Venanci Vallmitjana i Barbany (Barcelona, 1 d'abril de 1830 - 3 de setembre de 1919) fou un escultor realista català que juntament amb el seu germà Agapit Vallmitjana i Barbany varen suposar un gran paradigma dins de l'escultura catalana de mitjans del . En la seva obra és visible l'orientació cap al realisme i la inclusió d'algun element romàntic, sense perdre de vista els fonaments d'una formació clàssica.
Biografia Els germans Vallmitjana Fills d'un teixidor (Felip Vallmitjana) s'inicien en l'art de l'escultura modelant figuretes de pessebre i fabricant caretes pel Carnaval. Els primers a veure el talent i l'extraordinària habilitat que tenien per modelar van ser l'escultor Pau Xacó i el religiós i pintor Sebastià Gallès i Pujal, veïns de la família. Foren ells qui aconsellaren als germans que es matriculessin a l'Escola de Llotja de Barcelona l'any 1844, després que el pare d'ambdós els ensenyés les figuretes que els seus fills feien a les nits. Venanci es matriculà, molt probablement, el curs 1847-1848. Sabem que l'any 1850 varen passar ja a la classe d'escultura al natural per haver guanyat les quatre mencions honorífiques que feien falta per fer aquest pas.Manuel Rodriguez Codolá,ob.cit
Dins l'Escola de Llotja van ser tutelats i dirigits per un ja gran Damià Campeny, del qual van aprendre molt sobre l'escultura neoclàssica. Un cop fora, però, no seguiren les pautes del mestre, encara que sempre li van agrair molt les seves ensenyances tal com el seu biògraf Manuel Rodríguez Codolá ens ho indica al seu llibre.(...) Ellos, que embobados habían acudido a inciarse con el aleccionador maestro, tomarian por distinta ruta así que su talento madurara; si bien jamás negaron lo de que le eran deudores. (...)El nombre de Campeny en sus labios revestíase de encomio y emoción por recordarles la etapa de su decidida iniciación personal. Rodríguez Codolá, ob.cit. La mort de Damià Campeny suposa un trencament definitiu amb els cànons neoclàssics que havien arribat de la mà de Winckelmann, es deixen de costat els temes mitològics i es dona pas a l'escultura més naturalista i no tan idealitzada.
Juntament amb el seu germà Agapit Vallmitjana, obriren un taller a Barcelona el 1850 situat al carrer Mercaders cantonada Font de Sant Joan i col·laboraren junts en la realització d'obres escultòriques d'origen públic, i a més foren nomenats cavallers de l'ordre americà d'Isabel II. Al seu taller acudiren joves escultors; els primers deixebles de renom que van treballar al taller són Jeroni Miquel Suñol i Pujol i Rossend Nobas i Ballbé. Més endavant trobarem escultors com Joan Flotats i Llucià, Rafael Atché o el més directe de tots els seus deixebles, que serà Agapit Vallmitjana i Abarca, fill de Venanci. Ja en època modernista cal destacar alguns escultors que van treballar sota les seves ensenyances, com són Eusebi Arnau, Agustí Querol i Josep Llimona. El taller va estar obert fins a 1883.
Maduresa en solitari Després d'una carrera molt productiva amb el seu germà, Venanci Vallmitjana és nomenat membre de l'Academia de San Fernando el 1877, quan ja feia uns anys que havia exercit com a professor (1871-1873) de talla en dibuix, modelat i buidat a l'Escola de Llotja de Barcelona, institució de la qual fou catedràtic en la mateixa disciplina entre 1873 i 1900. El 1883 decideix juntament amb el seu fill obrir un nou taller, separant així definitivament la seva producció de la del seu germà, tot i que el situa al costat d'aquell on, fins a aquell moment, havien treballat els dos germans. Més tard, a començaments del , el traslladà al carrer Aragó, 290 i posteriorment a la Rambla de Catalunya.
Pel que fa a la seva obra, l'escenari ideal en el qual es va donar a conèixer a escala estatal van ser les Exposiciones Nacionales de Bellas Artes de Madrid. Hi ha constància que, tot i la presència de peces dels dos germans en algunes exposicions, el primer a presentar obra fou ell l'any 1858 i ja aquí aconseguí una menció honorífica de segona classe. També exposa en el certamen de 1862, on és premiat amb una medalla de segona classe per l'obra La Tragèdia, que havia de formar part del monument a Calderón de la Barca.Manuel Rodrígez Codolá, ob.cit; Més endavant va participar en l'Exposició de 1864 presentant cinc obresLa comèdia, El príncep d'Astúries a cavall, Un lleó, Verge i Un tigre amb els seus cadells i també a la de 1876. D'altra banda es presentà també el 1856 al concurs-oposició celebrat a Madrid per aconseguir la càtedra d'escultura de l'Escola de Llotja que restava vacant des de la mort de Damià Campeny.Judit Subirachs i Burgaya, ob.cit;p.116 El 1860 competeix amb Andreu Aleu per realitzar la figura de Sant Jordi destinada a la fornícula de la façana del Palau de la Generalitat de Barcelona i el 1873 va a París per presentar l'escultura Le FigaroFitxa tècnica Le Figaro. Museu Nacional d' Art de catalunya en el concurs obert pel diari d'aquest nom amb la finalitat d'aconseguir una estàtua per ornar la façana del seu edifici, i va rebre el segon premi. Finalment el 1883 va quedar finalista en el concurs de models de l'estàtua de Cristòfol Colom que havia de coronar el monument erigit a Barcelona.
Obres Primeres obres conjuntes miniatura|Façana Banc de Barcelona amb el comerç i la indústria Els germans Vallmitjana van rebre molts dels seus encàrrecs en conjunt i molts cops ha estat difícil distingir l'autoria de les obres. Un dels primers encàrrecs l'any 1853-1854, foren les estàtues dels Evangelistes i el grup de la Fe, per a l'església de Sant Just de Barcelona. L'encàrrec decisiu, però, que va servir per enaltir els escultors i impulsar la seva carrera fou l'escultura monumental de les al·legories del Comerç i la Indústria, portades a terme per decorar la façana del Banc de Barcelona. L'arquitecte encarregat de les obres, Josep Oriol Mestres, insistí en la contractació dels Vallmitjana en comptes de buscar escultors estrangers, ja que ell creia que ho podien fer fins i tot millor i era una manera de donar el reconeixement que es mereixia l'escultura autòctona.Francesc Fontbona, ob.cit., p.179. Les estàtues són dues matrones al·legòriques del Comerç i la Indústria que flanquegen un escut central que originàriament era l'escut de Barcelona tot i que als anys quaranta va ser substituït per un escut militar. Judit Subirachs i Burganya, ob.cit., p. 209 Per la realització d'aquesta obra i gràcies a l'ajuda del banquer Manuel Girona aconseguiren el permís per traslladar el seu taller a la capella de Santa Àgata el 1858, on van estar fins al 1867.
miniatura|esquerra|Al·legoría al comerç Un altre dels projectes importants que duen a terme junts foren les cinc estàtues de les fornícules del vestíbul de la Universitat de Barcelona, l'any 1865. Les figures que els van encarregar foren les d'Averrois, Ramon Llull, Sant Isidor de Sevilla, Lluís Vives i Alfons X; Venanci va fer les tres primeres. Durant la seva realització es van traslladar a la Universitat, on van establir una zona de treball, un petit taller. Per cadascuna varen cobrar tres mil escuts i, tot i estar acabades el 1871, no es van col·locar fins a 1876.Manuel Rorígues Codolá, ob.cit. miniatura|L' agricultura Posteriorment a aquest encàrrec participaren en un projecte oficial junts al Parc de la Ciutadella, on fan diverses contribucions: el Naixement de Venus a la cascada del parc i la decoració de les portes d'entrada al recinte. Pel que fa a la intervenció a la cascada, es data entre 1874-1882; era una projecció de Josep Fontserè i còpia del Château d'eau del Palau Longchamp de Marsella, malgrat que no arriben a ser de la mateixa qualitat i queden com una simple còpia sense gaire atracció. La realització final de la peça no és seva sinó de l'escultor Eduard Batista Alentorn, que l'executà seguint el projecte dels germans Vallmitjana. La segona intervenció són quatre al·legories de l'any 1883, la Indústria i el Comerç, realitzades per Venanci i l'Agricultura i la Marina d'Agapit. En aquest cas són millors en tècnica i execució la parella realitzada per Venanci, per això el 1888 van ser premiades amb la Medalla d'or a l'exposició Universal.Judit Subirachs i Burgaya, ob.cit. p.216 Veiem també la incursió dels artistes en el Palau de Justícia, projecció de Josep Domènech i Estapà amb col·laboració d'Enric Sagnier, on participen en la decoració escultòrica de l'edifici.
D'entre les obres que varen fer mentre treballaven junts és molt difícil determinar-ne l'autoria d'un o l'altre al 100 per cent en cada peça, és per això que s'opta per considerar aquestes obres conjuntes: Àmbit religiós: Verge de la Mercè, Sant Jaume, Sant Francesc i Figures de Pessebre(1850), Verge i Nen, Transit de Sant Francesc d'Assís, Santa Isabel emparant a un pobre, Crucifix i Verge Dolorosa (1861), Sant Llorenç i Santa Eulàlia (1864); Quatre imatges per l'església de Bonanova: La verge de Lourdes(1877), Crucifix(1878); Per la capella de Santa Llúcia de Martorell: una Immaculada, Sant Lluís Gonzaga i Sant Ignasi de Loiola. Pel que fa als monuments funeraris destaquem: Panteó de Josep Serra, Resurrecció, Judici Final i Comerç (1861); Obres de gènere: La Caritat (1880), Tirolesos (1881). Retrats: Figures eqüestres de Prim, O'Donnell i Echagüe (1860), Alfons XII (Ajuntament de Barcelona, 1875), Marquès de Campo (1878). Escultura aplicada a l'arquitectura: Estàtues del Comerç i la Indústria (Banc de Barcelona, 1862), treballs a la Universitat de Barcelona (1865) i San Francisco el Grande (Madrid, 1865). Va realitzar una col·lecció d'animals juntament amb el seu germà Agapit: Cap de cavall, Tigre, Lleó, Elefant, Lleó devorant un conill, Parella de camells (1880), que ens permeten veure la tècnica d'ambdós escultors.
Etapa en solitari miniatura|La bellesa dominant la força, 1881 En la producció d'obres de Venanci es pot apreciar la varietat de temàtiques que va treballar i l'interès a donar a conèixer la seva feina arreu mitjançant la participació en concursos varis. A la seva època se'l comparà a Monteverde per la bellesa de les seves obres, a Dubois per la grandiositat que els donava, i a Barie per l'energia que tenien. Entre tota la producció, el que més el diferencià del seu germà són les experimentacions amb la tècnica de la ceràmica vidriada, on aconseguí notables resultats comparables als dels germans DellaRobbia.Peça esmaltadaMuseu Nacional d' Art de catalunya
Entre les peces més conegudes de temàtica mitològica hi ha La Bellesa dominant la Força, encàrrec que realitzà per Lord Stanley de Manchester (1881) i del que hi ha diversos exemples en guix o en terra cuita (1876) de diferents mides, fet que demostra l'interès de l'artista en resoldre'l encertadament en el marbre final. Posteriorment va representar també la figura de Diana per a coronar la font de la cruïlla dels carrers Gran Via amb Roger de Llúria. Tot i que ja havia presentat un primer model de l'escultura en la Quarta Exposició de Belles Arts de Barcelona el 1898, l'obra en conjunt no va ser inaugurada fins al 1919, any de la seva mort, i per això va acabar sent la seva darrera creació monumental.
miniatura|esquerra|Dibuix de l'obra Gifré el pilós miniatura|Retrat d'Evarist Arnús miniatura|Retrat de Camil·la Fabra - Museu Nacional d'Art de Catalunya