La Vall dels Reis (, i anteriorment també ) és una vall molt coneguda d'Egipte on es van construir, durant uns cinc segles (des del s. XVI al s. XI aC), multitud de tombes de l'Imperi Nou, sobre la riba occidental del Nil a l'altura de Tebes (avui la ciutat moderna de Luxor). Forma part del conjunt de la Necròpolis Tebana, on també podem trobar la Vall de les Reines, allà s'enterraven principalment les Grans Esposes Reials i alguns prínceps i princeses d'Egipte.
El nom complet de la Vall durant l'antic Egipte era "La Gran i Majestuosa Necròpolis dels Milions d'Anys del Faraó, Vida, Força, Salut a l'Oest de Tebes" (a sota en jeroglífics), la forma abreviada era "La Gran Necròpolis dels Milions d'Anys", i també s'emprava molt la fórmula, Ta-sekhet-ma'at ("el Gran Camp").Siliotti (1997), pp.12-13
La necròpolis és la segona més gran de la zona i probablement la més antiga. Fou el lloc d'enterrament principal dels faraons i de la cort reial durant les dinasties XVIII, XIX i XX. La vall es divideix en dos, la Vall Occidental o Vall dels Micos i la Vall Oriental, on hi ha la majoria de tombes.
Es tracta d'una petita vall rodejada d'unes muntanyes no gaire altes, de pedra tova però més resistent que les muntanyes de sorra, a les que avui dia s'accedeix per carretera fins a l'entrada principal i després a peu o amb un petit tren turístic anomenat Tuf Tuf. La tomba més coneguda és la de Tutankhamon que es pot visitar pagant un suplement. La resta del complex es pot visitar gairebé tot, però el tiquet estàndard només inclou l'entrada a tres de les tombes. No totes les tombes es poden visitar, algunes estan tancades al públic per motius de conservació, pel perill d'esfondrament o perquè estan essent excavades en l'actualitat.
La nomenclatura de cada tomba individual va precedida per les sigles en anglès KV (Kings' Valley, Vall dels Reis), per a distingir-les de la resta de tombes d'altres zones d'Egipte, les de la Vall Occidental es poden trobar descrites substituint les sigles KV per WV (West Valley, Vall Occidental en anglès) i amb el mateix número, és una nomenclatura antiga que es pot trobar en manuals, articles, revistes i llibres antics ("KV" és la nomenclatura oficial, emprada pel Theban Mapping Project o TMP). L'ordre dels números correspon a l'ordre en què van ésser descoberts els hipogeus i es basa en la nomenclatura establerta per John Gardner Wilkinson a finals del s..Gardner va numerar el 1827 les 20 tombes conegudes fins aleshores des de l'entrada de la vall (al nord) cap al sud i d'est a oest, posteriorment es van anar numerant a mesura que s'anaven descobrint.
La Vall Occidental i la Vall Oriental
miniatura|esquerra|Plànol de la Vall miniatura|KV23, Tomba del Faraó Ay
La Vall Oriental és la més coneguda i més visitada pels turistes. És la zona on hi ha la gran majoria de les tombes. Totes les tombes han estat saquejades en algun moment de la seva història, inclosa la KV62, la famosa tomba de Tutankamon. Les més destacades per les innovacions arquitectòniques, per la seva magnitud, per la bellesa de la decoració o per la seva originalitat són (per ordre de numeració): la KV5 (dels fills de Ramsès II), la més gran de totes amb diferència i amb una estructura única, la KV17 (de Seti I), considerada la "més bella" de la Vall, la KV20 (de Hatshepsut i Tuthmosis I), probablement la primera tomba que es va construir a la Vall, la KV34 (de Tutmosis III), la que té la decoració més original i innovadora, la KV35 (d'Amenofis II), per l'originalitat de la decoració i per haver estat un "refugi" per a nombroses mòmies reials, la KV57 (de Horemheb), la més interessant des del punt de vista arqueològic per estar inacabada en diferents fases i la KV62 (de Tutankamon) per la bellesa i la quantitat d'objectes trobats a dins.
A la Vall Occidental, també anomenada "Vall dels Micos", només hi ha cinc sepulcres o fosses. Bona part de les tombes estan profusament decorades amb pintures i inscripcions. No es conserva gairebé res dels objectes que contingueren, si bé algunes encara mostren el lloc on estava el sarcòfag. Hi ha tombes a peu pla i d'altres a les que s'ha de baixar per passos estrets, essent l'atmosfera a l'interior irrespirable.
La construcció de les tombes miniatura|esquerra|Esquema d'una tomba en angle miniatura|90px|Esquema d'una tomba en paral·lel Existeixen diverses teories sobre la decisió de la dinastia XVIII (i de les dinasties XIX i XX que van seguir aquesta tradició) de deixar de construir mastabes i piràmides i passar als hipogeus subterranis de la Vall dels Reis. Una de les més conegudes és la que diu que ho van fer per a evitar l'espoli de les tombes. El saqueig de tombes reials era habitual ja aleshores i les tombes dels grans faraons de les primeres dinasties havien estat robades tantes vegades, que no quedava res més que les edificacions en la majoria d'elles. És possible que, de bon principi, es triés un lloc nou i un nou sistema de construcció de tombes en part per aquest motiu. De fet, es modifica totalment el sistema d'enterrament mantenint-ne el simbolisme i l'estructura bàsica, se separen els temples funeraris de les tombes, els temples es construeixen més o menys "a la vista", a la ribera oest del Nil, enfront de Tebes (el Ramesseum, el complex de temples de Deir el Bahari o el temple funerari del complex de Madinet Habu en són un exemple), s'omet qualsevol mena d'element exterior a les tombes en si (com una porta, una piràmide, una làpida o qualsevol altre símbol), tret del de la muntanya d'El-Qurn, amb forma de piràmide, es munta un sistema de vigilància permanent de la zona, el cos dels medjai, uns mercenaris d'origen nubià (possiblement d'una regió prop d'Assuan) dedicats exclusivament a vigilar la Vall, i s'aïlla els treballadors (artesans, obrers i constructors) en un únic poble allunyat de tot (excepte dels palaus i temples dels sobirans i de la mateixa Vall), més o menys autosuficient i amb temples i necròpolis pròpia, a Deir el Medina, i amb unes condicions de vida molt superiors a les habituals: bon menjar, torns de feina de vuit hores, bons sous, vida en família, etc. No és un fet del tot nou, s'ha trobat, per exemple, un poble similar a la zona de Guiza, però no estava tan aïllat i sembla que els treballadors només vivien allà per temporades, no permanentment, tampoc és un fet nou el d'excavar tombes dins la terra, això ja es feia en èpoques predinàstiques (la tomba es cobria formant un túmul o una mena de mastaba primitiva, com a Umm al-Qa'ab, un dels cementiris d'Abidos) i els enterraments en mastabes tenien tota una estructura de tomba subterrània, amb diverses cambres i passadissos, però amb la plataforma exterior que li dona nom.
miniatura|esquerra|Esquema d'una tomba desviada miniatura|Esquema d'una tomba en línia La construcció de cada tomba començava amb la tria del lloc d'excavació, el propi djati (càrrec equiparable al d'un visir o primer ministre) i els seus col·laboradors en decidien l'emplaçament, aleshores es realitzava un disseny arquitectònic previ que havia de ser aprovat pels alts càrrecs, inclòs el mateix faraó. Un cop aprovat, es realitzava la cerimònia de fundació, una tradició ancestral i que també s'emprava en la construcció de temples, que consistia en una sèrie de rituals sagrats i l'enterrament d'ofrenes religioses en petites cavitats excavades al voltant de la futura entrada a la tomba (avui dia encara es realitza l'acte oficial de posar la "primera pedra" en les construccions destacades). Tot seguit començava l'excavació, primer es foradava la terra i es construïen les cambres i els passadissos principals, es netejava i polia la roca excavada, s'arrebossaven i s'allisaven les parets i començava la part de la decoració. Els aprenents reproduïen a les parets, sostres i pilars els dissenys dels mestres (dibuixos i textos sagrats) amb pintura vermella sobre el fons de guix, els mestres corregien després a sobre amb pintura negra, realitzant un traçat ferm i final, posteriorment es reomplia l'interior dels dibuixos o s'esculpia el guix (si la tomba es decorava amb relleus) i finalment es pintava (vegeu algunes imatges a: KV57). En el disseny de la tomba també s'inclouen prestatges i nínxols per a les estàtues i els objectes funeraris rituals (emprats pel seguici funerari), així com cambres laterals on s'emmagatzemava l'aixovar del difunt.
Les tombes van anar evolucionant, en general van adquirir cada vegada més complexitat i cada vegada es van decorar més sales i passadissos (al principi només es decorava la cambra funerària). La forma de les tombes també va canviar: durant la dinastia XVIII les tombes tenien forma de L (s'anomenen tombes en angle), mentre que les tombes de la dinastia XIX seguien un eix recte, amb un lleuger desviament a partir de la sala dels pilars, creant un segon eix paral·lel al primer i dividint la tomba en dues zones clarament diferenciades (s'anomenen tombes en paral·lel), i les de la dinastia XX seguien un únic eix recte (s'anomenen tombes en línia). Existeix una variant de les tombes de la dinastia XIX, on la segona part de la tomba no va en un eix paral·lel sinó que només es desvia del primer eix uns graus cap a l'esquerra (s'anomenen tombes desviades).
L'estructura bàsica d'una tomba es dividia en seccions o zones segons la seva funció, la primera part de la tomba estava dedicada principalment al déu Ra, el Sol, símbol de la vida i del renaixement, i la segona a Osiris, déu dels morts i del més-enllà:
Sender del Sol (les primeres escales i corredors): segurament relacionat amb el viatge del sol pel més-enllà. Santuaris on descansen els Déus de l'Est i de l'Oest (un únic corredor): un passadís amb grans nínxols (poc profunds, però molt alts i amples) a cada costat. Sala d'Espera o Sala de l'Obstacle: zona del pou funerari o pou ritual. Sala del Carro de Guerra (a continuació del pou): sala amb pilars decorats amb imatges del faraó amb els déus (un a cada pilar o a cada cara de cada pilar). Sala de l'Or (sala del sarcòfag): també coneguda com a cambra funerària, entre la Sala del Carro de Guerra i aquesta hi havia quasi sempre, com a mínim, un corredor.
Els problemes de construcció Les tombes s'excavaven a mà, picant la roca només amb cisells de coure, sobre un terreny principalment de roca calcària per això es trigaven anys a fer-les. A part dels previsibles accidents laborals, els principals problemes amb què es topaven els constructors eren:
Trobar una veta de roca més dura que dificultés l'excavació o trobar una de roca més tova o una zona inestable que provoqués esfondraments. El perill d'inundació de la tomba començava ja amb l'excavació, amb totes les seves conseqüències (les pintures malmeses, l'efecte "esponja" de la pedra també provocava inestabilitat a l'obra i podia arribar a causar esfondraments, etc.). Algunes teories creuen que la construcció dels pous funeraris rituals era per a minimitzar el pas de l'aigua i del fang cap a les zones principals de la tomba i no necessàriament per a evitar-ne o dificultar-ne el saqueig. Trobar una altra tomba: com més tombes hi havia a la Vall i com més temps passava des de la construcció de les primeres tombes, més fàcil era trobar una tomba anterior la situació de la qual s'havia oblidat o es desconeixia. En aquest cas els constructors optaven per incorporar la tomba preexistent a la nova tomba i continuar l'obra seguint l'eix de construcció que tenien establert, creant una porta de sortida a la paret contrària de la tomba antiga per a poder travessar-la. És el cas, per exemple, de la KV9 de Ramsès V i Ramsès VI, que va coincidir amb la tomba familiar KV12, o la KV11, començada per Setnakht i acabada i ocupada pel seu fill i hereu Ramsès III, que va coincidir amb la KV10 d'Amenmesse.
Orígens: La dinastia XVIII miniatura|Tomba de Seti I (KV17), potser la més bonica de la Vall dels Reis.