La basílica de Sant'Apollinare alle Terme Neroniane-Alessandrine, més coneguda simplement com a Sant'Apollinare, és un lloc de culte catòlic de Roma amb la dignitat de basílica menor, Catholic.org Basilicas in Italy situada al barri del Ponte, entre la Piazza Navona i el Palazzo Altemps.

Història L'església va ser fundada pel papa Adrià I cap al 780, sobre les restes d'edificis romans preexistents. La primera menció de l'edifici es troba a la biografia d'aquest papa al Liber pontificalis; l'església també s'esmenta en una crònica del del monjo Benedetto del Soratte, que esmenta una petita capella ... infra civitatem Romam non longe ab aecclesia sancti Apolinaris in templum Alexandrini. La referència és a les termes neronianes-alexandrines. El papa Adrià va fundar un monestir al costat de l'església per als monjos basilians que fugien de Constantinoble.

L'església també estava equipada amb un col·legi de canonges, documentat per primera vegada el 1284 , i que va durar fins al 1576. El 1517 el papa Lleó X la va elevar a títol cardenalici; va ser suprimit el 1587 pel papa Gregori XIII i després, a partir del 1935 , reinstaurat per Pius XI amb el nom de Sant'Apollinare alle Terme Neroniane-Alessandrine. L'església també va ser la seu parroquial des del 1562 fins a la reforma de les parròquies duta a terme pel papa Lleó XII el 1824.

L'edifici original estava precedit per un petit pòrtic i, a l'interior, estava dividit en tres naus amb un absis. Posteriorment va ser reconstruït en la seva forma actual per Ferdinando Fuga a instàncies del papa Benet XIV entre 1742 i 1748: el mateix pontífex va consagrar la nova església el 21 d'abril de 1748.

Amb la seva reconstrucció, Sant'Apollinare va passar a formar part d'un vast complex d'edificis que va ser la seu del Col·legi Germano-Hongarès dels Jesuïtes del 1574 al 1773 ; més tard va ser la seu de l'Institut Pontifici de Sant'Apollinare. El 6 de de novembre de de 1884, el cardenal Lucido Maria Parocchi va consagrar el futur papa Pius X com a bisbe. El 1992, tota l'estructura, inclosa l'església, propietat de l'APSA, va ser arrendada a la Prelatura de l'Opus Dei, que hi va establir la seva Universitat Pontifícia de la Santa Creu.

Al llarg de la seva llarga història, l'església va ser visitada per diversos papes: pel papa Pius IX el 1847 amb motiu del segon centenari de la reaparició de la imatge de la Mare de Déu; i pel papa Joan XXIII el 1959 i el 1962.

El 2008 es va completar la llarga restauració de tot l'edifici i de la plaça que hi ha al davant.

La Basílica de Sant Apol·linar es va fer famosa per haver acollit, del 1990 al 2012, la tomba d'Enrico De Pedis, líder de la banda della Magliana.Corriere.it - Sant'Apollinare, il corpo è di De Pedis «Trovati anche altri resti nella cripta» La notícia de l'enterrament del criminal a la Basílica de Sant Apol·linar ja havia sorgit el 1995, convertint-se en objecte d'investigació del magistrat Andrea De Gasperis. El tema va ressorgir, despertant encara més clamor i protestes el 2005 després que un reportatge al programa de televisió Chi l'ha visto? vinculés la figura de De Pedis amb el cas de la desaparició d'Emanuela Orlandi, la noia, amb ciutadania vaticana , que va desaparèixer misteriosament el juny de 1983 després d'acabar la seva classe de música, que va tenir lloc just al costat de la basílica.Oggi.it - Caso Emanuela Orlandi: nella tomba di Sant'Apollinare c'è il cadavere di De Pedis. E una misteriosa cassetta El 18 de juny de 2012, el cos de De Pedis va ser traslladat des de la basílica, tal com havia ordenat la Fiscalia de Roma.

Descripció Façana i atri miniatura| Interior de l'atri amb la imatge de la Mare de Déu La façana de l'església, que dona a la Piazza Sant'Apollinare, està dividida en dues seccions (una inferior i una superior) per una cornisa de marbre. La secció inferior presenta el portal i dues finestres laterals, mentre que la secció superior presenta una gran finestra; a la part superior hi ha un timpà.

El portal condueix a l'atri, que abans era un pòrtic, ara transformat en una capella. Aquí es conserva una imatge de la Mare de Déu del entre els apòstols Pere i Pau. Un episodi particular de la història de Roma està vinculat a aquesta imatge: durant el pas dels soldats de Carles VIII de França el 1494 , la venerada imatge va ser coberta amb una capa de guix per amagar-la i protegir-la dels soldats que havien acampat davant de l'església. La imatge va ser així oblidada i va reaparèixer gràcies a un terratrèmol que va desenganxar el guix el 13 de febrer de 1647.

Interior miniatura| Interior de la basílica L'església consta d'una sola nau amb capelles laterals. La volta de canó de la nau està decorada amb un fresc de Stefano Pozzi que representa la Glòria de Sant Apol·linar. Hi ha sis capelles laterals, tres a cada costat: a la dreta hi ha les capelles dedicades als sants Lluís Gonzaga, Josep i Francesc Xavier; a l'esquerra hi ha les capelles dedicades als sants Joan Nepomucè, Josepmaria Escrivà de Balaguer i Ignasi de Loiola.

El retaule de la capella de Sant Josep és la Sagrada Família, una pintura famosa de Giacomo Zoboli. El retaule de la capella de Sant Joan Nepomucè és de Placido Costanzi.

L'altar major, a l'absis rectangular, és obra de Bernardino Ludovisi del 1746; el llenç que representa el sant titular és d'Ercole Graziani. Entre els molts embelliments de l'altar major hi ha dos canelobres de Luigi Valadier, el famós argenter romà i pare de l'arquitecte Giuseppe.

El Palau de Sant Apol·linar Adjacent a la basílica s'alça el Palazzo di Sant'Apollinare, que al llarg dels segles ha acollit nombroses institucions catòliques, com ara el Col·legi Alemany, l'Acadèmia de Sant Lluc, el Seminari Pontifici Romà, l'Institut Pontifici de Sant'Apollinare, el Circolo San Pietro i l'Acadèmia de Música "Tommaso da Vittoria", i que actualment és la seu de la Universitat Pontifícia de la Santa Creu.

Persones destacades enterrades a la Basílica Giacomo Carissimi, compositor italià de música barroca , i mestre de cor de Sant'Apollinare (1674). [ 7 ] Antonio Palombi, capellà secret i portador de la creu del papa Pius VI (1785). Luigi Valenti Gonzaga (1725-1808), cardenal. Domenico Jorio (1867-1954), cardenal prevere de Sant'Apollinare alle Terme Neroniane-Alessandrine , camarlenc de la Santa Església Romana i prefecte de la Congregació dels Sagraments . Jean-Louis Tauran (1943-2018), cardenal prevere de Sant'Apollinare alle Terme Neroniane-Alessandrine , camerlenc de la Santa Romana Església i president del Pontifici Consell per al Diàleg Interreligiós .

El títol cardenalici Sant'Apollinare alle Terme Neroniane-Alessandrine (llatí: Diaconia Sancti Apollinaris ad Thermas Neronianas-Alexandrinas) és un títol cardenalici instituït pel papa Lleó X el 6 de juliol de 1517, quan, amb motiu del consistori de l'1 de juliol de 1517, va augmentar significativament el nombre de cardenals. Va ser suprimit pel papa Sixt V el 13 d'abril de 1587 amb la constitució apostòlica Religiosa.

El 26 de maig de 1929 el papa Pius XI, amb la constitució apostòlica Recenti conventione, el va readmetre com a diaconia de Sant'Apollinare alle Terme Neroniane-Alessandrine quan, segons l'article 15 del concordat entre la Santa Seu i Itàlia, el diaconat de Santa Maria ad Martyres. va ser suprimit.

Cardenals titulars Titulars fins el 1587 Giovanni Battista Pallavicini (6 de juliol de 1517 - 13 d'agost de 1524 mort) Giovanni Domenico de Cupis (17 d'agost de 1524 - 24 de maig de 1529 nomenat cardenal prevere de San Lorenzo in Lucina) Antonio Sanseverino, O.S.Io.Hier. (16 de maig de 1530 - 5 de setembre de 1534 nomenat cardenal prevere de Santa Maria in Trastevere) Agostino Spinola (5 de setembre de 1534 - 18 d'octubre de 1537 mort) Giacomo Simonetta (28 de novembre de 1537 - 1 de novembre de 1539 mort) Gasparo Contarini (9 de novembre de 1539 - 15 de febrer de 1542 nomenat cardenal prevere de Santa Prassede) Uberto Gambara (15 de febrer de 1542 - 17 d'octubre de 1544 nomenat cardenal prevere de San Crisogono) Niccolò Ardinghelli (9 de gener de 1545 - 23 d'agost de 1547 mort) Robert de Lénoncourt (10 d'octubre de 1547 - 11 de desembre de 1555 nomenat cardenal prevere de Santa Cecilia) Carlo di Lorena (11 de desembre de 1555 - 25 de desembre de 1575 mort) Titolo soppresso nel 1587

Titulars des del 1929 Vacant (1929 - 1935) Domenico Jorio (19 de desembre de 1935 - 18 de febrer de 1946); títol pro illa vice (18 de febrer de 1946 - 21 d'octubre de 1954 mort) Domenico Tardini, títol pro illa vice (18 de desembre de 1958 - 30 de juliol de 1961 mort) Joaquín Anselmo María Albareda y Ramoneda, O.S.B. (22 de març de 1962 - 19 de juliol de 1966 mort) Pericle Felici (29 de juny de 1967 - 30 de juny de 1979); títol pro illa vice (30 de juny de 1979 - 22 de març de 1982 mort) Aurelio Sabattani (2 de febrer de 1983 - 5 d'abril de 1993); títol pro illa vice (5 d'abril de 1993 - 19 d'abril de 2003 mort) Jean-Louis Tauran (21 d'octubre de 2003 - 12 de juny de 2014); títol pro illa vice (12 de juny de 2014 - 5 de juliol de 2018 mort) Raniero Cantalamessa, O.F.M.Cap., des del 28 de novembre de 2020

Referències

Bibliografia Patti Lateranensi, http://www.vatican.va/roman_curia/secretariat_state/archivio/documents/rc_seg-st_19290211_patti-lateranensi_it.html Claudio Rendina, Le Chiese di Roma, Newton & Compton Editori, Milano 2000, p. 39 Claudia Cerchiai, Rione V. Ponte, in AA.VV., I rioni di Roma, Newton & Compton Editori, Milano 2005, p. 343–345 Guida d'Italia. Roma, Touring Club Italiano, Milano 1993 (ottava edizione) Mariano Armellini, Le chiese di Roma dal secolo IV al XIX, Roma 1891, p. 345-347 Christian Hülsen, Le chiese di Roma nel Medio Evo, Firenze 1927, p. 200 Francesco Danieli - Johannes Grohe, I reliquiari per l'altare maggiore di Sant'Apollinare in Roma. Prima parte. Le urne donate da Wilhelm Weilhamer von Mosheim und Salach (1571-1651), in «Notizie dall'Apollinare», d'octubre de 2009, 12-13. Francesco Danieli - Johannes Grohe, Un interessante parato di reliquiari per l'altare maggiore di Sant'Apollinare in Roma. Ultima parte, in «Notizie dall'Apollinare», de juny de 2010, 14-15.

Categoria:Basíliques de Roma Categoria:Esglésies renaixentistes