Lhebreu (, ) és una llengua semítica occidental de la família lingüística afroasiàtica. Històricament s'ha considerat la llengua dels hebreus, els israelians i els seus antecessors. La llengua hebrea també es parla en cultures no jueves tot i que ètnicament relacionades entre si, com els samaritans. L'escriptura s'efectua mitjançant l'alfabet hebreu. L'hebreu va deixar de ser una llengua d'ús quotidià al voltant del 200 després de Crist —essent substituïda per l'arameu a Palestina, i va sobreviure l'edat mitjana només com la llengua de la litúrgia jueva i la literatura dels rabins. L'hebreu com a llengua parlada va ser recuperat pel sionisme a la fi del , gràcies al treball, entre d'altres, d'Eliezer Ben Yehuda, per servir de llengua nacional al futur estat jueu, i segons Ethnologue, és una llengua actualment parlada per 5,3 milions de persones arreu del món, especialment a Israel. Pel que fa a la diàspora jueva, les seves llengües comunes han estat històricament sobretot dues: el jiddisch, una llengua germànica parlada pels jueus establerts a Alemanya i altres països de l'Europa central i oriental, i el ladí o judeocastellà entre els anomenats sefardites, a la conca mediterrània, que pot considerar-se una variant de l'espanyol antic.
L'hebreu modern és una de les dues llengües oficials d'Israel (junt amb l'àrab), mentre que l'hebreu clàssic és emprat en la pregària i l'estudi de les comunitats jueves d'arreu del món. A més de la Bíblia, el text escrit més antic usant l'alfabet hebreu data del . La Torà (els cinc primers llibres de la Bíblia) està escrita en hebreu clàssic, i bona part de la llengua de les versions actuals és el dialecte de l'hebreu bíblic que els investigadors consideren que va ésser especialment important al , pels volts del captiveri babiloni. És per això que sovint els jueus es refereixen a la llengua hebrea com (), la llengua sagrada.
Història Els documents en hebreu més antics de què es té constància daten d'entre el i el VII aC, segons el seu grau de divergència respecte d'altres dialectes canaanites.
Parlat originàriament a la zona del Llevant (les terres a l'orient de la Mediterrània), va anar cedint lloc a l'arameu, procés que es va accelerar després de la destrucció del segon temple l'any 70 dC i el subseqüent inici de la diàspora.
Durant la major part dels següents 2000 anys, l'hebreu es va mantenir únicament com a llengua d'ús litúrgic, fins que cap a la fi del , Eliezer Ben Yehuda, un sionista originari de Rússia va dedicar els seus esforços a la recuperació i modernització de l'hebreu amb la intenció de fer-ne la llengua vernacular de la immigració jueva a Palestina. En la tradició jueva es considera l'hebreu com a llengua perfecta, ja que segons la història d'Éber no va patir la confusió de la Torre de Babel i, per tant, seria l'idioma original de la humanitat.
Com a part de la seva tasca, Ben Yehuda va crear un nombre de neologismes necessaris per a la seva utilització eficaç en una societat moderna, preferint en primer terme reciclar mots de l'hebreu clàssic, i en segon terme el manlleu d'expressions d'altres llengües semítiques (principalment l'àrab) –tot i així, una gran quantitat de termes són d'arrel europea. Altres modificacions van consistir a adaptar la gramàtica i l'adopció dels signes de puntuació occidentals (cal notar que en hebreu no s'inverteix el sentit dels signes de puntuació com a l'àrab. Per exemple, el signe d'interrogació s'escriu ? i no pas ).
La pronunciació israeliana de l'hebreu modern es basa en la forma sefardita dels jueus radicats a l'Europa oriental i el nord d'Àfrica, amb excepcions com la pronunciació gutural de (Resh), d'origen clarament germànic. Aquesta pronunciació va perdre la major part dels fonemes típicament semites com per exemple les formes emfàtiques de les consonants i (respectivament - Quf, corresponent a l'àrab - Qaf, i - Tet corresponent a l'àrab - Ta).
A causa de la seva relativa simplicitat i a les facilitats donades als nous immigrants per al seu aprenentatge, l'hebreu és avui dia una llengua plenament viva, parlada per la pràctica totalitat de la població d'Israel, on és oficial juntament amb l'àrab.
Inscripcions més antigues en hebreu El juliol de l'any 2008, l'arqueòleg israelià Yosef Garfinkel va trobar unes restes de ceràmica amb inscripcions a Kirbet Qeiyafa, i va considerar que eren les mostres més antigues d'escriptura hebrea mai trobades fins al moment; els seus estudis van concloure que llur cronologia es remuntava al 1000 aC.BBC News, 30 d'octubre 2008, 'Oldest Hebrew script' is found, Consultat el 3 de març de 2010Mail Online, 31 octubre 2008, Daily Mail, Consultat el 3 de març de 2010 Per la seva banda, l'arqueòleg Amihai Mazar va considerar que la inscripció estava escrita en llengua protocananea, manifestant les seves reserves al respecte, ja que la diferència entre les grafies i entre les llengües d'aquest període resta poc clara, suggerint que potser resultava excessiu considerar aquell text com llengua hebrea.BBC News 30.10.08, Consultat el 20 de maig de 2010
El calendari trobat a Guèzer l'any 1908 presenta una cronologia del Segle X aC, l'època tradicional del regnat del rei David i del rei Salomó. El calendari presenta una llista d'estacions i d'activitats agrícoles relacionades amb cada moment de l'any, escrites en una escriptura semítica antiga, relacionada amb l'alfabet fenici, aquell que a través dels antics grecs i la civilització etrusca va esdevenir la grafia llatina. El text del calendari de Guèzer no té vocals, i no empra mater lectionis (consonants per transcriure vocals) fins i tot en aquells punts on la llengua hebrea posterior ho requeria.
miniatura|esquerra|La llinda de Shebna, procedent de la tomba d'un servent reial de Siloam, data del . En aquesta regió s'han trobat altres tauletes amb inscripcions similars en altres llengües semítiques antigues. Es considera que les grafies d'aquesta escriptura deriven dels jeroglífics egipcis, per bé que llur traducció fonètica és inspirada pel principi d'acrofonia. L'antecessor comú de l'hebreu i la llengua fenícia és el cananeu, i va ser la primera llengua a emprar un alfabet semític diferent de l'egipci. D'aquesta època són també l'estela de Moab i l'estela de Tel Dan. La primera, escrita en dialecte cananeu moabita, presenta la descripció dels triomfs de Mesh, rei de Moab, sobre Omri, rei d'Israel, tot presentant un gran paral·lelisme amb el capítol tercer del Segon llibre dels Reis. Per la seva banda, l'estela de Tel Dan, escrita en hebreu a mitjans del , commemora les victòries del rei sirià Hazael sobre Joram, fill d'Acab, rei d'Israel, i sobre Ocozies, fill de Joram, rei de Judà, de la dinastia de David. És la citació escrita més antiga que existeix sobre aquesta dinastia. Altres exemples no tan antics d'hebreu arcaic són els ostraka trobats prop de Tel Laquix, que descriuen esdeveniments anteriors a la presa de Jerusalem per part de Nabucodonosor II i el Captiveri Babiloni del 586 aC.
Hebreu modern miniatura|Símbols hebreus als senyals d'una autopista israeliana. L'hebreu com a llengua parlada va ser recuperada pel sionisme a la fi del , gràcies al treball, entre d'altres, d'Eliezer Ben Yehuda, per a servir de llengua nacional al futur estat jueu.
Com que en un principi la majoria de parlants d'hebreu modern tenien avantpassats europeus, i durant segles l'hebreu va ser una llengua d'ús litúrgic i acadèmic, i era una llengua morta de tipus litúrgic, el renaixement de l'hebreu com llengua materna d'una comunitat ha anat acompanyat d'una notable influència de tipus substrat de les llengües europees. En particular les faríngies, i algunes fricatives s'han perdut. També en gramàtica l'ús de la llengua com a llengua vehicular a Israel ha fet sorgir nous usos no presents en l'hebreu bíblic. No obstant això, les onades de refugiats jueus, expulsats dels països àrabs a partir de 1948, en nombres que van igualar i, amb el temps, els seus descendents, van superar en nombre als d'origen europeu, es va reivindicar, en certa manera, la pronunciació tradicional.
Fonts Tot i que la Bíblia és la principal font per a l'hebreu clàssic, la mateixa llengua es fa servir en diverses inscripcions. Entre les més conegudes hi ha les del Calendari de Gezer (), una llista de mesos definits pel treball agrícola característic realitzat en ell, les inscripcions Kuntillet 'Ajrud i Khirbe el-Qom (de finals del o principis del VIII aC), que esmenten a Yahveh i al seu Asherah, els ostraka de Samaria () recull de pagaments de vi, oli, etc., la inscripció del túnel Siloam (finals del ), trobada en el túnel construït per Ezequies sota la ciutat de David per a dur aigua de la deu de Gihon fins a la Reserva de Siloam, els ostraka de Lachish (principis del a. aC) amb missatges militars d'abans de la invasió babilònica, i l'ostraca Arad (del mateix període) recollint les provisions subministrades als soldats. La Pedra Moabita (ca. 830 aC), en la qual el rei Mesha de Moab es vanta de les seves victòries sobre els israelites, està en un llenguatge gairebé idèntic a l'hebreu bíblic.
Aspectes dialectals històrics L'hebreu antic no era una llengua completament homogènia. És ben conegut que hi havia diferències dialectals entre els israelites. recull que els fugitius efraimites eren incapaços de dir "* Xibòlet" i en canvi deien "sibòlet" i per això delataven el seu origen als seus enemics galalites.
La Bíblia hebrea va ser transmesa per la gent a Judà, però restes d'un altre dialecte -presumiblement septentrional- han estat preservats a la Bíblia. El càntic de Dèbora (), que sembla d'origen septentrional, fa servir el masculí plural acabat en -în al versicle 10 i la partícula relativa sa- al versicle 7, on el dialecte de Judà hauria usat -im i aser, respectivament.
Hi va haver altres diferències entre lhebreu del nord i del sud, com en la segona persona del singular femení del pronom i al sufix pronominal. Un relat com el de (en què el profeta del nord Eliseu apareix) ha retingut també una mica del seu dialecte septentrional. Després, algunes inscripcions septentrionals mostren diferències dialectals. Per exemple, la paraula de la Bíblia hebrea per casa és Bàyit, però les inscripcions del nord tenen bt, que reflecteix probablement una pronunciació [bet], i "any" és st en contrast amb el meridional snh. El llibre d'Osees conté moltes dificultats lingüístiques i textuals, i algunes d'elles poden potser ser explicades com a resultat del dialecte del nord del profeta.
Evolució històrica miniatura|La llinda Shebna de la tomba d'un majordom real que es troba a Siloam es remunta al segle VII aC L'hebreu va canviar amb el pas del temps. La llengua del llibre de les Cròniques, per exemple, és diferent del de Reis. L'arameu va esdevenir la llengua dominant a la regió Siro-Palestina i va influir a l'hebreu i, finalment, el va desplaçar en algunes àrees. Nehemies 13.24 es queixa que alguns nens de matrimonis mixtos ja no podrien parlar la llengua de Judà sinó que parlaven "la llengua d'Ashdod". És possible que això es refereixi no a un vestigi de la llengua filistea (encara que això és una cosa que no ha de ser descartat) sinó a l'arameu.
La llengua de l'Eclesiastès difereix marcadament de la dels textos del pre-exili, i les peculiaritats lingüístiques de la Cançó de Salomó són sovint atribuïdes a una data tardana. Alguna gent, però, podria encara escriure en l'estil primitiu, com es pot veure en el judici de Jesús ben Sira, escrit al voltant del 180 aC i en el parcial escrit de Qumran. Amb tot, com a assaigs de composició en hebreu clàssic van ser intents d'acaització. El pròleg a la traducció grega de Sirach també conté l'ús primitiu del terme hebreu per a la llengua de l'antic Israel.