El piano, també anomenat pianoforte, és un instrument musical classificat com un instrument de teclat de corda percudida segons el sistema de classificació tradicional, i segons la classificació de Hornbostel-Sachs, pertany al grup 314.122 de les cítares amb ressonador de capsa, és a dir, fet a peces, com si fos una caixa.
El nom de piano deriva del nom original en italià de l'instrument, pianoforte (piano: "suau", i forte: "fort"), i en seria l'abreviatura. Va ser anomenat així pel seu primer constructor, Bartolomeo Cristofori, que deixà escrit: clavicèmbal col piano e forte (literalment "clavecí amb [sons] fluixos i forts"). Això es refereix a la capacitat del piano per a produir sons amb diferents intensitats, depenent de la pressió que s'exerceix sobre les tecles, capacitat que no tenia el clavecí i altres instruments anteriors.
El piano està compost per una caixa de ressonància i un teclat de 88 tecles, aproximadament unes 7 octaves, encara que pot variar segons models i èpoques. Les tecles accionen un mecanisme de martellets folrats de feltre que colpegen les cordes d'acer, fent que aquestes emetin un so. Les vibracions es transmeten a través dels ponts a la taula harmònica, que els amplifica. Està format per una arpa cromàtica de cordes múltiples, accionada per un mecanisme de percussió indirecta, a la qual se li han afegit apagadors. També hi ha uns pedals que serveixen per a modificar el so.
La persona que toca el piano rep el nom de pianista.
Història El pianoforte va ser un instrument inventat cap a l'any 1690 per l'italià Bartolomeo Cristofori. Entre els seus antecessors es troben instruments com la cítara, el monocordi, el dulcimel, el clavicordi, el clavecí i el clavicèmbal.
Al llarg de la història han existit diferents tipus de pianos, però els més comuns són el piano de cua i el piano vertical o de paret. L'afinació del piano és un factor primordial en l'acústica de l'instrument i es realitza modificant la tensió de les cordes de manera que aquestes vibrin en les freqüències adequades.
En la música occidental, el piano es pot utilitzar per a la interpretació solista, per a la música de cambra, per a l'acompanyament, per ajudar a compondre i per assajar. Les primeres composicions específiques per a aquest instrument sorgiren al voltant de l'any 1732, i entre elles destaquen les 12 sonates per a piano de Lodovico Giustini titulades Sonate da cimbalo di piano e forte detto volgarmente di martelletti. Des d'aleshores, molts han estat els compositors que han escrit obres per a piano i en molts casos aquests mateixos compositors han estat grans pianistes, amb figures com Wolfgang Amadeus Mozart, Ludwig van Beethoven, Frédéric Chopin i Franz Liszt. Va ser l'instrument representatiu del romanticisme musical i ha tingut un paper rellevant en la societat, especialment entre les classes més benestants dels segles i . També és un instrument destacat en la música de jazz.
El piano en el Romanticisme europeu miniatura|Frédéric Chopin a París, França. 1847. Durant el període romàntic (s. XIX - XX) el piano va consolidar-se com el gran instrument de la música occidental. Aquest nou rol de l’instrument va ser degut, entre altres fets, a les innovacions tècniques de l’instrument, com l’ampliació del registre, la millora del mecanisme dels martells i del teclat, o la incorporació d’un nou tipus de pedals. Aquestes modificacions van permetre al piano obtenir una major potència i una major varietat de dinàmica, permetent una més àmplia expressió, cosa que era la que precisament es buscava en el Romanticisme musical: l’expressivitat dels sentiments humans.
Arran d’aquests canvis, la música escrita per a piano va canviar en gran manera respecte al període anterior (classicisme). El nou llenguatge romàntic del piano es caracteritzava per una major expressivitat, passatges més lírics i més gran virtuosisme. Aquest nou virtuosisme va permetre la creació d’obres que requerien una gran habilitat tècnica per part de l’intèrpret. En conseqüència, van sorgir noves formes musicals, com el nocturn, el preludi però concebut com a una peça per si sola, l'estudi o les balades. Totes pensades per tenir la major expressivitat o millorar la tècnica de l’executor.
Els compositors van jugar un paper fonamental en l’evolució d'aquest instrument. Van destacar grans compositors com Frédéric Chopin (desenvolupant el lirisme) o Franz Liszt (que n'augmentà el virtuosisme). Però també cal destacar altres compositors com Robert Schumann o Johannes Brahms, que van desenvolupar noves formes i expandir les prèviament establertes, creant un nou ventall de possibilitats musicals. miniatura|Exposició Universal de Barcelona, 1888|291x291px
Recepció del piano romàntic a Catalunya La implementació del piano va començar a la ciutat de Barcelona entre el 1780 i el 1808. Van augmentar l'activitat i el comerç a la ciutat durant aquest període, la qual cosa va desenvolupar el consum musical, fomentat a més per un nou culte que va emprar la música com a mitjà per establir relacions socials.Carbonell, J. (1997). Història de la música catalana. Barcelona: Edicions 62.
Aquest panorama va propiciar el sorgiment dels primers tallers locals dedicats a la fabricació de pianos i va aconseguir que, tant el sector privat com el sector públic, s’unifiquessin per al servei musical, fet que va provocar un increment significatiu en la producció i la venda d'instruments.
D'altra banda, es va incrementar de manera significativa la disponibilitat de partitures impreses i manuscrits, facilitant l’accés a la música per a una major diversitat d’estructures socials.Weber, W. (2004). Music and the Middle Class. Aldershot: Ashgate.
Alhora, l'educació musical es va consolidar mitjançant la creació d'institucions educatives i de les noves figures dels “mestres” dedicats a la didàctica de l’instrument. Aquesta evolució en l'educació va fomentar el desenvolupament de nous intèrprets, però també de la nova noció d’aprendre música per "goig", que es va incorporar com un component essencial de la vida domèstica de les societats burgeses.Arnaus, A. (2022). Història de la pedagogia musical a Catalunya. Barcelona: UAB.
El piano també es va fer molt present als espais i esdeveniments tant públics com privats. Sempre era possible trobar-ne un en ateneus, cafès, teatres, casinos, sales de concerts i salons privats, destacant sobretot la seva presència en les exposicions universals.
Finalment, aquest context va permetre que sorgissin pianistes catalans de renom mundial, com ara Isaac Albéniz, Enric Granados, Pere Tintorer, Francesca Madriguera o Alicía de Larrocha, i nous moviments que sorgeixen més endavant, com les avantguardes.Marco, T. (2002). Historia de la música española. Madrid: Alianza.
Aquests músics són un símbol del nivell de maduresa musical i pianística a Catalunya. D'aquesta manera, el piano es va transformar en l’instrument per excel·lència a Catalunya.
Desenvolupament de la tradició pianística catalana miniatura|Josef Danhauser, "Liszt al piano", 1840 Al llarg del , Catalunya va anar evolucionant amb el corrent musical europeu fins a crear el seu propi model, en un procés emmarcat dins del romanticisme, buscant la major expressivitat i èxtasi per a l'ésser humà i la natura. Els nous compositors d’arrel catalana van tenir una gran influència en aquest moviment, encapçalat per dos dels compositors amb més rellevància internacional: Isaac Albéniz i Enric Granados. Tots dos amb influència de la música a la resta d’europa (Frédéric Chopin, Franz Liszt, Robert Schumann, Felix Mendelssohn), mantenint el llenguatge harmònic tant ric, virtuós i expressiu que els caracteritzava, però incorporant elements folklòrics i tradicionals, produïnt així el començament d’un període de nacionalisme musical.García, L. (2021). El nacionalisme musical a Catalunya. Barcelona: UB.
Isaac Albéniz va propiciar les danses tradicionals (com les seves famoses suites per a piano “Suite Española Op.47” i la “Suite Iberia”) però amb un tractat harmònic més ric d’acord amb el context cultural de l’època i amb major complexitat técnica, tenint com a objectiu representar els paisatges de la península ibèrica.
D’altra banda, Enric Granados presentava un estil amb major lirisme, més íntim. Mantenint una arrel romàntica però incorporant elements folklòrics tot i que de manera més subtil, com a les seves “Danzas Españolas”.
Així, es va desenvolupar una nova cultura amb vessant romàntica però amb l’aportació d’elements propis i nacionals per tal de reforçar la cultura i la tradició catalanes, aportant nous elements més rics i virtuosos, per tal d’apropar la cultura catalana a la resta del món i incorporar-la en els nous estàndards i la constant evolució de la música.
Pedagogia i institucions musicals miniatura|Joan Baptista Pujol i Riu La nova pedagogia també va tenir un paper fonamental en el desenvolupament de la tradició pianística a Catalunya al llarg del , ja que la creació de noves institucions destinades exclusivament a l’ensenyament musical van permetre accedir a la formació musical a una major quantitat de població. Referent al piano, es va produir una gran evolució en el mètode d’ensenyament, paral·lelament al desenvolupament de l’instrument. En els inicis de la formació musical, les classes eren impartides de manera privada a les cases de l'aristocràcia i de la burgesia amb poder adquisitiu suficient per poder permetre’s un professor particular No obstant això, amb el temps van sorgir acadèmies i escoles especialitzades en l’ensenyament musical, com el Conservatori del Liceu o l'Acadèmia Granados, que van permetre obrir un major ventall de població amb accés a l’educació musical.
Entre les figures pedagògiques més influents destaca especialment Enric Granados. Granados va fundar la seva pròpia escola, l’Acadèmia Granados, posteriorment convertida en l’Acadèmia Marshall, promovent un ensenyament innovador basat en la sensibilitat, l’expressivitat i la qualitat sonora.
Un altre pedagog destacat va ser Joan Baptista Pujol, considerat un dels grans impulsors de l’escola pianística catalana i mestre de grans pianistes i compositors posteriors com Isaac Albéniz i Ricard Viñes.Clark, W. A. (2006). Isaac Albéniz: Portrait of a Romantic. Oxford University Press.
Així, el piano va consolidar-se com un element de disciplina acadèmica, permetent la transmissió de la tradició pianística catalana i permetent que aquesta evolucionés.
Impacte social i cultural miniatura|332x332px|Piano a una casa burgesa, S.XIX Durant tot el , el piano va presentar un paper protagonista en la transformació tant cultural com social produïda a Catalunya ja que va convertir-se en un símbol de prestigi, cultura i refinament, sobretot per a la nova burgesia catalana.
Per a la burgesia el piano era imprescindible a la llar ja que reflectia un alt nivell econòmic i cultural de la família, servint d’eina de distinció social. A més, els infants eren educats en la formació pianística, ja que l’execució de l’instrument era considerada una habilitat pròpia de persones virtuoses, cultes i d’alt nivell social. El piano també va jugar un paper clau en la difusió cultural. En l’àmbit privat, la pràctica de l’instrument a casa es va convertir en una activitat quotidiana que va facilitar l’accés a la música a un sector més ampli de població.
Pel que fa a l’àmbit públic, els concerts públics van anar guanyant importància a mesura que el segle anava avançant, passant de ser esdeveniments privats o reservats exclusivament a un públic restringit, a ser destinats també al públic que no es podia permetre una entrada per a un concert, consolidant el piano com un element central de la vida cultural.Aviñoa, X. (2005). Història de la música catalana. UOC.