Geòrgia es va convertir en part de l'Imperi Rus en el segle XIX. Durant els inicis del període contemporani, els imperis musulmans otomans i perses havien lluitat per diversos regnes i principats georgians fragmentats; en el segle XVIII, Rússia va emergir com el nou poder imperial en la regió. Donat que Rússia era un estat cristià ortodox com Geòrgia, els georgians demanaven cada cop més ajuda russa. El 1783, Irakli II del Regne de Kartli-Kajetia va establir una aliança amb l'Imperi Rus, per la qual cosa el regne va esdevenir en un protectorat rus i va abandonar qualsevol dependència de la seva sobirania persa. No obstant això, l'aliança ruso-georgiana va fracassar perquè Rússia, que no estava disposada a complir els termes del Tractat de Geórguiyevsk, es va annexar el regne en conflicte el 1801 i el va reduir a l'estat d'una gubèrnia, la Gubèrnia de Geòrgia. El 1810, el regne georgià occidental d'Imerècia també va ser annexat. El domini rus sobre Geòrgia finalment va ser reconegut en diversos tractats de pau amb Pèrsia i els otomans, i els territoris georgians van ser absorbits per l'Imperi Rus de forma gradual en el transcorregut del segle XIX.
El govern rus va oferir als georgians seguretat enfront de les amenaces externes, però sovint també es mostrava insensible cap als seus ciutadans. A finals del , el malestar amb les autoritats russes va portar al naixement d'un moviment nacional en creixement. El període imperial rus, tanmateix, va portar canvis socials i econòmics sense precedents a Geòrgia, amb noves classes socials emergents: l'emancipació dels esclaus va alliberar a molts pagesos, però va fer poc per alleujar la seva pobresa; el creixement del capitalisme va crear una classe obrera urbana a Geòrgia. Tant els pagesos com els treballadors van expressar el seu malestar a través de revoltes i vagues, que van finalitzar amb la Revolució Russa de 1905. La seva causa va ser defensada pels menxevics, els quals es van convertir en la primera força política dominant a Geòrgia durant els últims anys del govern rus.
Després del col·lapse de l'Imperi Rus, iniciat amb la Revolució de Febrer de 1917, es va crear la República Democràtica de Geòrgia. Es va proclamar el 26 de maig del 1918, en desaparèixer la República Democràtica Federal de Transcaucàsia, i va ser liderada pel partit socialdemòcrata menxevic. Patint problemes permanents tant interns com externs, el jove Estat va ser incapaç de resistir la invasió de l'Exèrcit Roig, convertint-se en la República Socialista Soviètica de Geòrgia.
Context històric: relacions amb Rússia abans del 1801 Al segle XVI, el Regne de Geòrgia s'havia trencat en una sèrie d'estats més petits en els quals van lluitar els dos grans imperis musulmans de la regió, l'Imperi Otomà i l'Imperi Safàvida. El Tractat d'Amasya del 1555 va dividir formalment les terres del sud del Caucas en esferes d'influència otomanes i perses separades. El regne d'Imerècia i les terres al llarg de la costa del Mar Negre cap a l'oest van ser atorgades als otomans. A l'est, els regnes de Kartli-Kajetia i altres zones musulmanes al llarg de la costa de la Mar Càspia van ser sotmeses sota el control persa. esquerra|miniatura|Mapa de Geòrgia al 1823 Durant la segona meitat del segle va sorgir una tercera potència imperial al nord, el Gran Ducat de Moscou, que compartia la religió ortodoxa de Geòrgia. Els contactes diplomàtics entre el Regne de Kakhètia i el Tsarat Rus van començar entre els anys 1559 i 1589, el tsar Teodor I de Rússia es va oferir per posar el regne sota la seva protecció. Tanmateix, es va rebre poca ajuda i els russos encara es trobaven massa lluny de la regió del Caucas del sud per desafiar amb èxit el control i l'hegemonia otomana o persa. Només a principis del segle XVIII, Rússia va començar a fer incursions militars serioses al sud del Caucas. El 1722, Pere I de Rússia es va aprofitar del caos i l'agitació a l'Imperi Safàvida per liderar una expedició en la seva contra, mentre que ell va establir una aliança amb Vakhtang VI, el governant georgià de Kartli i governador designat per l'Imperi Safàvida. Malgrat això, els dos exèrcits no van aconseguir trobar-se i els russos es van retirar cap al nord de nou, deixant als georgians en mans dels perses. Vakhtang va morir a l'exili a Rússia.títol=The making of the Georgian nation|editorial=Indiana University Press|data=1994|lloc=Bloomington|isbn=978-0-253-35579-9|nom=Ronald Grigor|cognom=Suny}}
El successor de Vakhtang, Irakli II, rei de Kartli i de Kakhètia, es va dirigir cap a Rússia per protegir-se contra els atacs otomans i perses. Els reis de l'altre important estat georgià, Imerècia (a la Geòrgia occidental), també van contactar amb Rússia per cercar protecció contra els otomans. La tsarina Catalina II de Rússia va prendre una sèrie d'iniciatives per millorar la influència russa al Caucas i enfortir la presència russa sobre la zona. Aquestes van implicar el reforç de les línies defensives que havia estat establertes a principis del segle per Pere el Gran, mobilitzant més cosacs cap a la regió perquè fessin de guàrdies de la frontera i construint nous castells.
La guerra va esclatar entre els russos i els otomans el 1768, quan ambdós imperis cercaven assegurar el seu poder al Caucas. Entre els anys 1769 - 1772 un grup de tropes russes sota el comandament del general Totleben van lluitar contra els invasors turcs a Imerècia i Kartli-Kakhètia. La ruta tallada per Totleben i els seus militars a mesura que anaven avançant des del nord fins al sud sobre el centre de les Muntanyes del Caucas va assentar les bases pel que es formalitzaria a través de la inversió russa durant el següent segle com la Carretera Militar Georgiana, la principal ruta per terra a través de les muntanyes. La guerra entre els russos i els otomans va finalitzar l'any 1774 amb el tractat de Küçük Kaynardja.
Irakli II va signar el tractat de Gueórguiyevsk amb Catalina, segons el qual els regnes de Kartli i Kakhètia rebutjaven la lleialtat a qualsevol altre estat excepte Rússia, a canvi de la protecció russa. Però quan va esclatar una altra guerra russo-turca (1787 - 1792), els russos van retirar les seves tropes de la regió per emprar-les en un altre lloc, deixant el regne d'Irakli desprotegit. En l'any 1795, el nou Xa persa, Agha Muhàmmad Khan Qajar, va donar un ultimàtum a Irakli, amenaçant-lo que si no trencava relacions amb Rússia hauria d'enfrontar una nova invasió. Irakli el va ignorar, comptant amb l'ajuda russa, que no va arribar. Agha Muhàmmad va complir amb la seva amenaça i va cremar la capital del regne, Tbilisi, reduint-la a cendres, mentre intentava restablir la tradicional sobirania persa sobre la regió.
Annexions de Rússia Geòrgia oriental miniatura|Tropes russes entrant a Tbilisi, quadre de Franz Roubaud (1866). Quatre anys després del setge de la ciutat, els russos van prendre Tbilisi. Tot i que Rússia no va complir amb els termes del Tractat de Gueórguiyevsk, els gobernants georgians van sentir que no tenien a qui recórrer. Els perses havien cremat Tbilisi, deixant 20.000 morts.Rayfield (2012), page 256: "That day Tbilisi burned; those who had not fled were slaughtered or enslaved (the merchants had three days earlier loaded their wares onto ox-carts and left). Fifty years' work building schools, libraries, a printing press, military and civic institutions was undone in three days; churches and palaces were desecrated and demolished; 20,000 bodies littered the streets; survivors died of epidemics and hunger." Agha Muhàmmad Khan, no obstant això, va ser assassinat l'any 1797 a Shusha, després de la qual cosa el control persa sobre Geòrgia es va relaxar. Irakli va morir l'any següent, deixant el tron al seu fill malaltís i ineficaç, Jordi XII.
Després de la mort de Jordi XII, el 28 de desembre del 1800, el regne va quedar fragmentat entre les pretensions de dos hereus rivals, Davit i Iulon. Tanmateix, el tsar Pau I de Rússia ja havia decidit que cap candidat seria rei. En canvi, la monarquia seria abolida i l'administració del regne quedaria en mans de Rússia. El tsar va signar un decret sobre la incorporació de Kartli i Kakhètia a l'Imperi Rus que va ser confirmat pel tsar Alexandre I el 12 de setembre del 1801. L'enviat georgià a Sant Petersburg, Garsevan Chavchavadze, va reaccionar amb una nota de protesta que va ser presentada al vicepresident rus, el canceller Aleksandr Kurakin. El maig del 1801, el general rus Carl Heinrich von Knorring va treure del poder a l'hereu georgià al tron, David XII, i va desplegar un govern provisional encapçalat pel general Ivan Petròvich Làzarev. Knorring tenia ordres secretes d'enviar cap a Rússia a tots els homes i algunes dones de la família reial. Part de la noblesa georgiana no va acceptar el decret fins a l'abril de l'any següent, quan Knorring els va retenir a la Catedral de Sioni de Tbilisi i els va obligar a jurar sobre la corona imperial russa. Els que es van negar van ser arrestats.
Ara que Rússia podia utilitzar Geòrgia com a pont per una major expansió al sud del Caucas, Pèrsia i l'Imperi Otomà es van veure amenaçats. En l'any 1804, Pàvel Tsitsiánov, el comandant de les forces russes al Caucas, va atacar Gandja, provocant la guerra russo-persa de 1804 - 1813. Aquesta va ser seguida per la guerra russo-turca de 1806 - 1812 amb els otomans, que no estaven contents amb l'expansió russa a la Geòrgia occidental. Alguns georgians van lluitar com a voluntaris ajudant a l'exèrcit rus, mentre altres es varen revelar contra el govern rus (va haver-hi una gran revolta a les terres altes de Kartli i Kakhètia). Ambdues guerres van finalitzar amb la victòria russa, amb els otomans i els perses reconeixent el poder del tsar sobre Geòrgia (pel Tractat de Bucarest amb Turquia i el Tractat de Gulistan amb Pèrsia).
Geòrgia occidental miniatura|Setge d'Akhaltsikhe (1828), per January Suchodolski. El setge a aquesta ciutat georgiana va ser un episodi de la guerra russo-turca de 1828 - 1829. Salomó II d'Imerècia estava enutjat amb l'annexió russa de Kartli i Kakhètia. Va oferir un compromís: convertiria Imerècia en un protectorat rus si s'establís la monarquia i l'autonomia del seu veí. Rússia no va donar cap resposta. L'any 1803, el governador de Mingrèlia, una regió pertanyent a Imerècia, es va rebel·lar contra Salomó i va reconèixer Rússia com a protector de la zona. Quan Salomó es va negar a fer d'Imerècia un protectorat rus també, el general rus Tsitsiànov va envair el regne i, el 25 d'abril del 1804, Salomó es va veure obligat a signar un tractat que el va convertir en vassall rus.
No obstant això, Salomó es trobava lluny de ser sumís. Quan va esclatar la guerra entre els otomans i Rússia, Salomó va iniciar negociacions secretes amb el primer. El febrer del 1810, un decret rus va proclamar que Salomó havia estat destronat i va ordenar als imerècis que juressin lleialtat al tsar. Un gran exèrcit rus va envair el país, però molts imerècis van fugir als boscos per començar un moviment de resistència. Salomó esperava que Rússia, distreta amb les seves guerres amb els otomans i Pèrsia, permetés a Imerècia tornar-se autònoma. Els russos finalment van esclafar la revolta guerrillera, però no van poder atrapar a Salomó. Tot i això, els tractats de pau de Rússia amb la Turquia otomana i amb Pèrsia van posar fi a les esperances del rei d'obtenir suport estranger (també havia tractat de pactar amb Napoleó). Salomó va morir a l'exili a Trebisonda, en l'any 1815.