Otto Hahn (Frankfurt del Main, Alemanya, 1879 - Göttingen, Alemanya, 1968), fou un químic alemany pioner en el camp de la radioquímica, és considerat un dels pares de la química nuclear i de la fissió nuclear. Descobridor de diversos isòtops radioactius del radi, tori, protoactini i urani. Descobrí, també, el fenomen de la isomeria nuclear i el mètode de datació rubidi-estronci. Durant la Primera Guerra Mundial col·laborà en el desenvolupament de la guerra química i durant la Segona Guerra Mundial en el projecte de desenvolupament d'armes atòmiques. Rebé el Premi Nobel de Química de l'any 1944 pel seu descobriment de la fissió nuclear.
Biografia Primers anys Nasqué a Frankfurt del Main el 8 de març de 1879, el seu pare, Heinrich, provenia d'una família de pagès de la Renania, que decidí no seguir la tradició familiar i es convertí en artesà del vidre, assolí un bon reconeixement social i econòmic, el que se’n diu de classe mitjana. La seva mare, Charlotte Stutzmann, venia d'una família de comerciants del nord d'Alemanya. Hahn no era gaire bon estudiant, el seu pare volia que fes arquitectura però no li feu cas i entrà a la Universitat de Marburg, l'any 1897 a estudiar Química, encara que cursà un parell de semestres a la Universitat de Munic, on estudià Química Orgànica amb Adolf von Baeyer, Química Física amb Friedrich Wilhelm Muthmann i Química Inorgànica amb Karl Andreas Hofmann. Retornà a Marburg i l'any 1901 sota la direcció de Theodor Zincke presentà la tesis doctoral sobre derivats bromats de l'isogeunol. Hahn que tenia la intenció de treballar a la indústria química, trobà una primera feina on li demanaven un bon coneixement de l'anglès, fet pel qual el 1904 se n’anà al University College de Londres a treballar amb William Ramsay. Ramsay que era famós pels seus treballs sobres els gasos nobles, s'estava interessant per la radioquímica. Treballant amb sals de bari amb la intenció d'obtenir uns mil·ligrams de radi –pels mètodes emprats per Marie Curie- Hahn descobrí, per casualitat, un nova substància, el radiotori, que inicialment se suposà que era un nou element, però que resultà ser un isòtop del tori, Th-228. Cal recordar que la idea d'isotopia no fou introduïda per Soddy, fins a l'any 1913. Per aprofundir en el camp de la radioquímica Hahn es desplaçà al Canadà, des del mes de setembre de 1905 fins a mitjans de 1906, a treballar a la Universitat de McGill de Montreal amb Ernest Rutherford. Val a dir que fou rebut amb cert escepticisme ja que Rutheford no considerava gaire les aportacions de Ramsay en el camp de la radioquímica; a més un col·laborador de Rutherford; això no obstant, l'estada a Montreal fou profitosa per a Hahn ja que identificà nous isòtops: tori-A (actual Po-216); tori-B (actual Pb-212); tori-C (actual Po-212); radioactini (actual To-227) i radi-D (actual Pb-210). Quan abandonà el Canadà, Rutherford havia canviat d'opinió i afirmà que Hahn tenia molt bon olfacte per a descobrir nous elements. La tardor de 1906, Hahn es traslladà a la Universitat de Berlin a treballar amb Emil Fischer –el gran químic orgànic– que li oferí un espai, en els baixos del seu laboratori per treballar en radioquímica, però no resultaren gaire adequats. Posteriorment, Alfred Stock, cap del departament de Química Inorgànica, li cedí uns nous espais. Ben aviat, descobrí noves substàncies: mesotori I (actual Ra-228); mesotori II (actual Ac-228) i ioni (actual Th-230). En els anys posteriors el mesotori I, assolí una gran importància i fou comercialitzat com a radi alemany, ja que -a l'igual que el Ra-226 (descobert per Marie i Pierre Curie)- començava a emprar-se en medicina. La primavera del 1907 fou promocionat a privatdozent sense necessitat de cap tesi, fet que fou molt criticat ja que molts membres de la Facultat consideraven que allò que feia Hahn no era química. El 1910 fou promocionat a catedràtic i dos anys més tard, el 1912, fou nomenat director del Departament de Radioquímica del nou Institut Wilhelm Kaiser de Química Física (WKI) a Dahlem, fundat el 1911. L'any 1907 conegué a Lise Meitner que havia vingut des de Viena a Berlin a treballar amb Max Planck en temes de física teòrica, però que volia estudiar també aspectes experimentals de radioquímica. Meitner era la segona dona que s'havia doctorat a la Universitat de Viena, i ja havia publicat un parell d'articles sobre radioactivitat. Així, començà una fructífera relació que durarà trenta anys, plena de contradiccions, malentesos, d'interpretacions diverses que encara continuen avui dia.
Descobriment del protoactini (Pa) En els anys de la Primera Guerra Mundial, Hahn i Meitner aïllaren un nou element que resultà ser un isòtop del protoactini, Pa-231, amb un període de semidesintegració de 32.760 anys. De fet, aquest element, de nombre atòmic 91, ja havia estat identificat l'any 1913 per Kasimir Fajans i Oswald Helmuth Göhring, que havien trobat un altre isòtop, el Pa-234, durant els estudis de la cadena de desintegració de l'urani 238, amb un període de semidesintegració molt curt, 1,17 minuts, i que havien anomenat, per aquesta raó, brevi. Aquesta coincidència generà una certa polèmica sobre la paternitat del nou element, però Fajans i Göhring reconegueren la prioritat de Hahn i Meitner en tenir el seu isòtop un període de semidesintegració molt més gran i valoraren, també, l'encert d'anomenar-lo protoactini. Per aquest descobriment Hahn i Meitner foren nominats diverses vegades i per diferents científics al Premi Nobel de Química. esquerra|miniatura|Hahn i Meitner l'any 1912
Descobriment de la isomeria nuclear En acabar la Primera Guerra Mundial, Hahn i Meitner repassaren i recapitularen tota la feina feta i trobaren alguns resultats que no estaven prou clars. Arribaren a la conclusió que dos suposats elements, que tenien períodes de semidesintegració diferents, eren el mateix isòtop. Aquesta troballa fou el primer exemple d'isomeria nuclear, un fenomen que no fou interpretat fins vint anys més tard, el 1936, per Carl Friedrich von Weizsäcker. Dos núclids iguals -amb el mateix nombre atòmic i nombre de massa- que tenen una vida mitjana diferent, s'anomenen isòmers metaestables i s'acostumen a representar amb la lletra m de metaestable, per exemple, Pa-234m o 234mPa.
Primera Guerra Mundial Durant la Primera Guerra Mundial, Hahn tingué una participació activa en els projectes de guerra química liderats per Fritz Haber, des de l'Institut de Química Física Kaiser Wilhelm a Berlin-Dahlem. En una primera reunió, el gener de 1915, Haber li explicà els seu pla de llençar gas clor al camp de batalla. Hahn li plantejà que la Convenció de la Haia prohibia l'ús gasos verinosos, però Haber li replicà que els francesos ja estaven utilitzant gasos lacrimògens, i que planejava eludir la lletra de la convenció alliberant el gas en cilindres en lloc de projectils. Després d'una breu formació a Berlín, Hahn, juntament amb altres destacats científics, fou destinat a diversos fronts on s'utilitzaven armes químiques; en alguna d'aquestes operacions Hahn resultà enverinat pels gasos emprats. Al final de la guerra estava destinat en una missió secreta per provar nous estris que quan s'esclafaven alliberaven núvols tòxics que contenien derivats d'arsènic. esquerra|miniatura|Reunió de físics i químics a Berlin l'any 1920. Primera fila, d'esquerra a dreta: Hertha Sponer, Albert Eisntein, Ingrid Franck, James Franck, Lise Meitner, Fritz Haber i Otto Hahn. Segona fila, d'esquerra a dreta: Walter Grotian, Otto van Baeyer, Peter Pringsheim i Gustav Hertz. Un cop acabada la guerra, el 1924 fou elegit membre de l'Acadèmia Prussiana de Ciències i el 1928 director de l'Institut (KWI). En aquests moments la radioquímica començava a considerar-se ja una branca independent de la química i Hahn reconegut com el seu principal fundador. El 1933, en una estada a la Universitat de Cornell impartí un seguit de conferències sobre Radioquímica Aplicada, publicades el 1936 que tingueren una gran influència entre els químics i físics nuclears de tot el món, de fet, la química nuclear emergí de la Radioquímica aplicada. En aquesta època, Hahn establí un mètode de datació de minerals a partir de les quantitats d'isòtops de rubidi (Rb) i estronci (Sr) presents, que encara s'empra avui dia.
Descobriment de la fissió nuclear Després del descobriment del neutró per James Chadwick l'any 1932, Frédéric Joliot i Irène Curie començaren a bombardejar elements estables -no radioactius- amb partícules alfa i descobriren, l'any 1934, que es produïen transformacions nuclears amb la formació de nous isòtops radioactius, naixia així l'anomenada radioactivitat artificial. De fet, la radioquímica deixava de ser una raresa d'uns quants elements químics pesants i s'estenia, pràcticament, a tots els elements de la Taula Periòdica. Paral·lelament, Enrico Fermi començà a irradiar elements amb neutrons, que en ser partícules neutres podrien penetrar més i millor en el nucli atòmic. Bombardejant urani pensà que havia obtingut nous elements més pesants, els primers transurànics; anys més tard es comprovà que es tractava d'una mescla de elements lleugers com el bari i el criptó, entre d'altres. Entre els anys 1933 i 1938, Hahn, Meitner i un nou col·laborador, Fritz Strassmann, havien estat bombardejant urani amb neutrons i suposaven, també erròniament, que es formaven isòtops de nous elements transurànics, de nombre atòmic entre el 93 i el 96. Publicaren diversos articles, el mes de maig de 1937 amb Meitner com a primera autora, o bé amb Hahn com a primer signant. Tenien, però, bastants dubtes sobre la interpretació proposada ja que hi havia la possibilitat que s'haguessin format nous isòtops de l'urani i Hahn arribà a admetre que calia més recerca i discussió per aclarir els resultats.
És en aquests anys que la situació dels jueus a Alemanya empitjorà greument per l'aplicació de la Llei per a la Restauració de la Funció Pública, d'abril de 1933, en què s'expulsava, entre molts d'altres, el personal d'origen jueu de les universitats i centres de recerca. Hahn, que inicialment no havia vist malament l'ascensió de Hitler al poder, des de la direcció de l'Institut (KWI) intentà ajudar els col·legues perseguits, el fet que el KWI fos, en part, de finançament privat de la indústria química, hi ajudà. En aquest sentit, pogué retenir a Strassmann, d'actituds antinazis ben conegudes, que dificultaven la seva continuïtat. Per la seva banda, la màxima col·laboradora Lise Meitner, d'origen jueu, no fou expulsada inicialment, el 1933, perquè era ciutadana austríaca, però quan Alemanya annexionà Àustria –Anschluss- el març de 1938, Meitner perdé la nacionalitat austríaca i hagué de fugir precipitadament cap a Suècia.