Leufònia gorjagroga Rev. 10/04/2022 (Euphonia hirundinacea) és una espècie d'ocell passeriforme de la família Fringillidae. Es localitza des de Mèxic fins a Panamà. Com totes les espècies del seu gènere, es debat sobre la possible pertinença a la família Thraupidae.
Descripció L'eufònia gorjagroga és un passeriforme arborícola petit, de bec curt i cua curta amb ales punxegudes. Un adult fa entre 10 i 12 cm de llargada, i la cua hi contribueix entre 3,3 i 3,6 cm. L'envergadura de les ales és de 5,8 a 6,1 cm i pesa entre 11,6 i 17,8 g. El mascle adult de l'espècie nominal té una petita taca groga brillant al front que s'estén fins a la meitat dels ulls aproximadament. La resta del cap, les parts superiors, incloses les cobertores de les ales superiors, i les cobertores de la cua superior són d'un color blau fosc brillant. Les plomes de vol són negres amb vores blau acer i tota la part inferior és groga. Les cobertores de les ales inferiors són blanques i les cobertores de la cua inferior són d'un gris fosc apagat. La punta del bec és negra, i es torna blau-grisosa sota els narius i a la mandíbula. L'iris és marró i les potes i els peus són de color gris fosc. La femella adulta té una coloració metàl·lica lleugerament brillant de color verd oliva a la part superior del cap, els costats del cap i les parts superiors. La gola, el centre del pit i les parts inferiors són de color blanquinós a blanc grisenc i els costats del pit, els costats i els flancs són de color verd oliva groguenc brillant. Les cobertores subcaudals són de color groguenc oliva pàl·lid i el bec és similar al del mascle adult. Els mascles juvenils s'assemblen a les femelles, però el color del plomatge és de textura més apagada i el verd oliva de les parts superiors no té brillantor. Els mascles immadurs també s'assemblen a les femelles i primer tenen plomes grogues a la gola i a les parts inferiors mitjanes a mesura que tota la superfície ventral es torna groga abans que comenci a aparèixer el negre. Els mascles desenvolupen llavors una màscara negra, negra a la corona i al cap o una corona amb una barreja de negre i verd oliva. L'esquena, els costats i les ales comencen de color verd oliva i són l'última part de l'ocell a tornar-se blau fosc.
El mascle d'eufònia gorjagroga és distintiu a la major part de l'àrea de distribució geogràfica gràcies a la gola groga, però se superposen amb l'eufònia becgrossa (E. laniirostris) similar al sud-oest de Costa Rica i a l'oest de Panamà. L'eufònia becgrossa també té la gola groga, però té la corona groga és més extensa que l'eufònia gorjagroga i és molt més comuna en zones geogràfiques on les àrees de distribució se superposen. Les femelles d'eufònia gorjagroga es distingeixen d'altres femelles d'eufònia simpàtriques per la gola blanquinosa o gris pàl·lida, el centre del pit i el ventre, i els costats grocs. Les femelles d'eufònia de matollar (E. affinis), eufònia becgrossa i eufònia de coroneta groga (E. luteicapilla) tenen les parts ventrals completament grogues verdoses a grogues, i les femelles d'eufònia culblanca (E. minuta) les tenen goles blanquinoses, però el pit és groc.
Distribució i hàbitat L'eufònia gorjagroga té un límit de distribució nord a l'est de Mèxic, des del sud de Tamaulipas, l'est de San Luis Potosí, el nord-est de Puebla (a l'est de Huauchinango) i el nord de Veracruz, al sud fins a Tuxpan i Tlapacoyan. La distribució s'estén cap al sud fins a Belize, Hondures, El Salvador, l'est de Nicaragua, Costa Rica i l'oest de Panamà.
La subespècie E. h. gnatho es troba al nord-est de Nicaragua, Costa Rica (absent a les terres baixes del sud-oest i del Carib) i a l'extrem oest de Panamà. Es troba principalment en regions seques a humides al llarg de les vores dels boscos, bosc secundari, plantacions ombrívoles i boscos densos de mitjana alçada al llarg de congostos i rierols. Es troba des de les terres baixes fins als 2100 m a Mèxic i principalment a l'altiplà i les muntanyes d'El Salvador i Costa Rica. Es presumeix que resideix als contraforts entre 900 m i 1200 m d'altitud a l'oest de Panamà. Resident a la major part de la distribució amb alguns moviments estacionals locals en resposta a la disponibilitat d'aliments. A Mèxic es considera probable que només sigui un visitant no reproductor d'octubre a maig al vessant pacífic de l'istme de Tehuantepec a Oaxaca. Es va comprovar que és present a El Salvador només durant els mesos de primavera i estiu, per la qual cosa és possible que sigui migratòria.
Ecologia i comportament L'eufònia gorjagroga s'alimenta gairebé exclusivament de fruites i baies, en particular alimentant-se de baies de vesc. i localment s'alimenta molt de figues i plàtans madurs. Són conegudes com a "ocells de vesc" a les illes de les Petites Antilles. i els insectes contribueixen considerablement menys a la dieta que les fruites. Quan cacen insectes, miren a través de fulles i petites branques d'arbres, a més de pentinar els caps de llavors de les palmeres. També s'ha observat capturant insectes i donant-los menjar als pollets. Les baies de vesc tenen una pell moderadament dura que conté una llavor i, en alimentar les cries, trenquen la pell exterior amb el bec i s'empassen només la llavor envoltada d'una polpa adhesiva. Les llavors passen pel canal intestinal completament sense digerir i la matèria nutritiva s'assimila fàcilment. Aquesta subsistència amb un aliment particularment especialitzat que no requereix trituració mecànica per digerir ha provocat la pèrdua del pedrer i l'especialització de l'aparell digestiu en un simple sac membranós que connecta l'esòfag i el duodè, que està disposat per permetre el pas ràpid i sense obstacles dels aliments a través de tota la longitud del canal.
Reproducció La cria de l'eufònia gorjagroga es registra al maig i agost a Mèxic, al juny a Belize, al març-maig a Guatemala i a l'abril-juny a Costa Rica. Els nius tenen forma de cúpula amb una entrada lateral i estan fets d'herba, fulles estretes, arrels, molsa i líquens. Es col·loquen des 1,5 m fins a 15 m d'alçada en nínxols de ribera de rierols, vores de carretera, en troncs d'arbres, en branques o fulles de palmera, dins d'epífits o en mates de molsa. Es va trobar que l'eufònia gorjagroga pon una mitjana de cinc ous a intervals d'un dia, amb una incubació que dura uns quinze dies i la femella cria fins al dia sis o set dies després de l'eclosió. Aquesta mida de posta es troba entre les més altes reportades per a passeriformes neotropicals, amb altres espècies d'eufonies que solen pondre de tres a quatre ous per posta. Els ous són blancs i lleugerament tacats de color marró a l'extrem més gros. Els pares construeixen el niu junts i visiten el niu en parelles a partir de llavors, pràcticament sempre acompanyant-se mútuament fins a l'entrada del niu en un possible exemple de protecció de la parella o exhibició de distracció. Els pollets s'alimenten principalment amb fruites i llavors regurgitades a partir del dia de l'eclosió i els pollets emplomen al cap de 19 dies. L'eufònia gorjagroga és inusual, ja que alimenta les cries amb fruites i llavors regurgitades des del naixement i sembla que no abunda l'aliment amb insectes o altres proteïnes animals durant el període de creixement. Això pot ser degut al tipus d'aparell digestiu especialitzat, que dificulta la ingestió d'aliments més durs. L'eufònia gorjagroga es desplacen en parelles durant tot l'any, però no defensen territoris.
Vocalitzacions El cant del mascle inclou notes agudes, estridents i xiscles que sovint s'alternen ràpidament en un patró entretallat de 2 a 4 notes amb notes moderadament agudes. Es diu que alguns cants de mascles inclouen notes imitades d'altres ocells, però amb un repertori més petit que els estretament relacionats l'eufònia violàcea (E. violacea) i l'eufònia becgrossa (E. laniirostris). El reclam inclou un ràpid "pidgel-iise", un conversacional "chi-bib-bib-bib-bib", un aspre i precipitat "tuck-a-tuck" o "txuck-a-txuck", un clar "uiiit" i un "quiir" o "gliir" a ple pulmó. Els crits s'han descrit com a curts i explosius. Les femelles produeixen crits que són aguts i gairebé com un trinat.
Relació amb els humans Actualment, l'eufònia gorjagroga està catalogada com una espècie en risc mínim per la UICN a causa d'una tendència poblacional actual estable, la manca d'evidència de disminució dels membres adults de l'espècie i una àmplia distribució estimada d'1.440.000 km quadrats. Es va observar eufònia gorjagroga en gàbies a San José, Costa Rica, el 1892, però hi ha una manca d'informació sobre les relacions actuals amb els humans. Es creu que són tolerants a la pertorbació de l'hàbitat, ja que ocupen habitualment plantacions, segones vegetacions i vores de boscos. S'ha observat que nien prop d'habitatges humans en marges de camins de terra a uns 1-3,5 m del terra, així com en pals de tanca en descomposició.
Taxonomia miniatura|Femella (esquerra) i mascle (dreta). L'eufònia grojagroga va ser descrita per primer cop pel naturalista i ornitòleg francès Charles Lucien Bonaparte l'any 1838 amb el mateix nom científic Euphonia hirundinacea i la localitat tipus Guatemala.
L'eufònia gorjagroga és una de les 27 espècies del gènere Euphonia, que inclou passeriformes arborícoles restringits en el neotròpic. Els Euphoniinae es caracteritzen per l'absència de pedrer, associada a una dieta frugívora altament especialitzada i la construcció de nius en forma de cúpula amb una entrada lateral.
El gènere Euphonia és parafilètic, amb Chlorophonia inclòs dins d'ell i tradicionalment es considerava part de Thraupinae, però anàlisis filogenètiques recents amb ADN mitocondrial van demostrar que Euphonia i Chlorophonia formaven un grup monofilètic diferent de la resta de Thraupinae, cosa que coincideix amb les diferències morfològiques i de comportament entre Euphonia i Chlorophonia i les tàngares. Estudis moleculars posteriors van identificar que Euphonia pertany als Fringillidae i específicament es poden situar com a germà dels Carduelinae. La presència d'un clade completament sud-americà dins dels Fringillidae, que existeixen principalment al Vell Món, suggereix que la història familiar primerenca dels fringíl·lids va experimentar dispersions intercontinentals significatives, amb les eufonies adaptant-se a un nínxol ecològic diferent dels Neotròpics.
La majoria d'autoritats taxonòmiques només reconeixen dues subespècies
E. h. hirundinacea (Bonaparte, 1838) - terres baixes del Golf i Carib, des de l'est de Mèxic fins a l'est de Nicaragua. E. h. gnatho (Cabanis, 1861) - des del nord-oest de Nicaragua fins a Costa Rica i l'extrem oest de Panamà.
E. h. gnatho es diferencia de la subespècie nominal en tenir el bec més gros i inflat, una brillantor més verda ampolla i "menys blavosa" de les parts superiors en el mascle i parts inferiors més groguenques en la femella.
El Congrés Ornitològic Internacional a més de les dues anterior, en reconeix dues més:
E. h. suttoni (Phillips, 1966) - est de Mèxic. E. h. caribbaea (Phillips, 1966) - centre sud de Mèxic.
Referències
gorjagroga Categoria:Ocells d'Amèrica Central Categoria:Ocells d'Amèrica del Nord