Plutó (designació de planeta menor: 134340 Plutó) és un planeta nan que forma part del cinturó de Kuiper, una regió poblada per milions de cossos al dellà de l'òrbita de Neptú. Es tracta del novè cos més gran i el novè de més massa de tots els que giren directament al voltant del Sol. És l'objecte transneptunià més gran per poc, mentre que Eris el supera pel que fa a la massa. Igual que la resta dels membres del cinturó de Kuiper, es compon majoritàriament de gel i roca i és molt més petit que els planetes interiors. Té aproximadament una sisena part de la massa de la Lluna i un terç del seu volum. Fou considerat un planeta fins al 2006, quan fou reclassificat com a planeta nan d'acord amb la nova definició de planeta adoptada per la Unió Astronòmica Internacional (UAI).
Plutó, el primer objecte transneptunià a ser identificat, té una òrbita al voltant del Sol que el porta a una distància d'entre 30 i 49 unitats astronòmiques.
Després del seu descobriment per l'astrònom estatunidenc Clyde Tombaugh el 1930, Plutó fou considerat el novè planeta del sistema solar. A finals del i principis del , es trobaren cada vegada més objectes similars en el sistema solar exterior, en particular (136199) Eris, que en aquell moment es creia que era una mica més gros i massiu que Plutó. Aquesta evolució portà la Unió Astronòmica Internacional (UAI) a redefinir el concepte de planeta. (1) Ceres, Plutó i Eris s'han classificat com a planetes nans des del 24 d'agost del 2006.« Pluton n'a plus le statut de planète », document en línia al web del CNES La UAI decidí igualment convertir Plutó en el prototip d'una nova categoria d'objectes transneptunians. Com a conseqüència d'aquesta modificació de la nomenclatura, Plutó fou afegit a la llista d'objectes menors del sistema solar i se li atribuí el número 134340 del catàleg d'objectes menors.
Plutó es compon principalment de roques i gel de metà, però també de gel d'aigua. El seu diàmetre és aproximadament dos terços el de la Lluna.
Plutó és el cos principal del sistema plutonià. La parella que formen Plutó i el seu gran satèl·lit, Caront (1.207 km de diàmetre) es considera generalment un sistema doble, car la diferència de massa entre els dos objectes és una de les més petites de totes les parelles cos primari/satèl·lit del sistema solar (proporció de 8 a 1) i el baricentre de les seves òrbites no se situa a l'interior de cap dels dos astres.
Dos satèl·lits naturals més bastant més petits, Nix i Hidra, foren descoberts el 2005. El 20 de juliol del 2011, la NASA anuncià que el telescopi espacial Hubble havia identificat un quart satèl·lit de Plutó, que fou anomenat «Cèrber» el juliol del 2013 i mesura entre 14 i 34 km de diàmetre. «NASA's Hubble Discovers Another Moon Around Pluto» «Un nouveau satellite de Pluton découvert par Hubble» , ciel.science-et-vie.com, 20 juliol 2011 El juliol del 2012 se'n descobrí un cinquè satèl·lit, que fou anomenat «Estix» i mesura entre 10 i 25 km.
La sonda espacial New Horizons, llançada el gener del 2006 per la NASA, fou la primera a explorar el sistema plutonià, el qual travessà el 14 de juliol del 2015 a una distància mínima d'11.095 km, després d'un viatge de 6.400 milions de quilòmetres. Durant el seu breu sobrevol, la New Horizons va mesurar i observar el sistema en gran detall.
Estudi Predescobriments Segons Greg Buchwald, Michel DiMario i Walter Wild, Plutó ja fou fotografiat el 1909 a l'Observatori Yerkes de la Universitat de Chicago. (, versió en línia [GIF]) Es té constància de catorze predescobriments més de Plutó, incloent-hi el del 23 de gener del 1914 a l'Observatori de Heidelberg-Königstuhl.
Descobriment miniatura|esquerra|Clyde Tombaugh, descobridor de Plutó miniatura|L'astrògraf de l'Observatori Lowell que serví per descobrir Plutó (en metall gris, el dispositiu fotogràfic).
Plutó fou descobert el 1930 durant la cerca d'un cos celeste que permetés explicar les pertorbacions orbitals de Neptú, hipòtesi avançada per Percival Lowell com a Planeta X.
Havent fet fortuna en els negocis, el 1894 Lowell es feu construir un observatori a més de 2.000 metres d'altitud a Arizona i emprengué la cerca d'un novè planeta més enllà de Neptú. Tenia previst seguir el mateix mètode que havia conduït al descobriment de Neptú estudiant la seva òrbita, però els instruments d'aquell temps no eren prou precisos per mesurar les anomalies orbitals de manera adequada i s'hagué de conformar amb les dades d'Urà. Calculava que el seu planeta (batejat «X») estaria situat a 47,5 ua i tindria un període de 327 anys i una massa de dues cinquenes parts la de Neptú. El 1905 llançà una primera campanya fotogràfica de tres anys, però no obtingué resultats conclusius, particularment, com es demostrà més tard, perquè aquest programa se centrava en l'eclíptica i que l'òrbita altament inclinada de Plutó el situava fora del camp de les fotografies d'aquell temps. Tanmateix, Lowell no es rendí i decidí redoblar els esforços, especialment després que li sortís un competidor: William Pickering. Aquest anuncià el 1908 la presència d'un planeta que anomenà «O», de dues masses terrestres, situat a una distància de 52 ua i amb un període de 373 anys. El 1911 Lowell adquirí un comparador de parpelleig, una màquina per a l'anàlisi de fotografies que permetia comparar imatges molt més ràpidament (es prenen dues sèries de fotografies amb uns dies de separació per detectar el moviment eventual d'un astre) i obtingué una nova sèrie de fotografies. Un nou fracàs feu que es desinteressés del Planeta X.
Lowell morí el 1916, però en el seu testament deixà prou recursos per continuar la recerca sense preocupar-se dels diners, tot i que problemes d'herència amb la seva dona acabaren reduint el pressupost de l'observatori. Tanmateix, deu anys més tard, l'observatori necessitava un nou instrument. Abott Lawrence Lowell, germà de Percival, donà 10.000 dòlars per a la construcció d'un telescopi de 13 polzades que Clyde W. Tombaugh faria servir en l'àrdua tasca que era la cartografia minuciosa del cel a la cerca del Planeta X. Tombaugh reorganitzà el seu pla de treball i procedí a tres preses en lloc de dues per tal d'augmentar la probabilitat de percebre el moviment del planeta. La tercera sèrie d'imatges es completà el 29 de gener del 1930 i seguidament s'inicià l'anàlisi de les plaques fotogràfiques. El 18 de febrer, a les 16.00, Tombaugh veié un punt de magnitud +15 que es movia d'una placa a l'altra sobre dues fotografies preses el 23 i el 29 de gener. Havent pres altres fotografies que permetessin confirmar el descobriment, l'equip de l'Observatori Lowell telegrafià la notícia al Harvard College Observatory el 13 de març del 1930. El descobriment fou anunciat el 14 de setembre del 1930 per una circular de la UAI.
Nombrosos observatoris es posaren a seguir el nou planeta per tal de determinar-ne l'òrbita amb la màxima precisió possible. Mirant imatges anteriors, Plutó fou observat retroactivament en plaques fotogràfiques que es remuntaven fins al 1909.
El planeta fou anomenat en referència al déu romà dels inferns i en honor de Percival Lowell, les inicials del qual formen les dues primeres lletres de Plutó. Les seves inicials formen un símbol de Plutó (♇).NASA, solar System Exploration, Pluto's symbol imatge del símbol de Plutó (L'altre símbol és 16px|⯓.) El nom fou suggerit per Venetia Burney, una jove d'onze anys d'Oxford (Anglaterra). A Venetia, apassionada de la mitologia i l'astronomia, li semblà apropiat associar el nom del déu del món subterrani a aquest astre fosc i gelat. El seu avi, que treballava a la biblioteca universitària d'Oxford, en parlà a l'astrònom Herbert Hall Turner, que transmeté la idea als seus col·legues estatunidencs. «The Girl Who Named Pluto, Interview With Venetia Burney Phair» nasa.gov El nom de Plutó s'oficialitzà el 24 de març del 1930.«The Trans-Neptunian Body: Decision to call it Pluto», The Times del 27 de maig del 1930, pàg. 15.
Plutó i el Planeta X miniatura|Descobriment de Caront al voltant de Plutó Inicialment, el descobriment de Plutó estigué relacionat amb la cerca sistemàtica d'un planeta que permetés explicar les pertorbacions observades en òrbites d'Urà i Neptú, però ràpidament es posà en dubte que Plutó fos el Planeta X que buscava Lowell.
En aquell temps, Plutó es trobava tan lluny que el seu diàmetre no es podia determinar amb precisió, però la seva feble lluminositat i la manca absència de disc aparent feien pensar en un cos més aviat petit, comparable en mida als planetes tel·lúrics ja coneguts, probablement més gros que Mercuri però no més que Mart, segons el que es creia en aquell temps. Ràpidament es feu evident que Plutó no podia ser la causa de les pertorbacions en les òrbites de Neptú i Urà. Clyde Tombaugh i altres astrònoms perseveraren en la cerca del Planeta X durant 12 anys, però només descobriren asteroides i cometes. Els astrònoms començaren a valorar la possibilitat que nombrosos cossos estiguessin en òrbita al voltant del Sol més enllà de Neptú. Sorgí el punt de vista que el sistema solar podria ser constituït per diverses zones que agrupaven els cossos celestes per famílies: planetes tel·lúrics, gegants gasosos i «objectes transneptunians». Aquesta hipòtesi fou formalitzada durant les dècades del 1940 i 1950 per Kenneth Edgeworth i Gerard Kuiper. Aquesta població d'objectes transneptunians es coneix actualment amb el nom de «cinturó de Kuiper».
Planeta nan El descobriment de més d'un miler d'objectes transneptunians en l'última dècada del , incloent-n'hi alguns de mida similar a la de Plutó, posà en dubte la seva condició de planeta. Entre ells es descobrí un gran nombre de cossos amb un període de revolució igual al de Plutó que, com aquest astre, es troben en una ressonància 2:3 amb Neptú.
Alguns científics proposaren reclassificar Plutó com a planeta menor o objecte transneptunià. Altres investigadors, com ara Brian Marsden, del Minor Planet Center, preferien atribuir-li ambdues categories amb motiu de la importància històrica del seu descobriment. Marsden anuncià el 3 de febrer del 1999 que Plutó seria classificat com a 10.000è objecte d'un catàleg que recollia precisament 10.000 planetes menors. Aquest número rodó li fou atribuït per celebrar la fita de 10.000 objectes d'aquest tipus. La Unió Astronòmica Internacional (UAI), organisme coordinador de l'astronomia a escala internacional i responsable de la denominació dels cossos celestes i la seva categorització, recordà que era l'única que tenia la potestat de decidir la classificació de Plutó.
Històricament, els quatre primers asteroides descoberts del 1801 al 1807 —(1) Ceres, (2) Pal·les, (3) Juno i (4) Vesta— també foren considerats planetes durant diverses dècades (en aquell temps, les seves dimensions encara no es coneixien amb precisió). Alguns textos astronòmics de principis del parlen d'onze planetes (incloent-hi Urà i els quatre primers asteroides). El cinquè asteroide —(5) Astrea— fou detectat el 1845, poc abans del descobriment de Neptú, seguit d'altres en els anys següents. A la dècada del 1850, es deixà de considerar que aquests objectes cada vegada més nombrosos eren planetes i es començà a denominar-los «asteroides» o «planetes menors».