La conquesta de les illes Canàries per part de la Corona de Castella es va portar a terme entre 1402 i 1496. Es poden distingir dos períodes en aquest procés: la Conquesta senyorial, portada a terme per la noblesa en canvi d'un pacte de vassallatge, i la Conquesta realenga, portada a terme directament per la Corona, durant el regnat dels Reis Catòlics.
Introducció Els contactes mantinguts durant l'Antiguitat clàssica entre el món mediterrani i Canàries, van quedar interromputs a partir de la decadència i posterior caiguda de l'Imperi Romà d'Occident. Això no vol dir que les illes romanguessin en un absolut aïllament de l'exterior o que no hi hagués alguna informació sobre elles. Durant l'edat mitjana], les primeres informacions sobre les illes Canàries les aporten fonts àrabs que es refereixen a illes atlàntiques que bé poguessin ser les Canàries. El que sí que sembla evident és que aquest coneixement no suposa una alteració de l'aïllament cultural dels aborígens. A partir de finals del , sovintejaren les visites d'europeus a l'arxipèlag. Les raons d'aquest redescobrimient foren: L'expansió econòmica d'algunes regions d'Europa (Gènova, Catalunya, Andalusia, Portugal) i la necessitat que aquestes tenien d'establir rutes segures cap a Orient, a la recerca de la seda i les espècies; i cap a l'interior d'Àfrica, a la recerca d'or i esclaus, que evitessin els territoris controlats pels turcs del Mediterrani oriental. Desenvolupament de noves tècniques de navegació (brúixola, astrolabi, timó de codast, coca-caravel·la) i el desenvolupament de la cartografia a través dels portolans, en un dels quals, l'Atles Català d'Abraham Cresques, del 1375, hi apareixen representades les illes Canàries amb els seus noms actuals, fent referència als cans. Motius ideològics i polítics. Les monarquies del sud d'Europa estaven en una fase expansiva. En el cas dels regnes de la península Ibèrica, l'expansió territorial responia a la dinàmica de lluita i reconquesta enfront dels musulmans. Per tant, l'expansió territorial suposava el reforçament del poder reial, imbuït tot per un esperit de croada en defensa del cristianisme.
La primera visita documentada fou la de Lanceloto Malocello que, el 1312 es va establir a Lanzarote, donant-li el seu nom, i romanent-hi durant gairebé vint anys. Després d'aquesta visita, el coneixement que es té a Europa sobre les Illes augmenta. La informació aportada pels primers visitants i la documentació cartogràfica, especialment l'Atlas Català anteriorment assenyalat, va facilitar les arribades. Unes poques van tenir un caire missioner, com ara l'establiment d'una comunitat franciscana a Telde entre 1350 i 1391, però altres, la majoria van tenir un caràcter econòmic, bàsicament la captura d'esclaus per a ser venuts als mercats europeus. En el competeixen pel control de Canàries genovesos, mallorquins, castellans i portuguesos. Bonnet Reverón (1945) afirma, sense dubtar-ho, que els navegants mallorquins i catalans (que feren sis expedicions documentades a les Canàries entre 1342 i 1386) es poden considerar vertaders portadors de la civilització a Canàries: segons ell i les fonts que cita, ensenyaren als naturals de Gran Canària la construcció d'edificis, varen instruir en la fe cristiana els canaris i els donaren “ordres de manera i governar-se, amb molta primor i policia".
En el segle següent aquesta competència va quedar reduïda a Castella i Portugal.
La conquesta de Canàries miniatura|Jean de Bethencourt La conquesta de Canàries es va portar a terme entre 1402 i 1496. No va ser una empresa senzilla en el pla militar, donada la resistència guanxe en algunes illes. Tampoc ho va ser en el polític, ja que van confluir els interessos particulars de la noblesa (obstinada a enfortir el seu poder econòmic i polític mitjançant l'adquisició de les illes) i els estats, particularment Castella, en plena fase d'expansió territorial i en un procés d'enfortiment de la Corona enfront de la noblesa. Per al seu estudi, els historiadors distingeixen dos períodes en la conquesta de Canàries: Conquesta senyorial. Es coneix amb aquest nom a la conquesta portada a terme per la noblesa, en benefici propi i sense una participació directa de la Corona, que atorga el dret de conquesta en canvi d'un pacte de vassallatge del noble conquistador cap a la Corona. Distingirem dintre d'ella la coneguda com Conquesta Betancuriana o Normanda, duta terme per Jean de Bethencourt i Gadifer de la Salle entre 1402 i 1405 i que va afectar les illes de Lanzarote, El Hierro i Fuerteventura. L'altra fase es coneix com a Conquesta Senyorial castellana, portada a terme per nobles castellans que es van apropiar, mitjançant compres, cessions i matrimonis, de les primeres illes conquistades i van incorporar l'illa de La Gomera cap a 1450. Conquesta realenga. Aquest terme defineix a la conquesta portada a terme directament per la corona de Castella, durant el regnat dels Reis Catòlics qui van armar i en part van finançar la conquesta de les illes que faltaven per dominar: Gran Canària, La Palma i Tenerife. En l'any 1496, va arribar la conquesta a la seva fi amb el domini de l'illa de Tenerife, integrant-se l'Arxipèlag Canari en la Corona de Castella. La conquesta realenga va tenir lloc entre 1478 i 1496.
La conquesta betancuriana Jean de Bethencourt i Gadifer de la Salle, nobles normands, van protagonitzar la primera etapa de la conquesta. Els motius són bàsicament econòmics: Bethencourt posseïa factories tèxtils i tintoreries i Canàries li oferia productes tintoris: l'orxella. miniatura|Le Canarien Bethencourt comptava amb importants suports polítics en la cort del rei Enric III de Castella. Un parent seu, Rubín de Braquemont, va obtenir del rei el dret de conquesta de les illes Canàries per al noble normand. Bethencourt, a canvi de l'obtenció dels drets de conquesta es va convertir en vassall del rei castellà. Rubín de Braquemont va aportar una important suma de diners a l'empresa conquistadora. La narració de la conquesta betancuriana va quedar recollida en la crònica coneguda per Le Canarien, recopilada pels clergues Pierre Bontier i Jean Le Verrier, encara que transformada en dues versions posteriors, una de Gadifer (la qual sembla més fidedigna) i altra del nebot de Bethencourt, Maciot de Bethencourt.
Conquesta de Lanzarote Procedent de La Rochelle, i després de fer escales a Galícia i Cadis, l'expedició normanda arriba a Lanzarote l'estiu de 1402. La impossibilitat humana i material de resistir, va afavorir la rendició de Guadarfia i els lanzarotenys. Els normands es van establir en el sud de l'illa, on van construir un fortí i van fundar el bisbat de San Marcial del Rubicón. Des d'allí van intentar l'assalt de Fuerteventura.
Conquesta de Fuerteventura Es va dur a terme entre 1402 i 1405. La llarga durada no es va deure tant a la resistència dels illencs, com a les dificultats i divisions internes entre els dos capitans de la conquesta. La fam i la falta de recursos van obligar a l'expedició a replegar-se cap a Lanzarote. Jean de Bethencourt va viatjar a Castella a la recerca de socors. Allí va obtenir del rei Enric III els mitjans necessaris i la confirmació dels seus drets exclusius sobre les illes per conquistar, marginant Gadifer. Durant l'absència de Bethencourt, Gadifer va haver de plantar cara a la doble rebel·lió d'un sector dels seus homes dirigits per Bertín de Berneval, que havien reiniciat la captura d'esclaus, i dels guanxes de Lanzarote, que s'hi resistien. Pacificada l'illa cap a 1404, es va reprendre la conquesta de Fuerteventura al llarg d'aquell any, però els dos comandants van actuar per separat, fortificant cadascun la seva pròpia zona de domini (castell de Rico Roque i Valtarajal). En 1405 va culminar la conquesta amb la submissió dels reis de l'illa. En una data no determinada Gadifer va abandonar l'illa i va tornar a França a defensar els seus drets, però ja no tornarà a les illes. Després de la conquesta, Bethencourt, amo absolut de les illes, marxarà a Normandia a la recerca de colons i nous recursos per a continuar la conquesta de la resta de les illes.
Conquesta d'El Hierro Va tenir lloc a fins de 1405. No va haver resistència per part de l'escassa població aborigen que en gran part va ser venuda com esclaus, repoblant-se l'illa amb colons normands i castellans. Bethencourt va romandre en les illes fins a 1412, data en la qual va retornar definitivament als seus dominis de Normandia, deixant al capdavant de les seves possessions insulars a Maciot Bethencourt.
La conquesta senyorial castellana L'etapa betancuriana va finalitzar en 1418, quan Maciot va vendre els seus dominis i els drets de conquesta sobre la resta de les illes al comte de Niebla. A partir d'aquest moment la intervenció de la corona castellana es va accentuar. Entre 1418 i 1445 les illes van estar sotmeses a permutes i divisions. Finalment Hernán Peraza "el Vell" i els seus fills, Guillén Peraza, mort en un assalt a l'illa de La Palma, i Inés Peraza, es van quedar amb les illes conquistades i amb els drets de conquesta de les que faltaven. Després de la mort del seu germà, Inés i el seu marit Diego García de Herrera es van convertir en els únics senyors de les illes fins a 1477, data en la qual cedeixen La Gomera al seu fill Hernán Peraza "el Jove", i els drets de conquesta de La Palma, Gran Canària i Tenerife a la Corona de Castella.
Durant aquesta etapa es va integrar al senyoriu dels Peraza-Herrera l'illa de La Gomera, que no va ser conquistada militarment sinó incorporada mitjançant acord d'Hernán Peraza "el Vell" amb alguns dels bàndols aborígens insulares que van acceptar l'autoritat del castellà. El domini de l'illa, no obstant això, no va estar exempt de revoltes fruit de les arbitrarietats dels senyors de l'illa amb els gomeros. L'últim, en 1488, va provocar la mort del senyor de l'illa, Hernán Peraza, la vídua de la qual, Beatriz de Bobadilla va haver de sol·licitar ajut Pedro de Vera, conquistador de Gran Canària, per a sufocar la rebel·lió. La repressió posterior va provocar la mort de dos centenars de rebels i la venda com esclaus d'altres punts en els mercats peninsulars.
El 1424 va estar a punt d'esclatar la guerra amb Portugal per la possessió de les illes Canàries, que Castella havia començat a conquerir i colonitzar, quan Enric el Navegant preparava una expedició per fer-se amb Gran Canària.
La conquesta realenga El segon període de la conquesta de Canàries presenta les següents característiques que la diferència del període anterior: miniatura|Els Reis Catòlics. La va dirigir i va armar la Corona de Castella dels Reis Catòlics. El finançament de l'empresa va córrer per compte de la Corona i de particulars interessats en l'explotació econòmica dels recursos de l'illa. Va afectar les illes de Gran Canària, La Palma i Tenerife, les més poblades i amb més perspectives econòmiques per als conqueridors. A les tres, però especialment a Gran Canària i Tenerife els nadius van mostrar una clara i perllongada resistència a la conquesta.
Conquesta de Gran Canària 1478 - 1483 Podem distingir tres etapes en la conquesta de Gran Canària: Etapa inicial, juny - desembre de 1478. El 24 de juny de 1478 va desembarcar a la península de La Isleta, l'expedició manada per Juan Rejón i el degà Bermúdez, representant del bisbe del Rubicón Juan de Frías, un dels finançadors de la conquesta. Aquest dia, al costat del Guiniguada, es va fundar el Real de Las Palmas. Pocs dies més tard va tenir lloc en les proximitats del Real el primer enfrontament en el qual els illencs van ser derrotats. Aquesta victòria inicial va proporcionar als castellans el control del cantó nord-est de l'illa.