Leufònia elegant Rev. 10/04/2022 (Chlorophonia elegantissima) és una espècie d'ocell passeriforme de la família dels fringíl·lids (Fringillidae) encara que bé podria formar part dels tràupids (Thraupidae) pel fet que aquesta espècie té una història taxonòmica complicada (vegeu Taxonomia).

Descripció L'eufònia elegant fa 10 cm de llarg i pesa entre 13 i 17 g. Presenta dimorfisme sexual: es mascles adults de la subespècie nominal C. e. elegantissima tenen el front vermellós amb una fina vora negra darrere. La coroneta i el clatell són de color blau turquesa brillant que s'estén cap endavant des d'aquest últim sota les cobertores auriculars. La resta del cap i la gola són negres. Les parts superiors, la cua i les ales són de color negre porpra brillant. Les inferiors són de color taronja-marró, més fosc al pit. Les femelles adultes tenen el front vermellós. La corona i el clatell són de color blau cel brillant que es corba cap endavant com les del mascle. La resta del cap és de color oliva amb un toc de canyella a la gola. Les parts superiors són de color verd oliva brillant i la cua de color verd oliva fosc. Les cobertores superiors de les ales són de color verd oliva i les plomes de vol fosques amb vores de color verd oliva. El pit i els costats són d'un color oliva groguenc i el ventre i les cobertores inferiors de la cua són de color groc verdós. Els mascles de la subespècie C. e. rileyi tenen la coroneta i el clatell més apagats que la nominal i les parts superiors, la cua i les ales més blau acerat. Les femelles són en general més apagades que la nominal amb les parts superiors més grises. Els mascles de la subespècie C. e. vincens tenen la coroneta i el clatell molt més clars que la nominal i les femelles tenen un plomatge intermedi entre els de les altres dues subespècies. Tots dos sexes de totes les subespècies tenen l'iris marró fosc, el bec negrós amb una base grisenca a la mandíbula i potes i peus de color gris fosc.

Distribució i hàbitat L'eufonia elegant té una distribució molt disjunta, des del nord de Mèxic (sud de Sonora, sud de Nuevo León) al llarg de les dues vessants, cap al sud fins a l'oest de Panamà, a zones muntanyoses, ecotons, camps de cultiu i boscos degradats. Per a més especificació, vegeu Subespècies a Taxonomia.

Habita en una varietat de paisatges, incloent-hi boscos de pins i roures, boscos de fulla perenne i boscos secundaris a les zones tropicals i subtropicals superiors. A totes les zones li agraden els arbres amb vesc (Loranthaceae). En altitud, principalment oscil·la entre els 1.000 i els 2.500 m, però es troba regularment fins als 500 m a Mèxic. Al nord d'Amèrica Central oscil·la entre els 500 i els 3.050 m i a Costa Rica entre els 1.200 i els 2.200 m.

Comportament Migració L'eufònia elegant es considera generalment una espècie resident. Tanmateix, es creu que alguns dels membres de les poblacions més al nord migren cap al sud a l'hivern, i se sap que alguns es traslladen a altituds més baixes durant la temporada de no reproducció. Es coneixen moviments posteriors a la reproducció a altituds més baixes a Costa Rica i se sospiten a Panamà.

Alimentació S'alimenta gairebé exclusivament de petites baies, especialment les del vesc. Busca menjar en parelles o estols de fins a uns 10 individus que sovint vaguen a la recerca d'arbres amb vesc madur.

Reproducció No s'ha definit completament la temporada de reproducció. El niu és un globus d'entrada lateral teixit amb herba seca i arrels i folrat amb herba més fina. Es col·loca en un nínxol en un marge de terra o en una epífit o molsa en un tronc d'arbre o una forquilla de branca. S'ha observat nius de fins a 18 m sobre el terra. No es coneix la mida de la posta, ni el període d'incubació, com tampoc el temps fins que les cries envoles ni els detalls de l'atenció parental.

Vocalitzacions El cant de l'eufonia elegant s'ha descrit com un "trinat líquid emès ràpidament que dura fins a uns quants minuts amb diverses xerrameques planyívoles , brunzits i xiulets clars". Els crits inclouen "un glop o xiulet fort i un xiulet nasal".

Estat de conservació La UICN ha avaluat l'eufonia elegant com a en risc mínim. Té una àrea de distribució molt àmplia; es creu que la població estimada d'almenys 50.000 individus madurs està disminuint. No s'ha identificat amenaces immediates. Es considera "bastant comuna a la major part de l'àrea de distribució", tot i que "poc comuna i estacional" al nord d'Amèrica Central i "bastant poc comuna" a Costa Rica.

Taxonomia i sistemàtica L'eufonia elegant va ser descrita per primer cop l'any 1838 per l'ornitòleg francès Charles Lucien Bonaparte amb el nom binomial Pipra elegantissima i la localitat tipus "Mèxic". Aquesta espècie té una història taxonòmica complicada. Com el mateix gènere original indica es va identificar erròniament com un manaquí. Finalment es va reassignar al gènere Euphonia que havia estat erigit el 1806.

Durant un temps, l'eufonia elegant, l'eufonia de carpó daurat (ara C. cyanocephala) i l'eufonia de les Antilles (ara C. musica) es van tractar com una sola espècie anomenada eufonia de caputxa blava. Es van separar el 1998 i van formar una superespècie. Després de més informació i estudis, a principis de la dècada del 2020, la majoria dels sistemes taxonòmics van reassignar aquestes tres espècies a l'actual gènere Chlorophonia, que s'havia erigit el 1851. La primera versió d'AviList (2025) també situa l'eufònia elegant a Chlorophonia. Tanmateix, el Manual dels ocells del món (HBW) i Birlife International (BLI) la manté a Euphonia.

Els gèneres Euphonia i Chlorophonia s'havien situat durant molt de temps a la família Thraupidae, les verdaderes tàngares. Múltiples estudis a finals del i principis del van donar com a resultat la reassignació al lloc actual a la família Fringillidae.

Etimologia El nom genèric Euphonia prové del grec antic «ευφωνια/euphōnia» que significa “bondat de veu”, “excel·lència de to”; i deriva de «ευφωνεω/euphōneō» de «ευ/eu», “bona”; i «φωνη/phōnē», “veu”.

L'epítet específic elegantissima prové del llatí i significa molt bé que deriva de «super» i «elegans», «elegantis», “bé”.

Subespècies Segons el Congrés Ornitològic Internacional (v15.2, 2026) es reconeixen tres subespècies: C. e. rileyi (Van Rossem, 1942) ─ sud-est de Sonora i nord-est de Sinaloa al nord-oest de Mèxic. C. e. elegantissima (Bonaparte, 1838) ─ oest i centre de Mèxic des del sud de Sinaloa, Guanajuato i Nuevo León al sud; des de Chiapas fins al centre i sud de Guatemala; nord-est de Guatemala i Belize; i des del nord d'El Salvador i gran part d'Hondures fins al nord-oest de Nicaragua. C. e. vincens (Hartert, 1913) ─ muntanyes des de la Serralada de Tilarán al centre de Costa Rica fins a Panamà i la província de Veraguas.

Referències

elegant Categoria:Ocells d'Amèrica Central Categoria:Ocells d'Amèrica del Nord