1874 van interrompre la seva composició de la Segona Simfonia. Com a resultat, aquesta simfonia va trigar diversos anys a completar-se.
Immediatament després de l'èxit de l'estrena de la seva Primera Simfonia en mi, dirigida per Mili Balàkirev en un concert de la Música Imperial Russa el 1869, Borodín començà a escriure la Segona Simfonia en si menor.Gerald Abraham, foreword to Alexander Borodin, "Symphony No. 2 in B minor," 1869–76 (London: Ernst Eulenberg), ii. Aquell estiu, deixà de treballar en la peça per dedicar-se a El príncep Ígor (Kniaz Ígor), una òpera basada en una epopeia del segle XII, El relat de l'exèrcit d'Ígor, suggerida pel seu amic i primer biògraf Vladímir Stàssov. El març de 1870, Borodín decidí sobtadament abandonar El príncep Ígor, criticant la seva pròpia incapacitat per escriure un llibret que satisfés tant les exigències musicals com les escèniques.Robert W Oldani, "Borodin, Aleksandr Porfir’yevich," a Grove Music Online, (accessed 10 March 2009). Digué a la seva esposa: «Gairebé no hi ha drama ni moviment escènic… En qualsevol cas, l'òpera em sembla una cosa antinatural… a més, jo soc per naturalesa un líric i un simfonista; m'atreuen les formes simfòniques».Abraham, foreword to Borodin's Symphony, ii.
Poc després de deixar de banda El príncep Ígor, Borodín tornà a la Simfonia en si menor, assegurant a Stàssov que els «materials» creats per a l'òpera serien utilitzats en la simfonia acabada de reprendre. Segons Stàssov, en un article publicat al Vestnik Evropi el 1883, Borodín li digué més d'una vegada que en el primer moviment volia representar una reunió d'herois guerrers russos; en el moviment lent, la figura d'un baian —un tipus d'acordió rus—, i en el final, una escena d'herois celebrant un banquet al so dels guslis, un antic instrument de corda pinçada.
Compongué la major part del primer moviment l'abril de 1870, i el passà a una partitura per a piano un any més tard, la primavera de 1871. Aquell mateix any esbossà l'Scherzo i l'Andante. Aquell estiu orquestrà el primer moviment i, a l'octubre, redactà el final.Abraham, foreword to Borodin's Symphony, iv.
El treball de Borodín en la simfonia es veié novament interromput quan el director dels Teatres Imperials, Stephan Gedenov, li demanà que col·laborés en l'extravagant òpera-ballet Mlada amb altres membres del «grupet poderós» de Vladímir Stàssov, concretament César Cui, Modest Mússorgski i Nikolai Rimski-Kórsakov.Francis Maes, A History of Russian Music: From Kamarinskaya to Babi Yar, translated by Arnold J. Pomerans and Erica Pomerans (Berkeley: University of California Press, 2002), 7. Seguint la seva manera habitual de compondre, Borodín prengué molts materials d'obres anteriors, en aquest cas dEl príncep Ígor. Finalment, l'espectacle fou cancel·lat a causa dels costos de producció, i Borodín tornà una vegada més a la Simfonia en si menor.
Un nou interès tornà a apartar la seva atenció de la composició la tardor de 1872, quan el govern del tsar Alexandre II aprovà una legislació que permetia a les dones cursar estudis mèdics superiors. Com a defensor de la nova campanya, Borodín esdevingué el fundador d'una Escola de Medicina per a dones, on impartí diversos cursos. Malgrat aquestes distraccions, Borodín acabà la partitura per a piano el maig de 1873.Oldani, "Borodin, Aleksandr Porfir’yevich."
L'any acadèmic següent (1873-1874), cada vegada més irritat pel fet de no rebre suport ni reconeixement pel seu treball científic, publicà el seu darrer article sobre els aldehids i es dedicà a l'ensenyament; fou en aquest moment que esdevingué director de les instal·lacions de laboratori de l'Acadèmia Mèdico-Quirúrgica. Mentrestant, també reprengué El príncep Ígor i treballà en l'orquestració dels tres darrers moviments de la simfonia, tot i que aquesta tasca no quedà finalment completada fins al 1875.
A la tardor de 1876, la Societat Musical Russa mostrà interès a interpretar la simfonia; tanmateix, Borodín quedà desconcertat en descobrir que havia perdut la partitura completa. Encara que finalment es trobaren els moviments centrals, hagué de reorquestrar els dos moviments extrems mentre estava malalt al llit. L'obra s'estrenà el 10 de març de 187726 de febrer/10 de març. Les dates en textos acadèmics sobre aquesta i altres obres russes sovint es mostren amb les dates anteriors del calendari litúrgic ortodox oriental i les posteriors del calendari gregorià; Rússia utilitzà el calendari ortodox oriental fins a la caiguda de la Rússia tsarista, amb l'inici del règim comunista, quan Lenin adoptà el calendari gregorià. sota la batuta d'Eduard Nápravník. Aquesta simfonia s'inscriu en el debat sobre el mèrit dels elements del folklore i els valors tradicionals de la música artística occidental, que fou un conflicte central del nacionalisme romàntic.Maes, A History of Russian Music, 8. L'obra fou popular, però, segons Rimski-Kórsakov, només obtingué un «èxit moderat» perquè Borodín havia escrit la part dels metalls amb massa densitat.
Referències
Categoria:Composicions en si menor Categoria:Composicions musicals del 1876 Categoria:Obres d'Aleksandr Borodín Categoria:Simfonies del Romanticisme Borodin 02