James Harold Doolittle (Alameda, 14 de desembre de 1896 - Pebble Beach, 27 de setembre de 1993) va ser un general militar estatunidenc i pioner de l'aviació que va rebre la Medalla d'Honor pel seu atac al Japó durant la Segona Guerra Mundial, conegut com l'Atac de Doolittle en honor seu. Va fer els primers vols de costa a costa i vols de velocitat que van batre rècords, va guanyar moltes curses de vol i va ajudar a desenvolupar i provar el vol instrumental. Segons la FAA, va ser el primer pilot a realitzar un vol instrumental amb èxit. https://www.faa.gov/sites/faa.gov/files/about/history/pioneers/First_Instrument_Flight_Doolittle.pdf
Doolittle va créixer a Nome, Alaska. Va estudiar a la Universitat de Califòrnia, Berkeley, on es va graduar amb una llicenciatura en arts el 1922. Aquell any, va fer el primer vol a través del país en un Airco DH.4, i el 1925 va rebre un doctorat en aeronàutica del Massachusetts Institute of Technology, el primer doctorat d'aquest tipus emès als Estats Units. El 1927, va realitzar el primer bucle exterior, considerat en aquell moment una maniobra acrobàtica fatal , i dos anys més tard, el 1929, va ser pioner en l'ús del "vol a cegues", on un pilot es basa només en els instruments de vol, cosa que més tard li va valer el Trofeu Harmon i va fer pràctiques les operacions de les aerolínies en qualsevol clima .
Doolittle va ser instructor de vol durant la Primera Guerra Mundial i oficial de reserva del Cos Aeri de l'Exèrcit dels Estats Units, però va ser cridat al servei actiu durant la Segona Guerra Mundial. Va ser guardonat amb la Medalla d'Honor pel seu valor personal i lideratge com a comandant de l'Atac de Doolittle, un audaç atac aeri de represàlia de llarg abast sobre algunes de les principals illes japoneses el 18 d'abril de 1942, quatre mesos després de l'atac a Pearl Harbor. L'atac va utilitzar 16 bombarders mitjans B-25B Mitchell amb armament reduït per disminuir el pes i augmentar l'abast, cadascun amb una tripulació de cinc persones i sense avions de combat d'escorta. Va ser un important impuls moral per als Estats Units i Doolittle va ser celebrat com un heroi, convertint-lo en una de les figures nacionals més importants de la guerra.
Doolittle va ser ascendit a tinent general i va comandar la Dotzena Força Aèria sobre el Nord d'Àfrica, la Quinzena Força Aèria sobre el Mediterrani i la Vuitena Força Aèria sobre Europa. Es va retirar de la Força Aèria el 1959, però va romandre actiu en molts camps tècnics. Doolittle va ser inclòs al Saló de la Fama de l'Aviació Nacional el 1967, vuit anys després de la seva jubilació i només cinc anys després de la fundació del Saló. Finalment va ser ascendit a general el 1985, nomenament que li va presentar el president Ronald Reagan 43 anys després de l'atac de Doolittle. El 2003, va encapçalar la llista dels millors pilots de tots els temps de la revista Air & Space/Smithsonian, i deu anys més tard, la revista Flying va classificar Doolittle en sisè lloc a la seva llista dels 51 Herois de l'Aviació. Va morir el 1993 als 96 anys i va ser enterrat al Cementiri Nacional d'Arlington.
Primers anys i educació Doolittle va néixer el 14 de desembre de 1896 a Alameda, California. Va passar la seva joventut a Nome, Alaska, on es va guanyar una reputació de boxejador. Els seus pares eren Frank Henry Doolittle i Rosa (Rose) Cerenah Doolittle (de soltera Shephard). El 1910, Jimmy Doolittle anava a l'escola a Los Angeles. Quan la seva escola va assistir a la Trobada Aèria Internacional de Los Angeles de 1910 a Dominguez Field , Doolittle va veure el seu primer avió.
Va assistir al Los Angeles City College després de graduar-se a la Manual Arts High School, juntament amb el posterior director de cinema Frank Capra, a Los Angeles . Va ingressar a la Universitat de Califòrnia, Berkeley, on va estudiar al College of Mines . Va ser membre de la fraternitat Theta Kappa Nu , que més tard es va fusionar amb Lambda Chi Alpha durant les últimes etapes de la Gran Depressió.
Carrera militar miniatura|esquerra|Doolittle amb el seu Curtiss R3C-2 Racer, l'avió amb què va guanyar el Trofeu Schneider el 1925 Doolittle va demanar una excedència l'octubre de 1917 per allistar-se a la Reserva del Cos de Senyals com a cadet de vol; va rebre entrenament terrestre a l'Escola d'Aeronàutica Militar (una escola de l'exèrcit) al campus de la Universitat de Califòrnia, i entrenament de vol a Rockwell Field, Califòrnia. Doolittle va rebre la seva qualificació d'Aviador Militar de la Reserva i va ser nomenat sotstinent al Cos d'Oficials de Senyals de la Reserva de l'Exèrcit dels Estats Units l'11 de març de 1918.
Durant la Primera Guerra Mundial, Doolittle va romandre als Estats Units com a instructor de vol i va realitzar el seu servei militar al Camp John Dick Aviation Concentration Center ("Camp Dick"), Texas ; Wright Field, Ohio ; Gerstner Field, Louisiana ; Rockwell Field, Califòrnia; Kelly Field, Texas , i Eagle Pass, Texas.
Doolittle va servir a Rockwell com a líder de vol i instructor d'artilleria. A Kelly Field, va servir amb el 104è Esquadró Aeri i amb el 90è Esquadró Aeri del 1r Grup de Vigilància. El seu destacament del 90è Esquadró Aero tenia la base a Eagle Pass , patrullant la frontera mexicana. Recomanat per tres oficials per a la retenció al Servei Aeri durant la desmobilització al final de la guerra, Doolittle es va qualificar per examen i va rebre una comissió de l'Exèrcit Regular com a tinent 1r, Servei Aeri, l'1 de juliol de 1920.
El 10 de maig de 1921, era oficial d'enginyeria i pilot d'una expedició que recuperava un avió que havia fet un aterratge forçat en un canyó mexicà el 10 de febrer durant un intent de vol transcontinental d'Alexander Pearson Jr. Doolittle va arribar a l'avió el 3 de maig i el va trobar en bon estat, i després va tornar el 8 de maig amb un motor de recanvi i quatre mecànics. La pressió de l'oli del nou motor era inadequada i Doolittle va sol·licitar dos manòmetres, utilitzant coloms missatgers per comunicar-se. Les peces addicionals es van llançar per aire i es van instal·lar, i Doolittle va volar ell mateix amb l'avió fins a Del Rio, Texas , enlairant-se des d'una pista d'aterratge de 370 m excavada al fons del canyó.
Posteriorment, va assistir a l'Escola de Mecànica del Servei Aeri de Kelly Field i al Curs d'Enginyeria Aeronàutica a McCook Field, Ohio . Havent finalment tornat per completar els seus estudis universitaris, va obtenir una llicenciatura en arts de la Universitat de Califòrnia, Berkeley, el 1922, i es va unir a la fraternitat Lambda Chi Alpha.
Doolittle va ser un dels pilots més famosos durant el període d'entreguerres. El 4 de setembre de 1922 va fer el primer de molts vols pioners, pilotant un de Havilland DH-4 —que estava equipat amb els primers instruments de navegació— en el primer vol a través del país, des de Pablo Beach (ara Jacksonville Beach), Florida, fins a Rockwell Field, San Diego, Califòrnia, en 21 hores i 19 minuts, fent només una parada de reabastiment de combustible a Kelly Field. L'exèrcit dels Estats Units li va atorgar la Creu dels Vols Distingits.
miniatura| Doolittle en una foto anterior a la Segona Guerra Mundial
Pocs dies després del vol transcontinental, va ser a l'Escola d'Enginyeria del Servei Aeri (precursora de l'Institut Tecnològic de la Força Aèria) a McCook Field, Dayton, Ohio. Per a Doolittle, l'assignació escolar tenia un significat especial: "Havia sol·licitat l'Escola d'Enginyeria perquè pensava que hi hauria d'haver una millor relació entre l'enginyer aeronàutic i el pilot. Em semblava que els enginyers pensaven que els pilots estaven una mica bojos o, si no, no serien pilots. Els pilots consideraven que els enginyers com a grup eren, si no incompetents, almenys no coneixien completament el punt de vista del pilot, que tot el que feien els enginyers era anar canviant les regles de diapositives d'un costat a l'altre i treure resultats erronis i avions dolents. Des d'un punt de vista filosòfic, vaig pensar que seria bo que els enginyers i els pilots s'entenguessin millor. Semblava desitjable unir aquestes dues capacitats en una sola persona, i jo volia ser aquesta persona".
El juliol de 1923, després de servir com a pilot de proves i enginyer aeronàutic a McCook Field, Doolittle va ingressar a l'Institut Tecnològic de Massachusetts. El març de 1924, va dur a terme proves d'acceleració d'avions a McCook Field, que van esdevenir la base de la seva tesi de màster i van conduir a la seva segona Creu de Vol Distingit. Va rebre el seu títol de SM en Aeronàutica al MIT el juny de 1924. Com que l'exèrcit li havia donat dos anys per obtenir el títol i ell ho havia fet en només un, va començar immediatament a treballar en el seu Sc.D. en Aeronàutica, que va rebre el juny de 1925. El seu doctorat en enginyeria aeronàutica va ser el primer expedit als Estats Units. Va dir que considerava el treball del seu màster més significatiu que el seu doctorat.Doolittle (1991), p. 90.
Després de graduar-se, Doolittle va assistir a un entrenament especial en hidroavions d'alta velocitat a l'Estació Aèria Naval d'Anacostia a Washington, DC. També va servir a la Junta de Proves Navals a Mitchel Field, Long Island, Nova York, i va ser una figura familiar en els intents de rècord de velocitat aèria a la zona de Nova York. Va guanyar la cursa de la Copa Schneider en un Curtiss R3C el 1925 amb una velocitat mitjana de 232 milles per hora (373 km/h). Per aquesta gesta, Doolittle va ser guardonat amb el Trofeu Mackay el 1926.
L'abril de 1926, Doolittle va rebre un permís d'absència per anar a Sud-amèrica a realitzar vols de demostració per a Curtiss Aircraft. A Xile, es va trencar els dos turmells mentre demostrava les seves habilitats acrobàtiques en un incident conegut com la Nit dels Pisco Sours. Tot i tenir els dos turmells enguixats, Doolittle va sotmetre el seu Curtiss P-1 Hawk a maniobres aèries que van superar la competència. Va tornar als Estats Units i va estar ingressat a l'Hospital de l'Exèrcit Walter Reed per les seves ferides fins a l'abril de 1927. Després va ser assignat al camp McCook per a treballs experimentals, amb tasques addicionals com a pilot instructor del 385è Esquadró de Bombardes de la Reserva del Cos Aeri. Durant aquest temps, el 1927 va ser el primer a realitzar un bucle exterior, que abans es considerava una maniobra fatal. Realitzat en un caça Curtiss a Wright Field, Ohio, Doolittle va executar la picada des de 3.000 m, va arribar als 450 km/h, va tocar fons cap per avall, va pujar i va completar el circuit.
Vol amb instruments miniatura|upright=0.9| Bust del general Doolittle al Imperial War Museum, Duxford Per a un altre pioner del vol instrumental, vegeu William C. Ocker La contribució més important de Doolittle a la tecnologia aeronàutica va ser el seu primer avenç en el vol instrumental. Va ser el primer a reconèixer que la veritable llibertat operativa a l'aire no es podia aconseguir fins que els pilots desenvolupessin la capacitat de controlar i navegar avions en vol des de la cursa d'enlairament fins a l'aterratge, independentment del rang de visió des de la cabina. Doolittle va ser el primer a imaginar que un pilot podia ser entrenat per utilitzar instruments per volar a través de la boira, els núvols, les precipitacions de totes les formes, la foscor o qualsevol altre impediment a la visibilitat, i malgrat les possibles entrades de sentit de moviment enrevessades del pilot. Fins i tot en aquesta etapa inicial, la capacitat de controlar avions estava anant més enllà de la capacitat de sentit de moviment del pilot. És a dir, a mesura que els avions es tornaven més ràpids i maniobrables, els pilots podien desorientar-se seriosament sense pistes visuals des de fora de la cabina, perquè els avions podien moure's de maneres que els sentits dels pilots no podien desxifrar amb precisió.