L'humà de Sangiran és el nom que rep un grup de fòssils atribuïts a l'espècie Homo erectus, descoberts al 1936 al jaciment de Sangiran, que voreja el riu Solo, a 15 km al nord de Surakarta, a la província de Java Central, Indonèsia.
Història miniatura|Mapa topogràfic del riu Solo El 1936, el paleoantropòleg alemany Gustav von Koenigswald començà les excavacions al jaciment de Sangiran, a l'illa de Java, i al principi hi descobrí tres fòssils humans, etiquetats com a Sangiran 1 a 3. El 1937, va acollir a Sangiran l'anatomista alemany Franz Weidenreich, que havia vingut de Pequín a Indonèsia per a estudiar les primeres troballes, incloent-hi les voltes de crani de Sangiran 2 i Sangiran 3. Tots dos publicaren obres conjuntes sobre aquests fòssils, i els atribuïren a l'espècie Pithecanthropus erectus, creada el 1894 per l'anatomista neerlandés Eugène Dubois a partir de restes fòssils descobertes al jaciment de Trinil, situat no massa lluny de Sangiran.
Del 1936 al 1941, Gustav von Koenigswald va descobrir sis fòssils d'homínids, del Sangiran 1 al 6, que daten de diferents períodes i mostren trets variats.
Les excavacions es van reprendre després de la guerra, amb la participació d'investigadors de diferents estats i investigadors indonesis. S'han trobat al jaciment fins ara més d'un centenar de fòssils humans o prehumans, molts dels quals encara són objecte de debat. Ací només es tracta sobre els anomenats fòssils gràcils, que són damunt la capa de Grenzbank i que es daten de menys de 800 ka (també anomenats Grup Trinil-Sangiran).
Estratigrafia El jaciment de Sangiran consta d'una cúpula aixecada per la tectònica i progressivament erosionada pels elements. Té dues capes principals, la Formació Sangiran (o Pucangan, de 1,34 a 0,9 milions d'anys) i la Formació Bapang (o Kabuh, de 800 a 200 ka), separades per una capa intermèdia d'1 a 4 m de gruix segons la ubicació, datada d'entre 900 i 800 ka i anomenada per Gustav von Koenigswald Zona de Grenzbank. La baixa datació de la Zona de Grenzbank es confirmà a començament del 2020 pel mètode d'urani-plom i per traces de fissió, més fiables que altres mètodes emprats abans. La Formació Notopuro superposa el conjunt, a partir de 200 ka.
Les variacions molt complexes en l'estratigrafia del jaciment i els reordenaments geològics en dificulten les operacions de datació. A més a més, la majoria de fòssils els trobaren els llauradors autòctons en circumstàncies estratigràfiques imprecises. Alguns fòssils antics provenen de la formació Sangiran, trobats a prop de la part superior, però la gran majoria dels fòssils s'han trobat a la formació Bapang.
Morfologia Aquesta descripció es basa sobretot en el fòssil de Sangiran 17, el crani més complet trobat al jaciment:
La volta cranial és llarga i baixa, amb un os frontal inclinat i un angle agut entre els plans del tos superior i inferior. El tor supraorbital forma una barra relativament recta, molt gruixuda lateralment. L'os frontal té una cresta mitjana i s'engruixeix a prop del bregma. Hi ha una marcada constricció postorbital i línies temporals superiors pronunciades i relativament altes als costats de la volta del crani. L'amplada més gran del és en les crestes supramastoïdals. Els ossos del crani són més gruixuts que en l'Homo sapiens, en concret en els ossos parietals i la base del crani. El tor occipital, que serveix per a unir els músculs del coll, és molt pronunciat.
Té un fort prognatisme facial. Les òrbites són fondes i circulars. L'obertura nasal no és massa ampla. El tret més notable de la cara és l'os zigomàtic molt robust i fondo. La vora inferior d'aquest os s'uneix amb la filera de dents de dalt. Les zones d'inserció molt robustes dels músculs masticatoris indiquen una adaptació al consum d'aliments durs. Malgrat això, les dents de dalt són sorprenentment petites i mostren un desgast oclusal mínim per a un caçador-recol·lector. La mandíbula també combina una gran robustesa (cos i os alveolar), amb dents molt i molt petites.
Fòssils principals La gran majoria dels fòssils humans trobats fins ara daten d'entre 800 i 500 ka i s'atribueixen a l'espècie Homo erectus. Tot seguit s'enumeren amb el jaciment i la data de descobriment:
Sangiran 2 (1937): volta del crani Sangiran 3 (1937): volta del crani Sangiran 10 (Tanjung, 1963): volta del crani Sangiran 12: volta del crani Sangiran 17 (1969): crani força complet, el fòssil més complet trobat al jaciment Sangiran 25: fragment cranial Sangiran 26: fragment cranial Sangiran 38: volta del crani Grogol Wetan (1993): crani Bukuran (1997): crani (Bapang 2001-4): fragment de maxil·lar (Bapang 2001-5): fragment del maxil·lar esquerre
Reconstrucció La paleoartista francesa Élisabeth Daynès va esculpir una reconstrucció de l'humà de Sangiran per al Museu de Prehistòria de Jeongok de Corea del Sud, que es pot veure en línia.
Referències
Categoria:Java Categoria:Prehistòria