Akhnaten és una òpera en tres actes basada en la vida i les conviccions religioses del faraó egipci Akhenaton (Amenhotep IV),El compositor utilitza l'ortografia Akhnaten, mentre que la forma més convencional del nom és Akhenaton. Donada la naturalesa dels jeroglífics egipcis, l'absència d'una vocal no té importància des del punt de vista lingüístic. En aquest article, la primera versió fa referència a l'ópera i la segona al faraó. escrita pel compositor estatunidenc Philip Glass el 1983. El llibret és de Philip Glass en associació amb Shalom Goldman, Robert Israel, Richard Riddell i Jerome Robbins. Segons el compositor, aquesta obra és la culminació d'una trilogia que inclou les seves dues altres òperes biogràfiques, Einstein on the Beach (sobre Albert Einstein) i Satyagraha (sobre Mahatma Gandhi). Aquestes tres persones estaven impulsades per una visió interior que va transformar l'època en què van viure: Akhenaton en la religió, Einstein en la ciència i Gandhi en la política.

El text, extret de fonts originals, és cantat en les llengües originals, enllaçat amb el comentari d'un narrador en una llengua moderna, com ara l'anglès o l'alemany. Els textos egipcis del període s'extreuen d'un poema del mateix Akhenaton, del Llibre dels Morts i d'extractes de decrets i cartes del període d'Amarna, el període de disset anys del govern d'Akhenaton. Altres parts són en accadi i hebreu bíblic. «L'Himne al Sol» d'Akhenaton es canta en la llengua del públic.

Historial de representacions Akhnaten va ser un encàrrec del Württembergische Staatstheater de Stuttgart i es va estrenar mundialment el 24 de març de 1984 al Teatre Estatal de Stuttgart, amb el títol alemany d'Echnaton. Paul Esswood va cantar el paper principal, el director alemany Achim Freyer va posar en escena l'òpera en un estil abstracte amb moviments altament rituals. L'estrena americana, dirigida per David Freeman, va ser el 12 d'octubre de 1984 a la Houston Grand Opera, on també es va estrenar l'òpera de Glass The Making of the Representative for Planet 8. L'estrena al Regne Unit, basada en la producció americana, va ser el 17 de juny de 1985 per l'English National Opera al London Coliseum.Akhnaten ENO programme (1985) and (1987) Aquesta producció es va tornar a representar al London Coliseum el març de 1987. miniatura|El compositor el 1993 La premiada estrena polonesa, dirigida per Henryk Baranowski, va ser el 20 de maig de 2000 al Grand Theatre de Łódź. L'estrena francesa va ser el 23 de setembre de 2002 a l'Opéra national du Rhin d'Estrasburg com a coproducció amb la Boston Lyric Opera, que havia estrenat la producció el febrer de 2002. Una nova coproducció de la English National Opera i LA Opera i en col·laboració amb Improbable dirigida per Phelim McDermott, protagonitzada per Anthony Roth, Costanzo i Zachary James, es va estrenar al London Coliseum el 4 de març de 2016, que va guanyar un premi Olivier el 2017, i a LA Opera el 5 de novembre de 2016.Akhnaten ENO programme (2016) Aquesta producció va incloure la coreografia de malabars de Gandini Juggling. Una reestrena d'aquesta producció a Londres va tenir lloc el març de 2019 i es va representar a la Metropolitan Opera durant la temporada 2019/2020, guanyant el premi Grammy 2022 a la millor gravació d'òpera. La producció del Met del 2019 es va retransmetre en línia el 20 de juny i el 14 de novembre de 2020, i el 12 de febrer de 2021, i va tornar el 2022. Una nova producció dirigida i coreografiada per Nanine Linning es va estrenar al Theater Heidelberg el 6 de juny de 2014, una altra nova producció dirigida per Laura Scozzi es va estrenar a l'Oper Bonn l'11 de març de 2018.

Una producció del novembre de 2020 a l'Opéra de Nice Côte d'Azur es va representar sense públic i es va projectar en línia, a causa de la pandèmia de la COVID-19. Aquesta producció va ser produïda i coreografiada per Lucinda Childs, col·laboradora de Glass des de fa molt de temps, que va dirigir els assajos de forma remota. També va interpretar els papers de l'òpera, que es van pregravar i projectar durant la funció.

El 16 d'octubre de 2025 es va estrenar a Catalunya al Gran Teatre del Liceu de Barcelona amb Anthony Roth Costanzo com a Akhnaten i Rihab Chaieb com a Nefertiti.

Música La mida de l'orquestra és aproximadament la mida emprada per a l'òpera de principis del segle XIX: 2 flautes (una doblant amb flautí), 2 oboès (tots dos doblant amb oboè d'amor), 2 clarinets, clarinet baix, 2 fagots, 2 trompes, 2 trompetes, 2 trombons, tuba, percussió (3 intèrprets), celesta (sintetitzador), 12 violes, 8 violoncels i 6 contrabaixos.

Des que l'Òpera Estatal de Stuttgart es va restaurar el 1984 i el fossat d'orquestra de la al Teatre Estatal de Stuttgart, on havia de tenir lloc l'estrena, era considerablement més petit, Glass va optar per ometre completament els violins (uns 20), donant a l'orquestra un caràcter més fosc i ombrívol. A part d'això, aquesta va ser l'orquestra d'òpera més "convencional" de Glass fins aleshores (en comparació amb Einstein on the Beach, escrita per al Philip Glass Ensemble de sis membres, i Satyagraha, composta només per a instruments de vent fusta i corda).

Argument L'òpera està dividida en tres actes:

Acte 1: Any 1 del regnat d'Akhnaton a Tebes Tebes, 1370 aC

Preludi, vers 1, vers 2, vers 3

En la tonalitat de la menor, les cordes introdueixen un tema ostinato, amb les següents variacions (una passacaglia). L'escriba recita textos funeraris de les piràmides. «Obertes són les portes dobles de l'horitzó; desbloquejats són els seus forrellats».

Escena 1: Funeral del pare d'Akhnaton, Amenhotep III

Anunciat per tambors martellejants, Aye i un petit cor masculí canten un himne funerari en egipci, i més tard s'hi uneix el cor complet. La música és bàsicament una marxa, basada en els acords de la major i fa menor (amb una sexta major afegida),or its equivalent chord, B major 9 i creix fins a una intensitat extàtica cap al final.

Escena 2: La coronació d'Akhnaton

Després d'una llarga introducció orquestral, durant la qual apareix Akhnaton, anunciat per un sol de trompeta, el Summe Sacerdot, Aye i Horemhab canten un text ritual. A continuació, el Narrador recita una llista dels títols reials atorgats a Akhnaton, mentre és coronat. Després de la coronació, el cor repeteix el text ritual des del principi de l'escena. De nou, la tonalitat principal és la menor.

Escena 3: La finestra de les aparences

Després d'una introducció en la menor, dominada per campanes tubulars, Akhnaton canta una lloança al Creador (en egipci) a la finestra de les aparicions públiques. Aquesta és la primera vegada que canta realment, després que ja hagi estat a l'escenari durant 20 minuts (i 40 minuts després de començar l'òpera) i l'efecte de la seva veu de contratenor (que el 1983 era encara més rara que avui dia) sigui sorprenent. S'hi uneix la reina Tye, la soprano de la qual s'eleva molt per sobre de les veus que aviat s'entrellacen de la parella reial, i més tard Nefertiti, que canta notes més baixes que ell.

Acte 2: De 5 a 15 anys a Tebes i Akhetaton Escena 1: El Temple

L'escena torna a obrir-se en la menor, amb el Summe Sacerdot i un grup de sacerdots cantant un himne a Amon, el déu principal de l'antic ordre, al seu temple. La música es torna cada cop més dramàtica, ja que Akhenaton, juntament amb la reina Tye i els seus seguidors, ataquen el temple. Aquesta escena només té cants sense paraules. Les harmonies es tornen molt cromàtiques, arribant finalment a a major i mi menor. El sostre del temple es retira i els raigs del déu sol Aton envaeixen el temple, posant així fi al regnat d'Amon i establint les bases per al culte de l'Únic Déu: el Déu Sol Aton.

Escena 2: Akhenaton i Nefertiti

Dos violoncels solistes introdueixen un "tema d'amor". Acompanyat per un trombó solista mentre l'harmonia canvia a si, el Narrador recita un poema semblant a una pregària al déu sol. Les cordes prenen suaument el relleu de la música en mi menor, i el mateix poema es recita de nou, aquesta vegada en realitat com un poema d'amor d'Akhnaton a Nefertiti. Aleshores, Akhnaton i Nefertiti canten el mateix text l'un a l'altre (en egipci), com un duet d'amor íntim. Al cap d'una estona, la trompeta associada amb Akhnaton s'uneix a ells com la veu més aguda, convertint el duet en un trio.

Escena 3: La ciutat – Dansa

El narrador recita un text extret de les pedres frontereres de la nova capital de l'imperi, Akhet-Aten (L'horitzó d'Aten), que descriu la construcció de la ciutat, amb espais amplis i plens de llum. Després d'una fanfàrria de metall, la finalització de la ciutat se celebra amb una dansa alegre, que contrasta amb la música austera i ritualista amb què va començar aquest acte (a l'estrena de Stuttgart, la dansa descrivia realment la construcció de la ciutat). L'escena de la dansa es va ometre de la producció de l'estrena al Regne Unit i del seu renaixement el 1987.Akhnaten ENO programme (1985) and (1987)

Escena 4: Himne

El que ara segueix és un himne a l'únic déu Aton, una llarga ària (alternant entre la menor i la major) d'Akhnaton, i la peça central de l'òpera. Cal destacar que és l'únic text cantat en la llengua del públic, lloant el sol que dóna vida a tot. Després de l'ària, un cor fora d'escenari canta el Salm 104 en hebreu, datat uns 400 anys després, que té fortes semblances amb l'Himne d'Akhnaton, emfatitzant així Akhnaton com el primer fundador d'una religió monoteista.

Acte 3: Any 17 i present Akhenaton, 1358 aC

Escena 1: La família

Dos oboès d'amore interpreten el "tema d'amor" del segon acte. Akhenaton, Nefertiti i les seves sis filles canten sense paraules en contemplació. No s'adonen del que passa fora del palau. A mesura que la música canvia de mi menor a fa menor, el narrador llegeix cartes de vassalls sirians, demanant ajuda contra els seus enemics. Com que el rei no envia tropes, els seus enemics confisquen i saquegen les seves terres. L'escena se centra de nou en Akhenaton i la seva família, encara aliens a la desintegració del país.

Escena 2: L'atac i la caiguda de la ciutat

La música torna a moure's a un vigorós fa menor. Horemhab, Aye i el Gran Sacerdot d'Amon instiguen el poble (com a cor), cantant part de les cartes del vassall (en la seva llengua accàdia original) fins que finalment el palau és atacat, la família reial assassinada i la ciutat del sol destruïda.

Escena 3: Les ruïnes

Torna la música del principi de l'òpera. L'escriba recita una inscripció a la tomba d'Aye, lloant la mort del "gran criminal" i el nou regnat dels antics déus. A continuació, descriu la restauració del temple d'Amon pel fill d'Akhnaton, Tutankamon . La música del preludi s'intensifica i l'escena es trasllada a l'Egipte actual, a les ruïnes d' Amarna, l'antiga capital d'Akhtaton. El Narrador apareix com un guia turístic modern i recita un text extret d'una guia, descrivint les ruïnes: «No queda res d'aquesta ciutat gloriosa de temples i palaus.»

Escena 4: Epíleg

Els fantasmes d'Akhnaten, Nefertiti i la reina Tye apareixen, cantant sense paraules entre les ruïnes. La processó fúnebre del començament de l'òpera es veu a l'horitzó, i s'hi uneixen. La música introdueix una línia de baix del començament de Einstein on the Beach, la primera part de la trilogia de ''retrats'' de Glass (la segona és Satyagraha i la tercera Akhnaten), tot proporcionant un claudàtor musical per a la trilogia sencera.

En la cultura popular "La Finestra de les Aparicions" i "Akhnaton i Nefertiti" apareixen al setè episodi de la quarta temporada de la sèrie original de Netflix Stranger Things.

Referències

Categoria:Òperes de la dècada del 1980 Categoria:Composicions musicals del 1984 Categoria:Obres de Philip Glass