El madrigal és un tipus de composició de música vocal profana creada durant el Renaixement i primer Barroc. Durant bona part de la seva història va ser polifònic i sense acompanyament instrumental, per a un nombre de veus que variava des de dues fins a vuit, tot i que el més freqüent era entre tres i sis. Els primers exemples del gènere provenen d'Itàlia i daten de la dècada del 1520, i tot i que el centre de producció de madrigals va continuar essent Itàlia, també se'n van escriure a altres països, especialment a final del i començaments del . Mentre que moltes altres formes musicals eren estròfiques, el madrigal normalment es dotava d'una música sense repeticions, per expressar de la millor manera possible el sentit i el sentiment de cada línia i cada mot dels versos del text. En part es va originar a partir de la frottola, en part gràcies a un renovat interès per la poesia en llengua vernacla, i també gràcies a la influència de la chanson francesa i de l'estil polifònic del motet tal com l'escrivien els membres de l'escola francoflamenca que havien anat a viure a Itàlia en aquella època. El madrigal gairebé no té res més que el nom en comú amb el madrigal italià del trecento de final del i del .James Haar, Anthony Newcomb: Grove online
El madrigal va esdevenir la forma de música profana més important del seu temps. Va assolir el seu màxim desenvolupament a la segona meitat del i va perdre la seva importància al quan altres formes com la cançó solista van esdevenir més importants. Després de 1630 el madrigal a solo va ser reemplaçat per l'ària gràcies a l'impuls que havia pres l'òpera.Massimo Ossi, Grove online
Història Origen i primers madrigals miniatura|Pietro Bembo en un quadre de Ticià. El madrigal es desenvolupà en part gràcies als esforços que Bembo va fer per aconseguir que l'italià fos considerat un vehicle d'expressió poètica. A principis del , la convergència de diverses tendències humanístiques va permetre la formació del madrigal. Primer, un renovat interès per emprar l'italià com a llengua vernacla. El poeta i teòric literari Pietro Bembo va fer una edició d'obres de Petrarca, el gran poeta del , l'any 1501 i després va publicar les seves teories sobre com els poetes contemporanis podien assolir l'excel·lència imitant a Petrarca, i estant molt atents al so dels mots, així com a la seva posició en els versos. La forma poètica del madrigal, que consistia en un nombre irregular de versos de 7 i 11 síl·labes, sense repetició i normalment sobre un tema seriós es va fer realitat gràcies a la influència de Bembo.Atlas, p. 433Brown, p. 221
En segon lloc, Itàlia havia estat el destí d'uns compositors de l'escola francoflamenca magníficament formats, que es van sentir atrets tant per la cultura com per les oportunitats de bons treballs a les corts aristocràtiques i a les institucions religioses; després de tot, Itàlia era el centre de l'església catòlica, la institució cultural més important d'Europa. Aquests compositors havien assolit un veritable mestratge en un estil polifònic adequat per fer música religiosa, però també estaven familiaritzats amb la música profana dels seus llocs d'origen, tals com la chanson, que diferien considerablement dels estils lleugers italians del pas del i al XVI.
En tercer lloc, la música impresa havia esdevingut molt assequible a Itàlia mercès a la recent invenció de la tipografia mòbil i de la premsa d'impressió. La música que s'escrivia i es cantava principalment la frottola però també la balletta, la canzonetta i la mascherata era lleugera i el més típic era que fes servir versos de poca qualitat literària. Aquests estils de la música popular feien repeticions i hi predominaven les textures homofònics; er, des de tots els punts de vista, un estil considerablement més simple que aquell que més sovint empraven els francoflamencs. Els gustos literaris van anar canviant i el vers més seriós de Bembo i la seva escola necessitava unes formes d'expressió musical més flexibles i obertes que allò que normalment se sentia en la frottola i gèneres afins.
Els primera madrigals es van escriure a Florència, ja fos per compositors florentins o francoflamencs al servei dels Medici. El madrigal no va pas reemplaçar la frottola de cop; durant un període de transició a la dècada de 1520, es van escriure i publicar tant frottole com madrigals (encara que no sempre s'anomenessin així). Els primers madrigals probablement van ser els de Bernardo Pisano en el seu Musica di messer Bernardo Pisano sopra le canzone del Petrarcha del 1520 que també va ser la primera edició de música profana que contenia només obres d'un sol compositor. Tot i que cap de les obres que s'hi contenen porta el títol de madrigal, algunes són sobre textos de Petrarca i la música hi observa amb gran cura el lloc dels accents, i fins i tot conté figuralisme, un tret que hauria d'esdevenir característic del madrigal posterior.
El primer llibre de madrigals titulats com a tals va ser Madrigali de diversi musici: libro primo de la Serena de Philippe Verdelot, publicat el 1530 a Roma. Verdelot, un compositor francès havia escrit les peces a la fi de la dècada de 1520, quan vivia a Florència. Hi va incloure música de Sebastiano i de Costanzo Festa, així com de Maistre Jahn de Ferrara, a més de la música d'ell mateix. En 1533 i 1534 publicà dos llibres de madrigals a quatre veus a Venècia, els quals haurien d'esdevenir extremadament populars de fet, en la seva reedició de 1540 van arribar a ser un dels llibres de música més extensament impresos i distribuïts de la primera meitat de segle. Aquestes cançons es van vendre tan bé que Adrian Willaert va fer arranjaments d'algunes d'elles per a veu i llaüt que va publicar el 1536. Verdelot també va publicar madrigals a cinc i a sis veus; la col·lecció a sis veus a aparèixer el 1541.James Haar, Anthony Newcomb, Grove (1980)
Va ser particularment popular la primera col·lecci ode madrigals de Jacques Arcadelt. Inicialment publicada a Venècia el 1539, va ser reimpresa a diferents llocs d'Europa en els anys posteriors, i va esdevenir la col·lecció de madrigals més reeditada de tots els temps.Harvard Dictionary of Music, p. 463
Estilísticament, tant en la col·lecció de Verdelot com en la d'Arcadelt, és més proper a la chanson francesa que no pas a la frottola o a la música religiosa del moment, com ara el motet. Això no hauria de sorprendre si tenim en compte que la llengua materna d'ambdós autors era el francès, i que tots dos havien compost chansons franceses, però es mostren molt atents a la musicalització dels textos, fent seves les idees de Bembo, i van escriure la música de dalt a baix per a tot el text, sense anar a parar a estructures d'estrofa i tornada que eren comunes a la cançó profana francesa i que en ocasions hauria pogut funcionar en alguns dels poemes que van musicar.Atlas, p. 431-432
El madrigal a mitjan segle Tot i que el madrigal havia nascut a Florència i a Roma, a mitjan els centres d'activitat musical s'havien desplaçat cap a Venècia i altres ciutats. Els mercenaris de Carles V saquejaren Roma el 1527 i entre1529 i 1530 va tenir lloc el setge de Florència en el qual el mateix Verdelot pot ser que resultés mort. A més, Venècia era el centre de publicacions musicals més important d'Europa; la basílica de Sant Marc estava iniciant el període durant el qual atrauria músics de tot Europa; i el mateix Pietro Bembo havia retornat a la ciutat el 1529. Adrian Willaert i els seus col·laboradors a Sant Marc, homes més joves com Girolamo Parabosco, Jacques Buus, Baldassare Donato, Perissone Cambio, i Cipriano de Rore foren els principals representants de la composició de madrigals a mitjan segle. Willaert preferia textures més complexes que les de Verdelot i Arcadelt; sovint els seus madrigals són semblants als motets, amb el seu llenguatge polifònic, amb textures que oscil·len entre passatges homofònics i altres de polifònics segons les conveniències per destacar el text. Sempre va preferir recórrer als versos de Petrarca abans que als seus imitadors del segle XVI; molts dels seus madrigals són musicalitzacions de sonets de Petrarca.Atlas, 432ffBrown, 221-224
Cipriano de Rore fou el madrigalista més influent dels anys centrals del segle després de Willaert. Al costat de les subtileses i contenció de Willaert que cerca més l'homogeneïtat que el contrast marcat, Rore cerca l'experimentació. Utilitza gestos retòrics extravagants, inclòs el figuralisme i relacions cromàtiques inusuals, una tendència encoratjada pel visionari teòric musical Nicola Vicentino.Brown, p. 224-5 Fou a partir de l'estil musical de Rore que el "madrigalismes" tan distintius del gènere van prendre carta de naturalesa; També és en la seva obra que l'escriptura a cinc veus va esdevenir l'estàndard.Einstein, Vol. I, p. 391
El madrigal de la dècada de 1550 a la de 1570 La història posterior del madrigal s'inicia amb Rore. Totes les diferents tendències en la composició de madrigals, que a principis del havien divergit cap a formes diverses, són presents de forma embrionària en l'obra de Rore.Brown, p. 228
A la dècada de 1550 es van escriure milers de madrigals a Itàlia; la totalitat d'aquest repertori encara no ha estat estudiada exhaustivament. Alguns noms importants del període, a més del de Vincenzo Ruffo a Verona, són Rore i Giovanni Pierluigi da Palestrina, sobretot conegut per la seva producció religiosa però que va escriure obra profana al començament de la seva carrera; el jove Orlando di Lasso que va escriure molts exemples prou coneguts –a més de música religiosa en l'estil del madrigal entre la qual destaquen les Prophetiae Sibyllarum- i que, en instal·lar-se a la cort de Múnic l'any 1556 va iniciar la producció de madrigals fora d'Itàlia; i Philippe de Monte, el més prolífic de tots els compositors de madrigals, la primera publicació del qual data de 1554.Reese, p. 406 Pel que fa a l'estil, els madrigals de la dècada de 1550 varien des de l'elegància i el conservadorisme dels de Palestrina i altres autors que treballen a Roma, fins a les obres altament cromàtiques i expressives de Lasso, Rore i altres que treballaven a les ciutats del Nord d'Itàlia.
A final de segle, mentre que es van continuar escrivint madrigals clàssics arreu d'Itàlia, es va anar desenvolupant estils diferents en zones diverses. A Venècia, compositors com Andrea Gabrieli van continuar escrivint madrigals en la tradició clàssica però amb els textures brillants, obertes i polifòniques que feren famosos els seus motets i altres obres seves. A la cort de Ferrara, la presència de tres dones cantants singularment dotades –el concerto delle donne- va atreure un grup de compositors que van escriure uns madrigals profusament ornamentats, sovint amb acompanyament instrumental, per ser interpretats per membres d'aquest grup. Aquests compositors incloïen Luzzasco Luzzaschi, Giaches de Wert i Lodovico Agostini, però la fama del grup era tan vasta que molts compositors visitaven la ciutat per a escoltar-lo i per a escriure per a elles, i en alguns casos es va formar grups similars en altres ciutat (per exemple, els Medici van intentar imitar el grup a Florència i Alessandro Striggio va escriure madrigals en l'estil de Luzzasco Luzzaschi).Newcomb, 1980, p. 54-55 Roma, centre marcat pel conservadorisme de l'Església Catòlica, també va ser el lloc des d'on treballà el més famós compositor de madrigals de l'època, Luca Marenzio que fou el que més va fer per la unificació dels diferents corrents estilístics del moment, escrivint madrigals que intentaven capturar cada element d'emoció dels poemes, utilitzant tots els recursos musicals possibles. Va escriure més de 400 madrigals en la seva curta vida.Atlas, pp.636-638 També va ser un madrigalista força prolífic el veronès fincat a Roma Paolo Bellasio (1554-1594).* Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 134. ()