Albalat de la Ribera és un municipi del País Valencià a la província de València, a la comarca de la Ribera Baixa. Té 3.360 habitants (INE 2019). També anomenat de vegades pels habitants amb la denominació històrica completa d'Albalat de la Ribera de Xúquer (escrit en diversos estendards i segells municipals amb les sigles ARX).
En el pla econòmic, l'aprofitament de les aigües de la Séquia Reial del Xúquer va introduir al municipi en el regadiu amb cultius com l'arròs, que va fomentar el creixement de la vila. Amb el pas dels anys, el cultiu de cítrics va anar guanyant-li terreny fins a convertir-se en la principal font d'ingressos del municipi durant els segles XIX i XX. En aquells dies, l'activitat econòmica principal era l'agricultura, que ara ha passat a un segon pla, reemplaçada per la indústria.
En l'actualitat el cultiu principal és el taronger, i a la marjal, el ja esmentat arròs. La major part del terme municipal d'Albalat de la Ribera està inclòs al Parc Natural de l'Albufera de València.
El nucli urbà dista 7 km de la capital comarcal (Sueca), 33 km de la nacional (València), 385 km de l'estatal (Madrid) i 1.730 km de l'europea (Brussel·les).
En els últims anys, la possibilitat que la localitat albergue al seu subsòl la mítica ciutat contestana de Sucro ha donat lloc a un gran debat amb les localitats veïnes. Hui dia encara no se'n coneix la ubicació exacta, però totes les troballes fetes al terme i la nova interpretació dels gots de Vicarello fan pensar que Albalat és el lloc on es trobava.
Geografia Albalat de la Ribera és el punt de pas obligat entre els nuclis urbans de la contornada (Algemesí, Alzira i Sueca), dels quals dista entre 5 i 10 quilòmetres. A València, a 32 km, es pot accedir fàcilment per l'autopista A-7 o per la carretera C-3324, també mitjançant la línia fèrria Xàtiva-València (des de l'estació d'Algemesí, a 5 km) o la de Gandia-València (des de l'estació de Sueca, a 7 km). La proximitat del riu Xúquer i el llac de l'Albufera han condicionat i determinat la història de la població.
El terme municipal d'Albalat de la Ribera limita amb Sollana (al nord), Sueca (a l'est), Polinyà de Xúquer (al sud, on el riu Xúquer fa de boga) i a l'oest amb Algemesí. Totes pertanyen a la comarca de la Ribera Baixa, excepte Algemesí, que és de la comarca veïna, la Ribera Alta.
Toponímia i denominacions El topònim Albalat de la Ribera deriva de l'àrab البلاط al-balāṭ, que significa 'la calçada', 'el camí' o 'camí empedrat'. Eixe nom fa suposar que, en temps dels àrabs i potser en època romana, al terme de l'actual Albalat es trobava el punt per on el camí principal entre València i Xàtiva travessava el riu Xúquer, per un gual –hui inexistent– entre Albalat i Polinyà de Xúquer. En esta última població encara existix la partida del Gual, en la part meridional d'eixe pas històric. En època medieval hi havia dues maneres de travessar el riu aigües avall d'Alzira: la barca de Cullera i el gual d'Albalat, que va quedar impracticable a causa d'una riuada i va ser substituït per un pas de barca, la presència de la qual està documentada des dels temps de Jaume I, en el . La Via Augusta, provinent de Valentia, havia de travessar el riu pel gual d'Albalat, i discórrer per la banda dreta en el seu camí cap a Saetabis (Xàtiva), evitant d'esta manera creuar els rius Magre i Verd, que a l'altura del gual ja han confluït amb el Xúquer.
En temps de la conquesta cristiana del rei Jaume I d'Aragó, es feia referència a la vila amb el nom d'Albalat. Per a citar-la per escrit –en llatí– s'utilitzava Albalato, i per fer-ho d'una manera més concreta Albalati de Xucar, és a dir, Albalat de Xúquer.
El nom històric de la vila des del és Albalat de la Ribera de Xúquer. En l'actualitat i oficialment s'anomena Albalat de la Ribera.
Altres denominacions miniatura|Cúpula de l'Església de Sant Pere Alborriz de Azora. Denominació que apareix en una transcripció lingüística del privilegi del rei Jaume I, al llibre Notícia. Vila d'Albalat de la Ribera de Xúquer, com a sinònim d'Albalat de Xúquer, o simplement Alborriz (o Alboriz) per Albalat. També apareix de la mà de l'autor anònim d'esta notícia en el mateix llibre amb la forma «Alborrix, sive Asora». No obstant, és sabut que "Alborriz", Alborig o Alborx en valencià, fou una alqueria de Sueca quan ambdues encara pertanyien al terme de Cullera, tal com es descriu al llibre Crónica de los moros de España (pàgina 448) imprés l'any 1618. De fet, hi ha una partida a Sueca anomenada el Borx.
Albalat de Pardines. Sovint es confon Albalat de la Ribera amb l'antic i desaparegut poble de Pardines, degut a l'ús de la denominació incorrecta d'Albalat de Pardines, nom habitual fins al que s'usava perquè era recurrent referir-se a un municipi relacionant-lo amb les pobles que l'envoltaven (en este cas, Pardines) per tal de situar-lo amb facilitat. Per eixe mateix motiu existia la denominació Albalat de Segreny, encara que no tan utilitzada, degut a la proximitat d'Albalat a l'antic poble de Segreny. De tots dos es conserven nombroses referències que els descriuen com a pobles amb veïns, terme i senyors propis.Anònim Notícia, (2007), pàg. 23, 24, 25Anònim Notícia, (2007) Tal vegada la denominació "de Pardines" haja sigut més utilitzada pel fet que l'església de Sant Miquel (a Pardines) va traslladar el culte a la de Sant Pere (a Albalat de la Ribera), per orde de l'arquebisbe.Rafael Fresquet Fayos [1611-1666] Edició, Vint processos criminals d'Albalat de la Ribera, (1997), pàg. 15, 16 En qualsevol cas, la denominació Albalat de Pardines no ha sigut utilitzada mai pels veïns de la vila, sinó des de l'Administració de l'època o les gents de poblacions llunyanes. A principis del ja hi ha constància de la referència "de Pardines".
Història Albalat de la Ribera té l'origen en l'època preromana, tot i que el nom de l'emplaçament que abraça ara l'actual població haja pogut evolucionar o mutar amb el pas del temps i de les distintes cultures que l'han habitat.
Època preromana miniatura|500px|Interior de la Casa del Bou En unes obres al nucli urbà l'any 1961, en obrir unes rases d'una certa fondària per al clavegueram, aparegueren restes arqueològiques medievals i modernes un metre per davall del paviment. Aproximadament a un metre més de profunditat apareixia un nivell d'argila amb fragments ceràmics ibèrics i romans, i possibles restes de murs d'edificacions. Els objectes recuperats foren: una destral de pedra polida; una moneda romana que no es va poder llegir; diversos punxons d'os, romans; ceràmica tosca feta a torn, ibèrica; ceràmica ibèrica amb decoració geomètrica i floral; ceràmica campaniana del tipus B i terra sigillata, sudgàlica i hispànica. Segons l'autora María Luisa Chofre Navarrete, «hauria existit en el lloc […] un poblament ibèric del s. II aC, que perduraria fins ben entrada la romanització».
A finals de l'any 1957, en la partida de l'Alteret de la Vint-i-huitena, que s'eleva dos o tres metres per damunt de l'àrea circumdant, en efectuar-se unes rases de drenatge per als camps de tarongers, aparegueren unes grans pedres, restes d'edificacions, i gran quantitat de ceràmica ibèrica i romana semblants als que anys després es trobarien en la població. Aquest jaciment proporcionà, en troballes casuals, materials que comprenen des de la cultura del bronze valencià a medievals. Materials ibèrics i romans: ceràmica ibèrica amb decoració geomètrica i floral; ceràmica campaniana A i B; sigillata (aretina, sudgàlica, hispana i clara A). Aquests materials donen una cronologia que comprén del fins ben entrada la romanització. Segons Chofre, «el material consignat aporta poques dades cronològiques, sols el kalathos de coll estrangulat, propi del s. IV aC i els dos fragments de ceràmica bicroma, apunten a un poblat ibèric de primera època».
Romanització Alguns autors identifiquen Albalat amb una població ibèrica i més tard romana anomenada Sucro, d'on partiria una branca de la Via Augusta que conduïa al Portus Sucronis (Cullera). Altres afirmen que Albalat de la Ribera albergaria solament la mansio mentre seria a Cullera on trobaríem l'antiga Sucro, així com el seu portus. Desgraciadament, les contínues i a voltes violentes aportacions sedimentàries del Xúquer, que han modificat meandres i tallat antics camins i han elevat el nivell del sòl, han segellat totalment els vestigis que podien haver ajudat a resoldre la ubicació dels diferents nuclis de població. Amb el que sembla, no obstant, que els distints investigadors coincideixen és en situar la mansio de Sucro a Albalat de la Ribera, i el Portus Sucronis (que podria haver albergat l'antic oppidum de Sucro) a l'Illa dels Pensaments de Cullera.
Del que no hi ha dubte, no obstant això, és de la posició històricament estratègica del gual d'Albalat per a travessar el Xúquer, que es remunta molt més enllà de l'edat mitjana, tal com demostren les investigacions arqueològiques dutes a terme.
Període andalusí Període cristià Com la totalitat del país, va romandre sota la dominació musulmana fins a la conquesta cristiana pel rei Jaume I. Mentre preparava el camí per a conquerir la ciutat de València, practicà unes quantes incursions pel territori valencià, i en una d'ellesLlibre dels fets, capítol XLIIII va arribar a Albalat on va romandre quatre dies.Jaume I, El Conqueridor [s.XIII] Llibre dels fets, (1995), cap. 188 - pàg. 144 La vila d'Albalat fou conquerida en juny de l'any 1239, i el 1254 el rei Jaume I hi establí tres-cents cavallers catalans.Anònim Notícia, (2007), pàg. 133, 134 Fou a partir d'ací quan la vila passà a formar part del món occidental i europeu, amb les llengües i cultura pròpies que el defineixen.
En aquells anys Jaume I donà la vila al bisbe de Saragossa, tal com consta al Llibre del Repartiment: «323. Episcopus Cesarauguste alqueriam de Albalato que est in termino de Xuquar. Nonas junii». (323. Al bisbe de Saragossa, l'alqueria d'Albalat, que està en el terme del Xúquer. 5 de juny.). Va ser en aquesta època que per privilegi reial, Albalat obtingué dret d'agafar aigua de la Séquia Reial d'Alzira (que amb el temps serà la Séquia Reial del Xúquer). La vila romangué en possessió de la corona fins al regnat d'Alfons d'Aragó o del seu germà Jaume II, perquè no es coneix amb certesa qui dels dos desmembrà de la corona la vila d'Albalat, ja que segons l'autor –anònim– de la Notícia General Recopilada en lo any 1704, ja en maig de 1292 es té testimoni de la noble Constança d'Anglesola i Pere de Benviure, com a senyors d'Albalat, els quals fundaren l'Hospital de la vila (que era una fundació de caritat, i acollia els malalts pobres, així mateix donava asil als vianants que estaven de pas per la població), situada just darrere de l'ermita de Sant Roc i Sant Sebastià. D'aquest matrimoni nasqué Gonçal Garcia, a les mans del qual passà la vila per butlla del papa Joan XXII l'any 1317, sent senyor d'Albalat, Segreny i Moixent. Fou Gonçal qui aconseguí per als habitadors de la vila el dret de franquícia –el mer imperi– el 1330, concedit pel llavors rei Alfons el Benigne. En morir Gonçal l'any 1345 als 47 anys, deixà en testament 1.001 lliures per a l'Hospital que fundà son pare, i la vila retornà de nou al patrimoni de la corona amb el rei Pere III.