Terminologia entorn el concubinat en el món romà Per estudiar el concubinat, no només en termes legals sinó també en termes socials, cal anar una mica més enllà de les lleis i la legislació. És per això que per comprendre’n els matisos una eina important és l’estudi de l’ús del llenguatge referent al concubinat.
L’anàlisi de la terminologia emprada ens pot permetre entendre millor com es concebia aquest tipus d’unions, tant a la pràctica com en la teoria. Per tenir-ne una visió amplia i global cal tenir en compte com apareix tant la documentació epigràfica, com en la literària, com en la jurídica.
La documentació jurídica ens permet fixar el marc legal mentre que l’epigrafia ens permet veure com era el concubinat aterrat a la vida quotidiana de les persones i reflecteix la marginació que sovint es donava. Una altra visió, la de la idea que es tenia com a societat del que i com havien de ser aquestes unions sentimentals, ens la dona la literatura.
S’han trobat diferents termes amb els que es fa al·lusió al concubinat, uns de forma directa, uns de forma indirecta i uns fent el símil amb el matrimoni.
Termes directes CONCUBINUS/-A Aquesta és la paraula que defineix directament la relació en qüestió, tot i que el seu ús només es troba documentat de forma notòria a la península itàlica. Es pot definir, dins de l’antiga roma, com a unió sentimental estable sense vincle matrimonial legítim entre un home i una dona. Era una opció per definir el vincle entre persones que no tenien intenció de contraure matrimoni o no en tenien la possibilitat.
En època Republicana els termes utilitzats per nombrar a les concubines era el de paelex, pelex o pellex. És rellevant saber això ja que en aquells inicis aquest terme també descrivia dones infames que no podien participar en rituals religiosos, i tot i que va acabar tenint un significat diferent, la connotació negativa va ser arrossegada durant molts anys. D’aquí la necessitat d’utilitzar termes indirectes com els que s’expliquen a continuació.
El terme concubina s’ha registrat en textos jurídics, literaris i epigràfics mentre que el seu homòleg masculí, concubinus, només s’ha documentat en textos literaris. A més a més, en el cas de concubinus el més habitual era que se li atribuís una connotació negativa i en el marc de relacions homosexuals. Sovint el propòsit era desprestigiar les relacions entre persones del mateix sexe de personatges importants i infravalorar la seva masculinitat. Per exemple, en la obra Bellum Hispaniense s’explica com un llibert i concubí, Escápula, va rebre l’ordre d’encendre una pira funerària al seu patró.
Pel que fa a les dones anomenades concubines sovint eren associades a la prostitució i a l’adulteri. També veiem en les inscripcions que era un vincle molt recurrent en relacions desiguals com ara entre llibertes i homes que havien nascut lliures, tot i que també es donava entre persones del mateix esglaó social. Un exemple de cas desigual és la següent inscripció on es mostra el concubinat entre Aurelius Clodius i Saturia Philocea:
A(ulus) Clodius A(uli) f(ilius) Col(lina) / D(ecimo) Saturio L(uci) l(iberto) Damae / Saturiae D(ecimi) l(ibertae) Philoceae / c<o=V>ncubinae suae / et liber(tis) libertabu(s) / in fr(onte) p(edes) XVI in ag(ro) p(edes) XVI (CIL-06, 33090)
En els textos jurídics apareix el mot concubina freqüentment el terme per tal de diferenciar-lo de l’esposa legítima o uxor, tot i que no hi ha una definició clara i concisa que defineixi el terme en la documentació jurídica fins ara, cosa que fa ambigu aquest concepte. Les diferencies anaven dirigides en el marc de la dignitat, la reputació i la legitimitat. Així doncs el concubinat no era reconegut jurídicament però apareix per diferenciar-lo del matrimoni i establir-ne regulacions i prohibicions.
Termes indirectes AMICUS/-A La paraula amic en l’actualitat té la clara accepció de la relació d’amistat entre dues persones però a vegades també l’utilitzem per descriure subtilment unions més estables i profundes, o en el moment de transició quan no ho tenim encara del tot clar. Això mateix sembla que passava a l’època romana amb el terme amicus/-a. En alguns casos potser una relació d’amistat esdevenia concubinat i a vegades situacions de concubinat eren amagades sota l’eufemisme d’amistat.
La literatura ens mostra diferents casos d’aquest ús. En Epídic, una obra de de Plaute, un soldat explica que vol comprar i manumetre la seva amica esclava per poder tenir-la després com a concubina. Això mostra com tot i que s’utilitzi el terme amica ja hi manté una relació, utilitza el terme en un període transitori. Per contra en alguns textos de Marcial o Propertius, el terme amica es refereix a la dona amb qui un home conviu o manté una relació continuada sense matrimoni, és a dir un concubinat. En la literatura també es mostra el significat de amica relacionat amb prostitució o dones que controlaven els homes, donant-li així una connotació negativa i inferior a la de concubina. Així doncs, veiem com la societat romana no aprovava moralment la figura de la dona fora el matrimoni tot i que no fos una pràctica estranya.
És per això, que en textos jurídics no apareix aquesta relació utilitzant aquest terme. Al ser una relació de transició o dur-la d’amagat no tenia repercussions jurídiques i no apareix mencionada en aquest tipus de documents.
Per contra, en epigrafia és molt usada com a terme genèric que amaga concubinats. És per això cal prestar especial atenció per detectar les diferencies entre accepcions.
Algunes pistes que ens poden indicar una relació de concubinat i no d’amistat són l’ús de qualificatius molt afectuosos, l’especificació dels anys viscuts junts, l’absència d’altres dedicants o dedicats... Un bon exemple n’és la dedicació de Caius Pacilius Agathonicus a Mustia Isias on utilitza els adjectius karissima, optima i incomparabilis:
[D(is)] Man(ibus) / Mustiae / Isiadi optim(a)e et / inco<m=N>par(a)bili / feminae / q(uae) v(ixit) a(nnis) XXXII m(ense) I d(iebus) X / C(aius) Pacilius / Agathonicus / amic(a)e karissim(ae) / b(ene) m(erenti) f(ecit) / Mustia anima dulcis (CIL-06, 22778)
La descendència i filiació també és una manera molt útil per a detectar aquests casos. Hi ha una inscripció votiva on Publuis Cincius Gratus fa la dedicació a Domitia Palestrice, a qui califica d’amica, conjuntament amb Domitia Anicetiana qui la califica de mamma. La filla té la onomàstica manterna, cosa que indica que és una filla il·legítima, probablement fruit del concubinat entre els altres dos personatges:
D(is) M(anibus) s(acrum) / Domitiae / Palestrice / P(ublius) Cincius Gratus / amicae optimae et / Domitia Anicetiana / mammae pientissimae / et Onesimus et / Hermeros patronae / b(ene) m(erenti) fecerunt (CIL-06, 17026)
HOSPES/HOSPITA De forma semblant al cas anterior, el terme hospes que a priori servia per designar persones o estrangers acollits per una altra persona, a vegades s’utilitzava per designar relacions de clientela o de parella.
D’això en tenim exemples en fonts epigràfiques però cap en fonts literàries o jurídiques. A més a més, comparant estadísticament tampoc era un terme gaire utilitzat en l’accepció que ens interessa, la del concubinat. Això últim es deu, sobretot, al sentit pejoratiu i les males connotacions que tenia aquest terme.
Principalment s’ha trobat en relacions on dones que van acompanyar sentimentalment a soldats. Per tant, no es podien establir legalment relacions de concubinat o matrimoni, possible motiu d’aquest terme indirecte.
Aelia Parthenis, en una inscripció trobada a l'Hispania Citerior, homenatga al difunt Titus Cornelius, soldat de la VII Geminae Piae Felicis, utilitzant el terme hospiti:
D(is) M(anibus) / T(ito) Cor(nelio) F[---] / b(ene)f(iciario) leg(ionis) VII G(eminae) / P(iae) F(elicis) stip(endiorum) XXIIII / vixit ann(os) LVII / fecit / Aelia Part/henis / hospiti b(ene) [m(erenti)]. (CIL, II2/14, 1051)
FOCARIA El terme de focaria serveix per designar dones que es dedicaven a la cuina, tot i que també va ser utilitzat per designar dones que vivien amb soldats com si fossin esposes, és a dir, per designar concubinats de soldats.
Per contra del cas anterior, aquest terme no s’ha trobat registrat en literatura i molt anecdòticament en epigrafia però en canvi sí, que ha aparegut en textos jurídics.
Aquestes mencions ens mostren com en una mateixa època el terme focaria s’utilitzava de dues maneres. El jurista Sextus Pomponio defineix aquesta figura dins del conjunt d’esclaus del llegat d’un negoci juntament amb els altres treballadors. Per tant com a condició d’esclaves amb una funció domèstica de la cuina. En canvi , en la constitució de Carcalla (213 dC), la figura ja es relaciona com a concubina.
D’aquestes fonts també se n’extreu els intents de les autoritats per tal de separar els soldats d’aquestes dones, mostrant la mala reputació que tenien en aquella època i reforçant el motiu de que aquest terme no aparegui en epigrafia.
Termes propis del matrimoni CONIUX, UXOR/VIR I MARITUS/-A El terme coniux serveix per designar persones que, amb la legitimació del dret romà, han establert un vincle matrimonial amb una altra. Tot i que els juristes no acceptessin segons quines relacions dins del matrimoni i fossin rígids en aquest aspecte s’han documentat diferents unions il·legítimes que utilitzen aquest terme, tant en fonts epigràfiques com en obres literàries.
Els casos on més s’utilitzava aquest terme tot i no tenir el reconeixement jurídic era entre unions d’esclaus o d’esclaus i individus lliures, on el dia a dia que duien era com en un matrimoni excepte pel fet de no estar dins del marc legal. Tenien una vida tan similar a un vincle matrimonial i devien ser acceptades per la societat ja que l’ús inadequat del terme és molt habitual tant en dedicacions epigràfiques fetes per esclaus com en escriptors clàssics. Un exemple n’és aquesta inscripció que l’esclau Onesimus va dedicar a Aelia Arcadia:
D(is) M(anibus) / Aeliae Ar/ cadiae / Onesimus Asclepi / vicarius / co(n)iugi / b(ene) m(erenti) (CIL-03, 02146)
Aquesta pràctica d’utilitzar el terme coniux també va ser freqüent en les unions que involucraven individus als quals el seu ofici els impedís la formació de matrimonis legítims, com era el cas dels militars. Aquesta gent no va deixar de mantenir relacions estables i formar la seva pròpia família sinó que ho feien al marge del marc jurídic.
De la mateixa manera van ser utilitzats els termes uxor, vir, marita i maritus, tots fent referència a individus dins del matrimoni en el dret romà. Per posar algun exemple en una obra de Apuleyo anomenada Metamorfosis un esclau és anomenat com a maritus quan, degut a la seva condició servil, no té dret a establir un vincle matrimonial segons el dret romà.
L’estudi de la terminologia vinculada al concubinat posa de manifest la distància existent entre el marc normatiu del dret romà i la realitat social. Mentre que les fonts jurídiques tendeixen a utilitzar una terminologia més precisa i controlada, la documentació epigràfica i literària mostra un ús molt més flexible dels termes.
Aquesta diversitat pot correspondre tant al possible desconeixement del dret romà en determinats contextos com a la voluntat de representar aquestes unions segons models socialment acceptats, sovint emprant terminologia pròpia del matrimoni. En aquest sentit, l’anàlisi del vocabulari utilitzat en les diferents fonts permet aproximar-se millor a les formes de convivència i a la percepció social d’aquestes relacions dins la societat romana.
Concubinat durant l’expansió del Cristianisme i antiguitat tardana Tot i que, inicialment, l'estatus legal del concubinat no va canviar massa amb la introducció i desenvolupament del cristianisme a l’Imperi, sí va començar a sorgir una certa preocupació moral (sempre latent desde la regulació del matrimoni a l'època senatorial) exacerbada per els nous valors cristians.