miniatura|Estrella drusa miniatura|Bandera de l'efímer estat independent Djébel Druze o Djébel al-Druze (Djabal o Jabal Druze) Els drusosEl nom deriva de la tribu àrab anomenada Taymour-Allah (antigament Taymour-Allat), la qual segons l'historiador al-Tabari, venint d'Arabia van passar un temps a la vall de l'Eufrates on van ser cristianitzats abans de continuar la seva migració cap al Líban, on es van establir definitivament. () són una comunitat religiosa àrab d'arrels musulmanes. Els adherents es consideren a si mateixos musulmans, opinió que part del món islàmic no comparteix.
Són presents a Palestina, tant als territoris ocupats com als annexats per Israel, Jordània, i sobretot al Líban, i Síria, on són reconeguts oficialment com a minoria.
La seva religió és monoteista, accepta la legitimitat dels profetes de les tradicions judeocristiana i islàmica (entre altres), incorpora elements gnòstics i, segons algunes fonts, creu en la reencarnació. La seva societat té una estructura dualista, dividida en «iniciats», homes i dones familiars amb la doctrina religiosa, i «ignorants», els quals reben suport espiritual dels iniciats.
Els drusos coneixen, però, tant la litúrgia musulmana com la cristiana i practiquen qualsevol d'aquestes per amagar la seva identitat quan la situació ho demana. Aquest és un estratagema derivat de l'islamisme xiïta. Com en totes les societats de l'Orient Mitjà, la família té prioritat sobre l'individu, i això fa que es reuneixin veritables clans per a prendre decisions i ajudar-se mútuament.
Els drusos parlen la llengua àrab, tenen costums i cultura àrab. Uns 150.000 drusos viuen a l'Estat d'Israel, al voltant d'un milió de drusos viuen al Líban i Síria, al voltant del mont Líban, al nord del Líban, i als pobles i ciutats del sud de Síria al voltant de Sweida i Jabal al-Druze, que significa "muntanya dels drusos" en àrab.
Història Els iniciadors Hi va haver tres figures clau responsables de l'origen i expansió: Hamza ibn Ali, el persa que va fonamentar les bases doctrinals. Al-Hàkim bi-amr-Al·lah, sisè califa fatimita que es proclamà el 1017 "habitatge de la divinitat", tot donant suport a la teologia d'Hamza ibn Ali. Muhàmmad ibn Ismaïl ad-Darazí, home d'origen turc que, amb la seva facilitat natural per predicar, va aconseguir un gran nombre de seguidors i del seu cognom en deriva la paraula drusos.
A partir de l'any 1017, en el Llevant dominat pel Califat Fatimita, l'únic que tenia el xiisme ismaïlita com a religió oficial, va aparèixer un moviment missioner que proclamava que el califa fatimita Al-Hàkim bi-amr-Al·lah era una figura divina. Malgrat que el 1021 Al-Hàkim bi-amr-Al·lah va desaparèixer prop del Caire, el moviment va anar guanyant influència. La creença en la divinitat d'Al-Hàkim bi-amr-Al·lah van anar més enllà del que podien acceptar altres fatimites ismaïlites, i el moviment fou eliminat d'Egipte, seu del Califat Fatimita. Però al Llevant va dur a l'aparició dels drusos. El moviment va anar guanyant adeptes a Síria durant les següents dues dècades. El 1043, el seu líder va tancar la porta a les conversions, i després d'aquesta data no fou tècnicament possible, amb algunes excepcions, convertir-se o deixar de ser drus.
Aquesta fe es va estendre principalment per l'Orient Mitjà: des de Wadi al-Taymour al sud del Líban, entre gent d'una mateixa ètnia.Segons els estudis sobre genealogies de dos cronistes siris Haydar al-Shihabi i al-Shidyaq la majoria de les famílies actuals d'origen feudal tenen aquesta ascendència Aquesta ètnia única tindria el seu origen en unes tribus àrabs que van emigrar a Síria a través del golf pèrsic i es van establir temporalment a l'Iraq. Basat en aquesta teoria d'una mateixa creença i una mateixa ètnia, els que es van establir entre el Líban i Síria van reclamar al llarg de la història tenir un estat propi amb governants propis. No obstant això, alguns historiadors no donen suport a aquesta idea d'origen únic.
La primera família feudal drusa van ser els Tanukh, que van adquirir fama lluitant a les croades. Segons l'historiador Haydar al-Shihabi procedien de Mesopotàmia. Altres estudiosos com Von Oppenheim, donen suport a aquesta teoria. D'altres, com l'antropòleg, professor a la universitat de Berlín, Felix von Luschan, ho refuten basats en la mesura de cinquanta-nou cranis de mascles adults, ja que cap en confirma aquesta ascendència.Huxley Memorial Lecture, "The Early Inhabitants of Western Asia," Professor Felix von Luschan,Philip Hitti va escriure que "Evidentment els drusos es consideren d'ascendència àrab com a resultat d'aplicar el principi de dissimulació racial (taqiyya) per evitar ser discriminats per ser una minoria entre una majoria àrab. Segons aquest principi una persona no tan sols es justifica èticament sinó que està obligat quan les exigències del cas demanin amagar la realitat de la seva religió o raça i fingir unes altres religions o relacions personals" Per tant, el més probable és que siguin una barreja de diferents tribus àrabs.
Etapa dels enfrontaments entre mamelucs i otomans Durant enfrontaments entre mamelucs i otomans que van tenir lloc el 1516 a Mardj Dabik, ciutat de l'actual Síria, els drusos combatien als dos bandols: els bahtùrides de l'oest amb els mamelucs, els mànides de l'est (del Xuf) amb els otomans (que estaven aliats al governador de Damasc Ghazali).
La família dels Al-Tanukh va tenir el poder local a les comunitats druses establertes a la muntanya libanesa. A la batalla de Mardj Dabik del 1516 l'emir mànida Fakhr al-Din I va abandonar el mameluc Qànsawh al-Ghawrí i es va passar a Selim I; aquest el va premiar amb el poder sobre la muntanya deixant als Al-Tanukh només Tir i Sidó.
A Fakhr al-Din I el va succeir el seu fill Korkmaz. Una expedició egípcia va marxar contra els turbulents drusos per càstig a atacs aïllats el 1584.
Etapa dels enfrontaments entre otomans i omeies El següent emir fou Fakhr al-Din II ibn Korkmaz que va atacar el governador otomà de Trípoli del Líban Yusuf Pasha però fou derrotat el 1607 en una batalla en què va participar la família Jumblatt), que ja tenia importància a l'època. El governador de Damasc Hafiz Pasha per terra i Oküz Mehmed Pasha per mar van aniquilar l'aliança dels drusos entre 1609 i 1613 amb els otomans. Fakhr al-Din II que havia iniciat aliances amb la República de Florència el 1608 va anar el 1613 a Itàlia a demanar ajut; va retornar al Líban el 1618; en la seva absència l'autoritat mànida a la muntanya del Líban es va mantenir, i finalment fou reconegut com a emir dels drusos d'Alep a Jerusalem per un firman del soldà del 1625. No obstant això, Jerusalem fou dominada per Küçük Ahmad Pasha, governador de Damasc. El 1634 els drusos foren derrotats greument a Magharat Djarzin i l'emir i tres dels seus fills van caure presoners i foren portats a Istanbul on el pare i dos fills foren executats.
L'aliança iemenita Van seguir dissensions entre els clans iemenites (els mànides eren principalment iemenites i el principal component d'aquest clan) i els kaysites. El nou emir, Malham, era kaysita i estava enfrontat a Ali Alam al-Din, cap dels iemenites. Els conflictes civils van donar lloc a la intervenció otomana. El governador de Trípoli Hasan Pasha va fer una expedició el 1651. El 1654 Malham va ampliar el seu domini fins a Safad amb permís del governador de Damasc; Malham va morir el 1659 i el va succeir el seu fill Ahmad. Koprolu Fadil Ahmad Pasha, governador de Damasc, es va enfrontar a la família dels shihàbides (1660), però aquests foren protegits per l'emir. L'aliança mànida-shihàbida fou derrotada per les forces dels governadors de Damasc i Trípoli a Kisrawan, però sense continuïtat; després les dues famílies es van enfrontar i els mànides van obtenir la victòria d'al-Fulful que no va impedir el creixement del poder shihàbida. Ahmad va morir el 1697. Amb Ahmad va acabar la dinastia mànida i va donar pas a la dinastia shihàbida (kaysites). Fou escollit emir el cap local de Rasheya, Bashir ibn Husayn, que fou confirmat pels otomans tot i els intents de Husayn Bey (fill de Fakhr al-Din II) de fer valer els drets de Haydar, emir d'Hasbeya i iemenita, de només 12 anys.
Els xihàbides arriben al poder Els partidaris de Haydar van enverinar Baixir, i Haydar va pujar al poder, però llavors no va donar suport als iemenites, als quals va derrotar en la batalla d'Ayn Dara modificant tot el sistema feudal de la muntanya libanesa. Els shihàbites van assolir el govern i van provar d'evitar lluites entre drusos i cristians maronites, mentre els Jumblat es feien els amos dels Xuf, Abu l-Lama el Matn, i a Shuwayfat s'establia un poder compartit entre els Arslan i els Talmuk (totes dues famílies del clan iemenita). Els shihàbides basaven la seva autoritat en els otomans i les intervencions d'aquests provocaven el sorgiment de nous xeics locals que al seu torn miraven de pressionar l'emir xihàbida, ja que encara que pagaven tribut a l'emir, decidien en consell si es feia la pau o la guerra.
Haydar va abdicar el 1729 en el seu fill Malham II, i va morir el 1732 a Dayr al-Kamar. Sota Malham II el centre del poder drus va tenir tendència a desplaçar-se cap a Beirut; el cristianisme i especialment el catolicisme va guanyar terreny. A Malham II el va succeir el 1754 el seu germà Ahmad II. El 1758 pirates grecs amb bandera russa van atacar Beirut; els musulmans locals van prendre revenja amb un atac a un convent cristià de la ciutat, però Ahmad II no ho va permetre i va fer executar dos caps responsables dels fets. A Ahmad el va seguir el seu germà Mansur tot i que el governador de Sayda, Numan Pasha, havia designat com emir a Kasim ibn Umar que es va haver d'acontentar a governar la regió d'Hazir i es va fer cristià (va morir el 1768) deixant els drets al seu fill menor Bashir II, que fou declaradament cristià. Mansur fou revocat el 1770 per Dervish Pasha, governador de Saïda i fou substituït per Yusuf.
Nova aliança amb els otomans El 1771 la flota russa dirigida per l'almirall Alexei Orlov va rebre una petició de Zahir al-Umar, cap rebel de Safad i Acre, per bombardejar Beirut. Yusuf va demanar ajut als otomans mentre el seu antecessor Mansur era partidari de negociar la pau a canvi d'un pagament. El governador de Damasc Uthman Pasha va enviar a Djazzar Ahmed Pasha que va ocupar Beirut en nom de Yusuf; però després aquest es van enfrontar a l'otomà, el que va expulsar després de quatre mesos de lluita, mercès al suport de la flota russa que va venir des de Xipre (1773). Djazzar es va retirar cap a Sayda i Acre. Yusuf fou deposat el 1778 però restaurat el 1780 i va governar fins al 1788 i després el 1790.
Bashir II fou reconegut emir el 1788 i va exercir el govern diverses vegades; fou lleial als otomans durant l'expedició de Napoleó Bonaparte i fou confirmat Yusuf Diya Pasha, comandant de l'exèrcit otomà, però Djazzar no ho va acceptar i el va enderrocar el 1799 amb suport de Husayn i Sad al-Din, fills de l'emir Yusuf (mort 1790). Bashir II es va refugiar al vaixell de l'almirall britànic Sidney Smith i va anar a Egipte però va retornar al Mont Líban el 1801. Djazzar es va limitar a mantenir un fill com a ostatge. Aquest període està marcat per la figura de Bashir II que amb algunes interrupcions va governar fins al 1840. El 1804 va morir Djazzar.