333px|miniatura|Clergue a l'scriptorium d'un monestir copiant un manuscrit Un manuscrit (del llatí manu scriptus) és com indica el seu nom un text 'escrit a mà', sovint per clergues. La majoria daten de les èpoques de l'edat antiga i l'edat mitjana; és una manifestació singular i única de cada text. La reproducció manuscrita del text és una tasca que afecta un únic subjecte i dona lloc a una única còpia o exemplar. Els manuscrits tracten de qualsevol tema, des de la religió fins a la ciència. A partir del , amb la invenció de la impremta de tipus mòbils, predominen els llibres impresos.
Història Antiguitat clàssica A l'antiguitat clàssica, sobretot a Grècia, els llibres estaven força presents en la cultura, també hi havia persones que en col·leccionaven i d'altres que es dedicaven al comerç d'exportació de llibres. No se sap del cert, però el més probable és que els autors només deixessin copiar els seus llibres a amics, restringint així el paper dels editors.
A Roma, existia un comerç de llibres perfectament organitzat; l'autor venia el seu llibre a un editor que podia pagar-li segons el nombre d'exemplars venuts o directament una suma per l'obra total. Se sap que les edicions preferides del públic de l'època podien arribar a un milió d'exemplars, la qual cosa permet saber que el manuscrit de l'autor es dictava a la vegada a un gran nombre d'amanuenses. Els amanuenses eren esclaus estrangers que no tenien un bon coneixement del llatí i que, a més a més, estaven exposats als errors freqüents d'escriure al dictat; això provocava que les còpies que es venien tenien força errors. El procediment comú de transcriure manuscrits a mà es realitzava per mitjà de copiar el manuscrit original, d'aquesta manera s'evitaven els errors del dictat, a més a més de poder copiar més exactament la cal·ligrafia i les miniatures dels manuscrits originals.
Edat mitjana A l'alta edat mitjana, els monestirs van passar a ser els centres del patrimoni cultural, particularment els monestirs benedictins, ja que la còpia dels manuscrits als scriptoriums era una de les principals ocupacions dels monjos d'aquest orde. En els inicis, els copistes realitzaven les còpies sobre els seus genolls mitjançant un suport de fusta que utilitzaven com a escriptori. Al final de l'edat mitjana és quan els amanuenses utilitzaven pupitres i taules per a realitzar les seves còpies.
Un cop preparat el pergamí o el paper, el copista procedia a realitzar el ratllat horitzontal i del marge traçant unes línies verticals per delimitar les columnes. La qualitat d'una còpia es valorava per la regularitat en la cal·ligrafia del copista. Quan acabaven la còpia, la majoria hi afegien el seu colofó, que contenia detalls importants com: el títol de l'obra transcrita, indicacions cronològiques, el nom del copista, la petició que es pregui per la seva ànima i que se'l perdoni pels seus possibles errors i faltes comeses en la transcripció i finalment s'afegia una maledicció pel qui intentés robar el còdex.
La secularització dels manuscrits Al , els manuscrits confeccionats pels monjos eren suficients per a abastir la demanda, ja que la major part de gent no podia aspirar a aconseguir-ne. El poc abast de manuscrits per a la població era causat per l'elevat preu, el desconeixement general, la lentitud de la producció i la dificultat d'aconseguir-ne.
Amb la creació d'universitats i l'augment de l'activitat intel·lectual, la producció de còpies manuscrites dels monjos era cada vegada més insuficient. Per això, el manuscrit va passar de ser patrimoni exclusiu dels grans centres eclesiàstics per desplaçar-se cap a un caràcter més laic, especialment els universitaris, les corts reials i les cases dels grans magnats. Per fer que arribessin a tots els estudiants de les noves universitats, es va adoptar una tècnica que consistia a dividir el manuscrit en diferents quaderns i aquests es distribuïen entre els copistes de les universitats. Cada un copiava una pecia (secció o quadern en què es dividia un manuscrit) tantes vegades com era necessari per crear un exemplar. Això ho feia una persona encarregada dins de la universitat, al qual la gent li demanava els manuscrits per poder-los copiar ells després. De mica en mica, aquest procés es va anar convertint en un negoci que va fer que la majoria de la població pogués adquirir els manuscrits.
El problema de no arribar a tothom pel lent procés de còpia i pels pocs exemplars produïts no es va solucionar fins a l'arribada del paper. La raó és que el preu del pergamí o de la vitel·la en què s'escrivien els manuscrits era força elevat.
Fer un gran nombre de còpies representava un cost elevat, a causa del preu del pergamí i dels altres materials utilitzats; no era rendible fer-ho i els copistes perdien molts diners.
Va néixer la institució de la pecia per la necessitat de multiplicar els exemplars dels llibres indispensables pel treball escolar; per això, al , a l'entorn universitari es diferenciava l'exemplar de la pecia. Es realitzava amb cal·ligrafia gran i traçada amb cura un exemplar tipus que constava d'uns quatre fulls. Aquests quaderns eren corregits per una comissió universitària i llavors passaven a ser pecies que, amb un pagament, podien passar a mans dels copistes per ser transcrites. Anteriorment, en algun monestir, aquesta metodologia de còpia també s'havia utilitzat excepcionalment.
Edat moderna Pel que fa a l'estudi del llibre, a Europa es va dividir en dues etapes en què es van copiar milers d'exemplars de llibres manuscrits il·luminats. La primera etapa comença l'any 1400 i finalitza l'any 1430 i se la denomina gòtic internacional. La segona etapa s'anomena flamenca.
La primera etapa, la gòtica internacional, es caracteritza pel fet que els grans clients i promotors dels llibres manuscrits són: monarques, la família reial, els clergues i la noblesa. Estan de moda els llibres d'hores (de temàtica religiosa, segles i ), destinats principalment a les dones. A França, es copiaven nombroses obres literàries, històriques, polítiques i científiques, traduïdes de l'italià o el llatí.
A la corona d'Aragó, a Catalunya, la monarquia estava en crisi. Aquest fet va afectar la producció de còdex luxosos il·lustrats, que va ser reduïda. La noblesa tampoc passava per una situació gaire més bona. Per això, els principals clients dels còdexs van passar a ser alguns gremis, eclesiàstics, bisbes i els parroquians. En canvi, a la corona de Castella, la producció de llibres manuscrits il·luminats era favorable, ja que els reis i l'alta noblesa en realitzaven molts encàrrecs.
Durant la Guerra dels cent anys, els miniaturistes dels còdexs es van separar en diferents ciutats, però la seva producció no va minvar, sinó que va fins i tot augmentar la seva diversitat temàtica i els seus clients, ja que van passar a ser comprats per la burgesia.
La invenció de la impremta no va afectar la producció de còdexs i rics manuscrits, ja que la diferència n'era molt clara. No es podia comparar la qualitat dels manuscrits i les seves ornamentacions amb la dels llibres editats o impresos.
Tipologia Rotlle o volum miniatura|Miniatura en què es veu que la figura llegeix un rotlle o volum El rotlle o volum és la forma que adoptaven els escrits i textos sobre papir. Els textos es disposaven en columnes amb igual nombre de línies. A la columna del títol o al final del volum, s'escrivia el nombre de línies del manuscrit. Totes aquestes normes estilístiques servien per a poder calcular el salari del copista; s'utilitzava una mesura d'unes 16 a 17 síl·labes (de 34 a 38 lletres).
La facilitat de lectura i de consulta dels llibres actuals, la cerca d'una cita o un error per a corregir-lo no és una característica dels rotlles per la seva disposició en columnes; per tant, són de caràcter poc pràctic, de lectura pacient i cansat de desenrotllar i enrotllar per tal d'anar avançant en la lectura.
El rotlle o volum va durar fins al segle V dC malgrat que el còdex ja es va començar a utilitzar al segle I o II. Aquest canvi de tendència del rotlle al còdex es mostra en les representacions artístiques; fins al , totes les escultures cristianes representades acompanyades de qualsevol escrit, era representat en forma de rotlle; en canvi, a partir del , aquestes representacions dels escrits van passar a predominar amb còdexs. Aquesta també és una mostra que en la vida quotidiana triomfava més el còdex que el rotlle pel seu format en pergamí i en forma de llibre.
Còdex El còdex està inspirat en les formes de les tauletes de cera però utilitzant una altra matèria, el pergamí, ja que era més apte com a suport de l'escriptura per doble cara. Després d'elaborar el pergamí, es tallava i es plegava; els plecs es podien ajuntar uns dins els altres per tal de formar quaderns de variables folis; rebien el nom segons el nombre de plecs amb què estaven realitzats. L'escriptura es presenta en línia tirada o en columnes, normalment dues i en excepcions tres. La utilització del papir amb forma de còdex va ser molt excepcional als segles VI – X. Els monestirs benedictins realitzaven una tasca de gran importància cultural com és la d'incloure en les tasques artesanes dels monjos la còpia manual d'antics còdexs, alguns d'il·lustrats. Així és com els monestirs contribuïen a preservar i transmetre la cultura antiga, a més a més de la cristiana, permetent que així no es perdés aquest gran patrimoni antic. miniatura|Còdex, tipus de manuscrit La tradició manuscrita ha permès saber que els còdexs més antics que tenim a les biblioteques daten del , dels quals la majoria d'obres clàssiques es conserven en manuscrits del i X i moltes en còdex humanístics dels segles i .
Localització i identificació de còdexs Les biblioteques modernes tenen catàlegs de manuscrits i còdexs, que són la majoria de caràcter general, i contenen pràcticament tots els còdexs existents en una nació.
Manuscrits religiosos Trobem 3 tipus diferents de manuscrits religiosos:
Els evangelaris són els llibres que contenien els evangelis diaris de l'any. Els més importants són els que pertanyen dels segles XII al XV, i van ser utilitzats abans de l'aparició de la missa.
El llibre del cor: els seus fulls eren generalment de pergamí. Hi estaven escrits els salms, antífones, etc. Aquests escrits es cantaven als cors de les esglésies. Com que tenien grans dimensions, eren guardats en armaris especials i es col·locaven en faristols, que solien tenir 4 cares per a posar diversos llibres.
Els llibres de rés que contenien les oracions utilitzades a totes hores del dia i de l'any, se'ls anomenava també llibres d'hores. Normalment, estaven il·lustrats amb miniatures. Als segles XV i XVI, se'n van fer edicions precioses impreses amb molts gravats, i en destaquen les estampades per Simon Vostre a París.
Palimpsest Els palimpsests són una categoria molt especial de rotlles de pergamí, que se'ls coneix pel nom de còdex rescripte. Tenen la característica que aquests còdexs ja estaven escrits prèviament i es rentaven i raspaven per tal de poder ser reutilitzats i escriure-hi altre cop. Els palimpsests s'utilitzaven sobretot en els monestirs on no hi havia prou pergamí, com en els de Bobbio i Grotta Ferrata. Els còdexs que s'esborraven majoritàriament eren de caràcter profà, però existeix el cas d'algun d'eclesiàstic, per tal de llavors escriure-hi un text clàssic. Alguns dels palimpsests més importants són: De Republica de Ciceró, Instituciones de Gayo (catedral de Verona) i Ambrosianus de Plaut (Ambrosià de Millán).