Djanet (; ) és una comuna de la província de Djanet, a Algèria, de la qual n'és la capital. Aquest oasi és la ciutat principal del sud-est del Sàhara algerià, situada a 2.300 km d'Alger, a 100 km de la frontera amb Líbia i a 290 km de l'oasi libi de Ghat. Està poblada sobretot per tuàregs kel-Ajjer. Djanet és la capital de la regió del Tassili n'Ajjer, amb una població d'uns 10.000 habitants. Era coneguda com a Fort Charlet durant el període colonial francés.
Geografia esquerra|miniatura|Djanet i els voltants esquerra|miniatura|Djanet, vista general de la ciutat Djanet és a l'est de l'erg d'Admer, al nord-oest del Tadrart Roig, i al peu de l'altiplà del Tassili N'Ajjer, a una altitud de 1.050 m. La travessa el uadi Idjeriou (que significa 'el mar) que rega el seu palmerar. És una important via de comunicació que la connecta amb Ghat, a la veïna Líbia.
Història L'àrea de Djanet ha estat habitada des del paleolític inferior, com ho demostren els bifaços i els fenedors trobats a la rodalia de l'oasi o a l'erg d'Admer. Els gravats rupestres del Tassili que envolten Djanet ens recorden que la terra era verda i fèrtil fa més de 10.000 anys. De fet, aquests gravats representen ramats de bestiar, animals de la sabana (girafa, rinoceront, elefant, estruç, pelorovis) i humans. Djanet degué ser un punt de trànsit important per als pastors durant l'Holocé, com ho demostren els seus rastres i restes (ceràmica, eines de pedra, restes d'animals), així com un punt de reunió per a molts ramats durant la transhumància. L'àrea es componia de rius, que després de deixar els altiplans, creuen la plana d'Admer formant llacs i aiguamolls. Restes de bulbs fòssils i rizomes de fragmites trobats als fons argilosos testimonien l'existència d'un Sàhara verd durant el darrer període pluvial del Sàhara entre el 10000 i 3900 abans del present.
Els tuàregs Kel-Ajjer (o Azgâr) fundaren Djanet a l'edat mitjana, tot i que només s'esmenta en registres històrics posteriors: al segle X, el geògraf Ibn Hàwqal va descriure els Banu Adjar-Fazzan, en particular, com una població amazic, hawwara i ibadita que va emigrar cap al sud pels conflictes politicoreligiosos associats a l'establiment de l'islam sunnita a l'àrea mediterrània. La seua capital, Aksintila (o Aksantila), devia ser a la regió de Ghat del Tassili. Després, al segle XII, el geògraf Al-Idrissí esmenta més clarament els ajjers com una tribu amaziga que vivia a les muntanyes de Tantan, l'antic nom dels Tassili. Descriu l'àrea com a rica en aigua i pastures. S'hi citen algunes localitats: Begama, les ciutats de Chama, Gadames i Tessawa, però no pas Djanet ni Ghat. Segons Belhachemi, però, aquestes dues ciutats ja existien i servien com a punts de parada en la ruta de les caravanes transahariana. Els habitants de l'àrea eren, doncs, els conductors de les caravanes que creuaven la zona. Al segle XIV, durant la seua visita a Takedda, al massís de l'Aïr, Ibn Battûta va ser rebut pel jutge de la ciutat, Abou Ishak el-Djânâty, el nom del qual podria estar associat amb Djanet segons Joseph Cuoq i Faouzia Belhachemi. miniatura|Fortalesa de Ghaoun La primera menció històrica de Djanet es dona, doncs, molt tard per la tradició oral reportada pels primers europeus que van descobrir la zona, per exemple Henri Duveyrier el 1864. Es diu que el palmerar estigué governat al s. XV per un soldà tubu anomenat Ghaoun, que feu construir una fortalesa sobre el ksar d'Adjahil, tots dos encara existents hui. miniatura|Alcàsser d'Adjahil Els ksars d'Adjahil, El Mihan i Azellouaz, es construïren al s. XVI, abans de l'ascens al poder del clan xerif Imenân, que governava tots els tuàregs del nord: Kel Ahaggar, Kel Adagh (Adrar des Ifoghas) i Kel Ajjer (Tassili) també s'esmenten en la tradició oral. El ksar més antic, Adjahil, el fundà el fill de Ghaoun, Ibba, mentre que el seu net, Tata, esdevingué el governant del ksar El Mihan. Pel que fa al ksar Azellouaz (o Zellouaz), el va construir lamenokal Imenân Goma cap al 1660. Aquests ksars estan habitats per poblacions assentades a l'àrea, incloent-hi certes tribus tuàregs com ara els Kel -Tin Alkoum, així com els Haratin (o Izzegarens).
Al s. XVII, els Imenân van ser enderrocats després de les revoltes de la confederació Kel Ajjer i l'arribada des del Níger d'un clan Ourâghen dirigit per Mohamed ag Tinekerbâs, que més tard es proclamaria amenokal dels Ajjer Tuareg. Els Kel Ahaggar es van separar dels Kel Ajjer per a formar la seua confederació (ettebel) de tribus. Llavors, Djanet era un dels oasis més importants del Tassili, però només representava una petita font de subministraments permanents de dàtils, blat i ordi per als Ourâghen. Els seus recursos provenien del comerç de caravanes a Ghat.
A la fi del segle XIX, la Conferència de Berlín del 26 de febrer del 1885 defineix els termes de la partició d'Àfrica entre les potències colonialistes europees, el tractat del 5 d'agost del 1890 entre l'estat francés i l'anglés delimita les respectives zones d'influència dels dos estats al Sàhara i al Sudan. El rebuig a l'ocupació francesa farà emergir, al llarg de la fi del s. XIX, moviments insurreccionals particularment a les regions saharianes. En resposta, l'estat francés empra la violència durament contra els tuàregs en la batalla de Tit, a prop de Tamanràsset, el 7 de maig del 1902.C. Martin, op. cit. Els otomans, que tenien autoritat nominal sobre el Fezzan libi, reforçaren la seua presència a la zona a principis del s. XX en reacció a l'expansió europea a l'Àfrica. El 1905, els turcs, sota el seu capità Abd-el-Kader-Djamy Bey, van establir una guarnició a Ghat i van participar en escaramusses contra el Cos de camells francés, avançant fins a Djanet, que reclamaven com a pròpia. Un cap Imenân anomenat Amoud Ibn Mokhtar va convidar els turcs a establir-se a Djanet, de la qual era el soldà, per tal d'estendre el seu poder en contra dels desigs del Kel Ajjer amenokal, Ingedazen ag Abakada, que estava disposat a negociar amb els francesos. Malgrat la revolució turca del 1908, els enfrontaments entre les faccions van continuar, i els turcs van prendre Djanet el 1909.
La Guerra italoturca del 1911 significà la fi de les ambicions otomanes a la zona; els francesos van aprofitar-ho per a ocupar Djanet al novembre del 1911 perseguint el xeic Amoud. El capità Édouard Charlet prengué l'oasi el 27 de novembre del 1911, al capdavant de 135 soldats del Cos de camells saharians de Tidikelt. Però abans de marxar, els otomans donaren fusells moderns a les tribus tuàregs, i això els va ajudar a resistir els colonitzadors. Una batalla va tenir lloc a 20 km al sud de Ghat a l'abril del 1913 entre una tropa de 40 cossos de camells francesos (en realitat guerrers àrabs Chaamba) i una harka de 250 tuàregs Ajjer. Els francesos aconseguiren alliberar-se amb una càrrega de baioneta, però hagueren de tornar a peu a la seua base, a 120 km de distància, després d'haver massacrat els camells.
Durant la Primera Guerra Mundial, els soldats francesos tornaren a l'estat francés i van abandonar el territori. Els turcs, llavors aliats amb els alemanys, hi van romandre i van proporcionar ajuda a la població. Kel-Ajjer, dirigit pel xeic Ibrahim ag Abakada (o Brahim Ben Bakda), atacà els combois de subministrament als llocs militars francesos, cosa que en provocà l'evacuació.
Després de la guerra, la influència germanoturca a l'àrea i a Líbia provocà revoltes generalitzades a Ajjer, Ahaggar, Ayr i entre tots els tuàregs del Níger entre els anys 1916 i 1917. El 6 de març, el xeic Amoud va atacar Djanet des de Ghat, on s'havia atrinxerat des del 1911. Ara tenia el suport de l'amenokal del Kel Ajjer, Ingedazen ag Abakada. La defensa, formada per una cinquantena de soldats, tots nadius tret de dos francesos, va resistir durant 18 dies. En quedar-se sense subministraments, van intentar una eixida i van ser capturats uns dies després. Van romandre captius al Fezzan fins al 1918. Una missió de reforç francesa de 150 soldats hi arribà dos dies després, però no estava prou equipada i no recuperà la ciutat del xeic Amoud, equipada amb canons capturats als italians i abandonats per la guarnició colonialista francesa. El comandant militar dels Territoris del Sud, Octave Meynier, amb l'acord del governador general Charles Lutaud, aplegà una imposant columna de mil combatents i, després d'uns dies de guerra, prengué Djanet el 14 de maig del 1916. Aquest només fou un èxit parcial, ja que les tropes sanusiyya van aconseguir retirar-se a Ghat. Meynier considerà aprofitar el seu avantatge a l'oasi veí, però els seus superiors ho van prohibir, no volent despertar les preocupacions dels italians, que nominalment controlaven Ghat. La columna, a 900 km de les seues bases i sense subministraments, s'estava quedant sense suport logístic. Atesa la limitada importància estratègica dels territoris en qüestió i els combats que s'havien lliurat a Europa en aquell moment, la presència militar francesa colonial a l'Ajjer es considerà supèrflua. Es va organitzar una retirada general de Djanet el 3 de juliol i al desembre, des del Fort Polignac (actual Illizi). Les forces franceses es van retirar així cap a l'oest, i permeteren que la revolta s'estengués per tot el massís d'Ajjer. A la tardor del 1918 que els colonialistes francesos van tornar a la regió. El 28 d'octubre un destacament arribà a Djanet, que va ser rebatejat pels colonialistes com a Fort Charlet en honor de l'oficial Édouard Charlet, després de l'establiment d'un lloc als turons del ksar El Mihan. Havent fracassat les negociacions iniciades amb Amoud, es va decidir no deixar-hi cap guarnició. L'oasi no es reocupà fins al juliol del 1920. Amoud va continuar la seua lluita contra els colonialistes francesos fins al 1923, quan va ser expulsat del massís d'Ajjer. Després va anar a Fezzan i ajudà els mujahidins libis en la seua lluita contra el colonialisme italià.Dossier: La résistance de Cheikh Amoud sur www.1novembre54.com. L'annex d'Ajjer es va establir a Fort Charlet, sota el comandament de Maurice Duprez, anteriorment assignat a Fort Polignac a Illizi.
Durant la Segona Guerra Mundial, hi van tenir lloc enfrontaments entre l'estat francés i l'italià, que intentava establir les seues tropes a les terres altes de Djanet després de l'armistici de 1940. El Cos de camells saharians i les tropes del general Leclerc van derrotar els italians al Fezzan el 1942. Els francesos ocuparen el Fezzan del 1942 al 1950, període durant el qual Ghat fou annexat a l'Ajjer i es va convertir en la capital, tot substituint Djanet. El 1950, el Fezzan, inclosa la part líbia del Tassili n'Ajjer, va obtenir l'autonomia.
Durant el període colonialista francés, Djanet formà part del territori dels Oasis fins al 1957 i després del departament dels Oasis del 1957 al 1962. El 1953, el descobriment de jaciments d'hidrocarburs dugué a la creació de la ciutat d'In Aménas, així com a la creació d'importants estructures de petroli i gas a partir de la dècada del 1960, que donaren a la regió, i en particular a Illizi, gran importància.
Després de l'esclat de la Guerra d'Independència d'Algèria, el xeic Ibrahim ag Abakada hi tornà el 1955 per a lluitar contra l'ocupació francesa. Va conéixer un dels dirigents de la revolució, Ahmed Ben Bella, i esdevingué el cap del Front d'Alliberament Nacional de la regió del Tassili n'Ajjer fins a la independència d'Algèria. A l'octubre del 1957 un comboi militar francés procedent de Tuggurt que anava cap al Txad fou atacat entre Djanet i Ghat, en territori libi, per tropes de l' Exèrcit d'Alliberament Nacional dirigides pel comandant Mouloud Idir amb el suport de combatents libis. Aquest fet es coneix com la batalla d'Issine.