miniatura|Emblema d'Israel, alternativa tal com s'utilitza al lloc web de la Knesset d'Israel. L'estatus de Jerusalem s'ha descrit com "un dels problemes més intractables del conflicte israelianopalestí" a causa de la llarga disputa territorial entre Israel i Palestina, que la reclamen com la seva capital. Part d'aquesta qüestió de sobirania està lligada a les preocupacions sobre l'accés als llocs sagrats de les religions abrahàmiques; l'entorn religiós actual a Jerusalem es manté per l'"status quo" de l'antic Imperi Otomà. Com que el procés de pau israeliaonopalestí ha navegat principalment per l'opció d'una solució de dos estats, un dels punts de contenció més importants ha estat Jerusalem Est, que formava part de Cisjordània annexionada per Jordània fins al començament de l'ocupació israeliana el 1967.
Les Nacions Unides reconeixen Jerusalem Est (i Cisjordània en el seu conjunt) com el territori per a un estat palestí independent, rebutjant així la reclamació d'Israel sobre aquesta meitat de la ciutat. Hi ha un consens més ampli entre la comunitat internacional pel que fa a Jerusalem Oest com la capital d'Israel, ja que es troba dins del territori sobirà d'Israel (segons la Línia Verda) i ha estat reconeguda com a sota control israelià des dels Acords d'Armistici de 1949.
La majoria de països i organitzacions donen suport a l'assignació de Jerusalem Oest i Jerusalem Est com a capitals als israelians i als palestins, respectivament; aquesta posició ha estat avalada per les Nacions Unides, la Unió Europea, i França, entre d'altres. Rússia, que és membre del Quartet per a l'Orient Mitjà, ja reconeix Jerusalem Est com a capital palestina i Jerusalem Oest com a capital israeliana. miniatura|Aquesta és una foto d'un lloc reconegut com a patrimoni pel Consell per a la Conservació de Llocs Patrimonials d'Israel. La majoria dels estats membres de les Nacions Unides consideren que l'estatus final de la ciutat s'hauria de resoldre mitjançant negociacions i, per tant, han afavorit la ubicació de les seves ambaixades a Israel a Tel Aviv, a l'espera d'un acord sobre l'estatus final. Sis països tenen ambaixades a Israel a Jerusalem: els Estats Units, Guatemala, Hondures, Papua Nova Guinea, Paraguai i la disputada República de Kosovo.
Rerefons miniatura|358x358px|Àrea municipal de Jerusalem Des del 1517 fins a la Primera Guerra Mundial, Jerusalem va formar part de l'Imperi Otomà . Va formar part de l'eyalet (província) de Damasc fins que, com a resultat d' una reforma administrativa generalitzada a mitjans del segle XIX, es va convertir en un sanjak (districte) independent el 1872. A partir de la dècada del 1860, la comunitat jueva es va convertir en la minoria religiosa més gran de la ciutat i, a partir del 1887, amb l'inici de l'expansió fora de les antigues muralles de la ciutat, va esdevenir majoritària.
Al llarg del segle XIX, les potències europees competien per la influència a la ciutat, generalment amb la base (o pretext) d'estendre la protecció sobre les esglésies cristianes i els llocs sagrats. Gran part de les propietats que ara pertanyen a les esglésies es van comprar durant aquest temps. Diversos d'aquests països, sobretot França, van signar acords de capitulació amb l'Imperi Otomà i també van establir consolats a Jerusalem. El 1847, amb l'aprovació otomana, es va establir el primer patriarca llatí de Jerusalem des de les Croades.
Després de capturar Jerusalem el 1917, el Regne Unit va tenir el control de Jerusalem; inicialment sota una administració de temps de guerra, i després com a part del Mandat de Palestina assignat a Gran Bretanya el 1920. Les principals potències aliades van reconèixer els interessos espirituals i religiosos únics de Jerusalem entre les religions abrahàmiques del món com "una confiança sagrada de la civilització", i van estipular que els drets i reclamacions existents relacionats amb ella fossin salvaguardats a perpetuïtat, sota garantia internacional.
Tanmateix, les comunitats àrab i jueva de Palestina estaven en una disputa mortal i Gran Bretanya va sol·licitar l'assistència de les Nacions Unides per resoldre la disputa. Durant les negociacions de propostes de resolució que van culminar amb el Pla de Partició de Palestina de les Nacions Unides (també conegut com a Resolució 181) el novembre de 1947, es van reviure les reclamacions històriques del Vaticà, Itàlia i França. Les reclamacions i els interessos històrics del Vaticà, així com els d'Itàlia i França, es basaven en l'antic Protectorat de la Santa Seu i el Protectorat francès de Jerusalem. Des del seu punt de vista, aquesta proposta era essencialment per salvaguardar els llocs sagrats cristians i es va expressar com una crida al règim internacional especial per a la ciutat de Jerusalem. Aquest estatus també es va confirmar a la Resolució 194 de l'Assemblea General de les Nacions Unides el 1948, que mantenia la posició que Jerusalem es convertís en una ciutat internacional.
El Pla de Partició de les Nacions Unides preveia la partició de Palestina en estats àrabs i jueus separats, amb Jerusalem (amb fronteres ampliades per incloure Betlem, vegeu el mapa de Jerusalem de l'ONU ) establerta com un corpus separatum, o un "cos separat", amb un estatus legal i polític especial, administrat per les Nacions Unides. La Ciutat Lliure de Danzig va ser un precedent històric per a aquesta solució; Trieste era una ciutat contemporània governada per l'ONU. Els representants jueus van acceptar el pla de partició, mentre que els representants dels àrabs palestins i els estats àrabs el van rebutjar, declarant-lo il·legal.
El 14 de maig de 1948, la comunitat jueva de Palestina va emetre la declaració d'establiment de l'Estat d'Israel dins del territori reservat per a l'estat jueu en el Pla de Partició. Israel va esdevenir membre de les Nacions Unides l'any següent i des de llavors ha estat reconegut per la majoria de països. Els països que reconeixien Israel no necessàriament reconeixien la seva sobirania sobre Jerusalem en general, citant les resolucions de l'ONU que demanaven un estatus internacional per a la ciutat. Els Estats Units, Guatemala, Hondures i Kosovo tenen ambaixades a Jerusalem.
Amb la declaració de l'establiment de l'Estat d'Israel i la posterior invasió pels estats àrabs circumdants, la proposta de l'ONU per a Jerusalem mai es va materialitzar. Els Acords d'Armistici de 1949 van deixar Jordània en control de les parts orientals de Jerusalem, mentre que el sector occidental (amb l'exclusió de l'exclavament del Mont Scopus a l'est) va quedar en mans d'Israel. Cada part va reconèixer el control de facto de l'altra sobre els seus respectius sectors. Tanmateix, l'Acord d'Armistici es va considerar internacionalment com a no tenir cap efecte legal sobre la validesa contínua de les disposicions de la resolució de partició per a la internacionalització de Jerusalem. El 1950, Jordània va annexionar Jerusalem Est com a part de la seva annexió més àmplia de Cisjordània. Tot i que el Regne Unit i l'Iraq van reconèixer el domini jordà sobre Jerusalem Est, cap altre país va reconèixer el domini jordà o israelià sobre les respectives zones de la ciutat sota el seu control. De vegades s'afirma falsament que el Pakistan també ha reconegut l'annexió.
Després de la Guerra dels Sis Dies de 1967, Israel va declarar que la llei israeliana s'aplicaria a Jerusalem Est i va ampliar els seus límits orientals, duplicant aproximadament la seva mida. L'acció va ser considerada il·legal per altres estats que no la reconeixien. Va ser condemnada pel Consell de Seguretat i l'Assemblea General de l'ONU, que la van descriure com una annexió i una violació dels drets de la població palestina. El 1980, Israel va aprovar la Llei de Jerusalem, que declarava que "Jerusalem, completa i unida, és la capital d'Israel". El Consell de Seguretat va declarar la llei nul·la i sense efecte en la Resolució 478, que també demanava als estats membres que retiressin les seves missions diplomàtiques de la ciutat. L'Assemblea General de l'ONU també ha aprovat nombroses resolucions amb el mateix efecte.
Preludi: Resolució de l'ONU de 1947 El 29 de novembre de 1947, l'Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar una resolució que, com a part del seu Pla de Partició de Palestina, incloïa l'establiment de Jerusalem com una entitat internacional separada sota els auspicis de les Nacions Unides, un corpus separatum .
Israel miniatura|La Knesset (parlament d'Israel), situada a Givat Ram, Jerusalem Durant la guerra araboisraeliana de 1948, Israel va prendre el control de Jerusalem Oest, mentre que Jordània va prendre el control de Jerusalem Est (inclosa la Ciutat Vella emmurallada on es troben la majoria dels llocs sants). Tot i acceptar la partició abans de la guerra, Israel va rebutjar la decisió de l'ONU sobre el corpus separatum a la Conferència de Lausana de 1949, i en canvi va indicar una preferència per la divisió de Jerusalem en zones jueva i àrab, i el control i la protecció internacional només per als llocs i emplaçaments sants.Letter dated 31 May 1949, addressed by Mr. Walter Eytan, Head of the Delegation of Israel (doc.nr. A/AC.25/Com.Jer/9 d.d. 1 June 1949)FRUS, 1949. Foreign Relations of the United States, 1949, Section Israel. United States Department of State, Telegram from US consul to Secretary of State. FRUS, 1949, p. 661–663, 13 January 1949 També el 1949, quan l'Assemblea General de l'ONU va començar a debatre la implementació de la seva decisió sobre el corpus separatum, Israel va declarar Jerusalem com la "capital eterna" d'Israel.
Després que Israel conquistés Jerusalem Est a Jordània el 1967 durant la Guerra dels Sis Dies, Israel va argumentar que tenia el dret més fort a la ciutat. Poc després de la seva conquesta de Jerusalem Est el 1967, Israel va fusionar Jerusalem Est amb Jerusalem Oest ampliant administrativament el límit municipal de la ciutat.
El juliol de 1980, la Knesset va aprovar la Llei de Jerusalem com a part de la Llei Fonamental del país, que declarava Jerusalem la capital unificada d'Israel.
Posicions legals des dels Acords d'Oslo Segons una declaració del Ministeri d'Afers Exteriors israelià del 1999, "no hi ha cap base en el dret internacional per a la posició que doni suport a un estatus de 'corpus separatum' (entitat separada) per a la ciutat de Jerusalem". Segons el ministeri, el concepte de corpus separatum va esdevenir irrellevant després que els estats àrabs rebutgessin el Pla de Partició de Palestina de les Nacions Unides i envaïssin el recentment creat Estat d'Israel el 1948. En conseqüència, el ministeri afirma: "Mai no hi ha hagut cap acord, tractat o entesa internacional que apliqui el concepte de 'Corpus Separatum' a Jerusalem".
El 2003, Israel va argumentar que Jordània no tenia drets sobre cap terra a l'oest del riu Jordà, que havia pres Cisjordània i Jerusalem Est mitjançant un acte d'agressió i, per tant, mai havia adquirit la sobirania.
Les posicions sobre l'estatus final de Jerusalem han variat segons els diferents governs israelians. Els Acords d'Oslo van declarar que l'estatus final de Jerusalem es negociaria, però el primer ministre israelià Yitshaq Rabín va declarar que mai dividiria la ciutat. El 1995, presumptament va dir a un grup d'escolars que «si ens diguessin que la pau és el preu de renunciar a una Jerusalem unida sota sobirania israeliana, la meva resposta seria 'preservem la pau'». Aquesta posició va ser mantinguda pel seu successor, Benjamin Netanyahu, que va declarar que no hi hauria «...No hi hauria retirada ni tan sols discussió sobre el cas de Jerusalem...».
El successor de Netanyahu, Ehud Barak, durant les negociacions, es va convertir en el primer primer ministre israelià a permetre una possible divisió de Jerusalem, malgrat les seves promeses de campanya.