va ser un escriptor i filòsof francès d'origen algerià guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1957. Als 44 anys es va convertir en el segon premi nobel més jove de la història i va ser considerat juntament amb Jean-Paul Sartre un dels principals representants de l'existencialisme. Entre les seves obres destaquen L'estrany, La pesta, El mite de Sísif, La caiguda i L'home revoltat.
Camus va néixer a l'Algèria francesa de pares pieds-noirs. Va passar la seva infantesa en un barri humil i posteriorment va estudiar filosofia a la Universitat Algiers 1. Es trobava a París quan l'exèrcit nazi van envair França durant la Segona Guerra Mundial el 1940. Camus va intentar fugir en un primer moment, però finalment es va unir a la Resistència francesa on va exercir com a redactor en cap de Combat, un diari clandestí. Després de la guerra va ser una figura coneguda internacionalment i va fer nombroses conferències arreu del món. Es va casar dues vegades i va mantenir diverses relacions extramatrimonials. Camus era políticament actiu: formava part de l'esquerra política que s'oposava a Ióssif Stalin i a la Unió Soviètica pel seu totalitarisme. Camus era un filòsof ètic i es va inclinar per l'anarcosindicalisme. Va formar part d'organitzacions que buscaven la integració europea. Durant la guerra d'Algèria (1954-1962) va mantenir una postura neutral, advocant per una Algèria multicultural i pluralista, una posició que va causar polèmica i va ser rebutjada per la majoria de partits.
Filosòficament, les opinions de Camus van contribuir a l'auge de la filosofia coneguda com a filosofia de l'absurd. Hom considera que l'obra de Camus demostra que és un existencialista, tot i que ell mateix va rebutjar fermament el terme durant tota la seva vida.
Biografia Primers anys i educació alt=A postcard showing the University of Algiers|miniatura|Una postal del segle XX de la Universitat d'Alger Va néixer a la ciutat de Mondovi, avui dia anomenada Dréan i situada a Algèria, en aquells moments sota l'ocupació francesa, per la qual cosa tenia la consideració de pied-noir. De pare francès, que va morir quan ell tenia un any, i de mare, Caterina Sintes, neta d'emigrants menorquins a Algèria, va ser educat per l'àvia materna, Catalina Cardona, a Alger, on va viure fins al 1940. La seva mare sordejava, era analfabeta i acostumava a parlar amb frases curtes. Camus li va dedicar la seva obra El primer home amb aquestes paraules: A toi qui ne pourras jamais lire ce livre («Per tu que no podràs llegir aquest llibre»). S'ha especulat molt sobre el domini de la llengua catalana que hauria tingut l'autor, atesos els antecedents familiars procedents de Menorca per part de mare. Camus no va escriure mai en català, però possiblement hi va tenir una relació passiva: l'entenia si recordava el parlar de les seves mare i l'àvia.Lluís, Joan-Lluís. Què en sabia, Albert Camus, del català?. El Punt Avui, 28 abril 2013 Mai no va conèixer el seu pare, Lucien Camus, un treballador agrícola francès assassinat en combat mentre servia com a zuau, l'octubre de 1914, durant la Primera Guerra Mundial. Camus, la seva mare i altres familiars van viure amb escassos béns materials durant la seva infantesa al barri de Belcourt d'Alger. Camus va ser un habitant francès de segona generació d'Algèria, que fou territori francès des de 1830 fins a 1962. El seu avi patern, juntament amb molts altres de la seva generació, s'havia traslladat a Algèria per viure millor durant les primeres dècades del . Per tant, se l'anomenava pied-noir, un terme d'argot referit a persones d'ascendència francesa i europea nascudes a Algèria. La seva identitat i els seus orígens pobres van tenir un efecte substancial en la seva vida posterior. No obstant això, Camus era ciutadà francès i gaudia de més drets que els àrabs i amazics algerians.
Durant la seva infància va desenvolupar un amor pel futbol i la natació. Camus va jugar de porter a l'equip júnior Racing Universitaire d'Alger des de 1928 fins a 1930. El sentit de l'esperit d'equip, la fraternitat i el propòsit comú el van atreure enormement. En els informes dels partits, sovint se l'elogiava per jugar amb passió i coratge. Totes les ambicions futbolístiques, però, van desaparèixer quan va contreure la tuberculosi. Camus va establir paral·lelismes entre el futbol, l'existència humana, la moralitat i la identitat personal. Per a ell, la moral simplista del futbol contradeia la complicada moral imposada per autoritats com l'estat i l'església.
Sota la influència del seu mestre Louis Germain, Camus va obtenir una beca el 1924 per a continuar els seus estudis en un prestigiós lycée («escola secundària») prop d'Alger. El 1930, als 17 anys, li van diagnosticar tuberculosi. Com que es tracta d'una malaltia de transmissió, es va traslladar de casa seva i es va quedar amb el seu oncle carnisser de professió, Gustave Acault, que va influir en el jove Camus. Va ser en aquella època que es va iniciar en la pràctica filosòfica, amb la mentoria del seu professor de filosofia Jean Grenier. Va quedar impressionat pels filòsofs grecs antics i per Friedrich Nietzsche. Durant aquella època només va poder estudiar a temps parcial, i per a guanyar diners va fer feines ocasionals com a tutor particular, d'empleat de recanvis de cotxes i d'ajudant a l'Institut Meteorològic.
El 1933 Camus es va matricular a la Universitat d'Alger per a estudiar filosofia on es va graduar el 1936 després de presentar la seva tesi sobre Plotí sota el títol «Métaphysique chrétienne et néoplatonisme». Camus va desenvolupar un interès pels primers filòsofs cristians, però Nietzsche i Arthur Schopenhauer li havien obert el camí cap al pessimisme i l'ateisme. Camus també va estudiar novel·listes-filòsofs com Stendhal, Herman Melville, Fiódor Dostoievski i Franz Kafka. El 1933 també va conèixer Simone Hié, aleshores parella d'un amic de Camus, que es convertiria en la seva primera esposa.
Anys de formació L'any 1934, als 20 anys, Camus estava en una relació amb Simone Hié. Hié tenia una addicció a la morfina, una droga que utilitzava per alleujar els seus dolors menstruals. El seu oncle Gustave no va aprovar la relació, però Camus es va casar amb Hié per ajudar-la a combatre la seva addicció. Posteriorment, va descobrir que estava al mateix temps en una relació amb el seu metge i la parella es va divorciar més tard.
Camus es va unir al Partit Comunista Francès (PCF) a principis de 1935. Ho va veure com una manera de «combatre les desigualtats entre europeus i "nadius" d'Algèria», tot i que no era marxista. Va explicar: «podríem veure el comunisme com un trampolí i l'ascetisme que prepara el terreny per a activitats més espirituals». Camus va deixar el PCF un any després. El 1936, es va fundar el Partit Comunista Algerià (PCA) d'orientació independentista, i Camus s'hi va unir després que el seu mentor Grenier li aconsellés que ho fes. El paper principal de Camus dins del PCA era organitzar el Théâtre du Travail. Camus també era proper al Parti du Peuple Algérien (PPA), un partit anticolonialista. A mesura que les tensions en el període d'entreguerres augmentaven, el PCA i el PPA van trencar relacions. Camus va ser expulsat del PCA per negar-se a seguir la línia del partit. Aquesta sèrie d'esdeveniments va aguditzar la seva creença en la dignitat humana. La desconfiança de Camus cap a les burocràcies que pretenien l'eficiència en comptes de la justícia va créixer. Va continuar la seva implicació amb el teatre i va rebatejar el seu grup com a Théâtre de l'Equipe. Alguns dels seus guions van ser la base de les seves novel·les posteriors.
L'any 1938 Camus va començar a treballar al diari d'esquerres Alger républicain (fundat per Pascal Pia) ja que tenia conviccions antifeixistes i l'auge dels règims feixistes a Europa el preocupava. Aleshores, Camus havia desenvolupat forts sentiments contra el colonialisme mentre va presenciar el dur tracte cap a la població local per part de les autoritats franceses. Alger républicain va ser prohibit el 1940 i Camus va traslladar-se a París per a ocupar un nou lloc de feina a Paris-Soir com a redactor en cap. A París gairebé va completar el seu «primer cicle» d'obres que tracten l'absurd i el sense sentit: la novel·la L'estrany, l'assaig filosòfic El mite de Sísif i l'obra de teatre Calígula. Cada cicle constava d'una novel·la, un assaig i una obra de teatre.
Durant la Segona Guerra Mundial va col·laborar amb el diari Le Monde Libertaire, fou membre de la Fédération Anarchiste i inicià la seva col·laboració amb Jean-Paul Sartre.Sobre la seva relació amb l'anarquisme: Indigène éditions va reunir el 2013 els seus escrits de caràcter llibertari, apareguts a Le Monde Libertaire, La Révolution Prolétarienne, Solidaridad Obrera, etc. La seva filla, Catherine Camus, considera aquest recull com a "essencial". Albert Camus, écrits libertaires (1948-1960) reunits i presentats per Lou Marin.
Una de les cèlebres polèmiques, en les quals es va veure implicat Camus, va ser la que va sorgir arran d'una entrevista en rebre el Premi Nobel quan un estudiant musulmà va preguntar-li sobre la guerra de la independència d'Algèria, l'escriptor va contestar: J’ai toujours condamné la terreur. Je dois condamner aussi un terrorisme qui s'exerce aveuglément, dans les rues d'Alger par exemple, et qui un jour peut frapper ma mère ou ma famille. Je crois à la justice, mais je défendrai ma mère avant la justice («Sempre he condemnat el terror. Jo també haig de condemnar un terrorisme que s'exerceix cegament, als carrers d'Alger per exemple, i que un dia pot colpir la meva mare o la meva família. Jo crec en la justícia, però defensaré ma mare abans que la justícia»). La resposta abreujada i fora de context s'ha popularitzat amb un simple «Entre la justícia i la meva mare, escullo la meva mare».
Segona Guerra Mundial, Resistència i Combat Poc després que Camus es traslladés a París, l'esclat de la Segona Guerra Mundial va començar a afectar França. Camus es va oferir voluntari per unir-se a l'exèrcit però no va ser acceptat perquè havia tingut tuberculosi. Mentre els nazis marxaven cap a París, Camus va fugir. Va ser acomiadat de Paris-Soir i va acabar a Lió, on es va casar amb la pianista i matemàtica Francine Faure el 3 de desembre de 1940. Camus i Faure es van traslladar de nou a Algèria, a Orà, on va ensenyar en escoles primàries. A causa de la seva tuberculosi, es va traslladar als Alps francesos amb consell mèdic. Allà va començar a escriure el seu segon cicle d'obres, aquesta vegada sobre el tema de la revolta: una novel·la La pesta i una obra de teatre El malentès. Va tornar a París on va conèixer i es va fer amic de Jean-Paul Sartre. També va formar part del cercle d'intel·lectuals format Simone de Beauvoir, André Breton i altres. Entre ells hi havia l'actriu María Casares, que després mantindria una relació sentimental amb Camus.
Camus va tenir un paper actiu en el moviment de resistència clandestina contra els alemanys durant l'ocupació francesa. A la seva arribada a París va començar a treballar com a periodista i redactor del diari clandestí Combat i va continuar escrivint per al diari després de l'alliberament de França. Camus va utilitzar un pseudònim per als seus articles de Combat i va utilitzar targetes d'identificació falses per evitar ser apressat. Durant aquest període va compondre les quatre Cartes a un amic alemany, explicant per què era necessària la resistència.
Postsegona Guerra Mundial