miniatura|Dona vestida amb sari a Mysore, Índia, amb una cistella de chikoo en equilibri sobre el cap. Portar càrrega al cap amb una capçana o sense, és una pràctica habitual en moltes parts del món com a alternativa a portar una càrrega a l'esquena, a les espatlles, etc. La gent ha portat càrregues equilibrades sobre el cap des de l'antiguitat, generalment per fer la feina diària, però de vegades en cerimònies religioses o com a gesta d'habilitat, com ara en certes danses.

Feina diària miniatura|Immigrants eslovacs a l'illa d'Ellis, 1905, entre els quals una dona que portava el cap. alt=Women and children carrying pots filled with water in Thar desert|esquerra|miniatura|Dones i nens portant olles plenes d'aigua al desert de Thar. Els adults porten càrregues doblement apilades. esquerra|miniatura|Portadors per a una expedició que escala el Kilimanjaro, Tanzània, portant grans càrregues al cap per un camí ample. El fet de portar càrregues al cap està força estès en moltes parts del món en desenvolupament, ja que només es necessita un rodell, un simple tros de tela amb forma d'anell o bola per transportar càrregues que s'aproximen al pes de la persona. La pràctica és eficient, en un lloc o en un moment en què no hi ha vehicles ni bèsties de càrrega disponibles per transportar els objectes. Avui dia, les dones i els homes porten càrregues al cap on no hi ha una manera més barata o eficient de transportar càrregues de treball. A l'Índia, les dones porten cistelles de maons als treballadors de les obres de construcció. També l'utilitzen les castes més baixes per transportar els residus humans recollits de les latrines de fossa, en la pràctica de la recollida manual.

També està molt estès a l'Àfrica. Les dones, en particular, poden tenir raons pràctiques per portar-lo al cap. Per a moltes dones africanes, és "molt adequat per al terreny rural accidentat i els objectes particulars que porten, com ara galledes d'aigua i feixos de llenya". La pràctica no sol abandonar-se després de migrar a zones urbanes on les seves rutines diàries i les pràctiques socialment acceptades són diferents. A Ghana, els residents rics de les ciutats del sud contracten dones joves que emigren de la regió més pobra del nord per treballar com a "porteres principals", anomenades kayayei, per 2 dòlars al dia.

A l'Àfrica oriental, les dones Luo poden portar càrregues de fins al 70% del seu propi pes corporal equilibrades sobre el cap. Les dones de la tribu Kikuyu porten càrregues pesades similars, però utilitzant una corretja de cuir embolicada al voltant del front i la càrrega per subjectar-la mentre es transporta. Això provoca un solc permanent al front de les dones. Tanmateix, no hi ha proves d'altres efectes nocius per a la salut de les dones que porten càrregues pesades al cap. Els investigadors especulen que l'entrenament des de ben jove pot explicar aquest fet. Es pot transportar fins a un 20% del pes corporal d'una persona sense un esforç addicional d'energia.

Altres investigadors han demostrat que les dones africanes i europees que porten el 70% del seu pes corporal en estudis controlats utilitzaven més oxigen mentre portaven càrrega al cap, en contrast amb el fet de portar la càrrega a l'esquena. La investigació no va recolzar la idea que la càrrega al cap és menys extenuant que portar-la a l'esquena, "tot i que hi ha algunes proves de mecanismes d'estalvi d'energia en aquest darrer cas combinant baixa velocitat vs. càrrega".

Les dones afroamericanes van continuar la pràctica durant el segle XIX, que van aprendre dels seus avantpassats que havien estat portats com esclaus d'Àfrica. Un observador durant la Guerra Civil Americana va assenyalar l'impressionant sentit de l'equilibri i la destresa que la pràctica donava a les dones de Carolina del Sud: "He vist una dona, amb una galleda d'aigua plena a vessar equilibrada al cap, aturar-se de sobte, girar-se, ajupir-se per recollir un projectil, aixecar-se de nou, llançar-lo, encendre una pipa i fer moltes evolucions amb qualsevol de les dues mans o ambdues, sense vessar ni una gota". Fins a principis del segle XX, les dones afroamericanes dels estats del sud van continuar portant cistelles i farcells de roba plegada al cap, quan tenien feina com a rentadores, fent la bugada per a empresaris blancs. Aquesta pràctica va acabar quan l'ús de l'automòbil es va generalitzar a les comunitats riques, i els empresaris van començar a lliurar la roba a les cases de les rentadores, en lloc d'anar les treballadores a les cases dels empresaris. miniatura|Dos venedors ambulants a Side, Turquia. El transport de càrregues sobre el cap era molt comú al mercat de Covent Garden de Londres a finals del segle XIX, amb els traginers competint per portar fins a 15 cistelles apilades al cap. En descriure "el mercat de fruites més cosmopolita del món" just abans de la Gran Depressió a finals de la dècada de 1920, el Departament d'Agricultura dels Estats Units va dir que els traginers portaven productes al cap, a l'esquena o en carrets. Cada dia es van continuar transportant càrregues amb el cap fins a la dècada de 1950, com es mostra al documental Every Day Except Christmas.

Dansa miniatura|Ballarins que fan girs equilibrant bols en flames sobre els seus caps, Udaipur, Índia. Hi ha variades danses tradicionals de les cultures de l'Àfrica Occidental que consisteixen en mantenir en equilibri un objecte al cap com una prova d'habilitat. En la dansa ritual dels adoradors de la deïtat del tro, Shango, també mantenen en equilibri un recipient de foc sobre els seus caps mentre ballen. Els ioruba d'Egbado tenen danses que consisteixen en mantenir en equilibri "figures delicades de terracota" al cap mentre mouen els braços i el tors. Aquesta tradició va continuar entre els africans portats a Amèrica durant el tràfic d'esclaus atlàntic. Els afroamericans del segle XIX tenien un tipus popular de competició de dansa anomenada "set the floor" (" set de flo' "), durant la qual els ballarins individuals es tornaven a ballar. Els ballarins competidors intentaven realitzar passos complicats al ritme que els donava un presentador (normalment un violinista), sense sortir dels límits d'un cercle dibuixat a terra. Per afegir al repte, alguns ballarins competien mantenint en equilibri un got ple d'aigua sobre els seus caps, intentant no vessar l'aigua mentre ballaven.

Educació social Durant l'època victoriana, quan els estudis d'educació infantil per a dones joves estaven en el seu punt àlgid i els modals i el comportament eren més rígids, de vegades es demanava a les dones joves que milloressin la seva postura fent equilibris amb llibres o una tassa de te i un plat sobre el cap mentre caminaven i s'aixecaven o baixaven d'una cadira. Se'ls deia que s'imaginessin a "la portadora d'aigua egípcia, amb la gerra d'aigua tan bonicament col·locada sobre el cap i la seva figura tan recta i bella".

Impacte en la salut Un estudi prospectiu de casos i controls realitzat el 2020 va mostrar que "portar una càrrega al cap condueix a canvis degeneratius accelerats, que impliquen bastant més la columna cervical superior que la columna cervical inferior i la predisposen a patir lesions en un baix llindar de temps. Per tant, s'haurien de proposar mètodes alternatius per portar càrregues ".

Galeria

Referències

Bibliografia

Enllaços externs

Categoria:Cap i coll Categoria:Transport