miniatura|Tibul lamentant-se a la porta de la seva estimada. Pintura a l'oli de Nikolai Abraham Abildgaard, 1923. Paraclausithyron (del grec, παρακλαυσίθυρον) és un tòpic literari de l'elegia amorosa grega i especialment augusta, així com de la poesia trobadoresca.
Els detalls de l'etimologia grega són incerts, però generalment s'accepta que significa «lament al costat d'una porta»; de παρακλαίω, «lament al costat», i θύρα, «porta».
Un paraclausithyron normalment situa un amant davant la porta de la seva amant, desitjant entrar. En la poesia grega, la situació està relacionada amb el comos (κῶμος), les festes dels joves a l'aire lliure després de la participació en un simposi. Cal·límac utilitza la situació per reflexionar sobre l'autocontrol, la passió i el lliure albir quan s'elimina l'obstacle de la porta.
La poesia llatina ofereix diversos exemples i variacions sobre el tema de l'exclusus amator (amant tancat). Horaci ofereix un lament menys seriós a les Odes 3.10 i fins i tot amenaça la porta a la 3.26; Tibul (1.2) apel·la a la porta mateixa; a Properci (1.16), la porta és l'únic parlant. A Amores d'Ovidi (1.6), el parlant afirma que amb molt de gust canviaria de lloc amb el porter, un esclau que està encadenat al seu lloc, mentre suplica al porter que li permeti accedir a la seva amant, Corinna. A les Metamorfosis, el famós mur (invide obstas) amb la seva esquerda (vitium) que separa els amants desafortunats, Píram i Tisbe, sembla ser una extensió d'aquest motiu.
L'atractiu del paraclausithyron deriva de la seva condensació de la situació de l'elegia amorosa a l'essencial més bàsic: l'amant, l'estimat i l'obstacle, permetent als poetes reproduir variacions sobre un tema bàsic. Aquesta característica de la poesia amorosa pot deure el seu origen a la Nova Comèdia grega; com passa sovint, els estudiosos busquen en la comèdia romana les deficiències de les restes altament fragmentàries dels models grecs i en els versos 55 a 65 del Curculius de Plaute hi ha un exemplar d'un paraclausithyron curt però, tanmateix, completament autèntic.
Després d'Ovidi, el gènere desapareix de la poesia llatina.
El motiu no és simplement un fenomen històric: continua en la composició de cançons contemporània. La cançó More Than I Can Do de Steve Earle, per exemple, presenta una situació típica paraclausitirònica amb versos com ara «Només perquè no desbloqueges la porta / Això no vol dir que ja no m'estimis», igual que la seva cançó Last of the Hardcore Troubadours, en què el cantant s'adreça a una dona dient «Noia, no et molestis a tancar la porta / Està allà fora cridant: "Ja no m'estimes?». De la mateixa manera, els dos primers versos de Castles Made of Sand de Jimi Hendrix impliquen una situació paraclausitirònica d'un home expulsat per la seva amant. Així mateix, la cançó Temporary Like Achilles de Bob Dylan conté molts trets típics de l'antic tòpic literari (lament a la porta, llarga espera, presència d'un guàrdia com a obstacle addicional, etc.) i recorda el pathos i la retòrica del paraclausithyron elegíac romà.
Referències
Bibliografia
Categoria:Gèneres poètics Categoria:Literatura clàssica Categoria:Literatura grega Categoria:Literatura de l'antiga Roma Categoria:Tòpics literaris