Juan Sáenz-Díez García (Santiago de Compostel·la, 1904-Madrid, 12 d'octubre de 1990) va ser un empresari i polític carlista espanyol.

Biografia miniatura|Fotografia de la Borsa de Nova York en 1930, després del Crac del 29. La família de Juan Sáenz-Díez García era propietària del Banco Simeón, del qual ocuparia aviat un lloc directiu. A la fi de la dècada de 1920, Sáenz-Díez va viure algun temps als Estats Units, on va assistir al Crac de la Borsa de 1929, que el va afectar a ell i a la seva família amb la pèrdua d'un milió de dòlars. No obstant això, als Estats Units va poder conèixer també el funcionament de la premsa estatunidenca i d'aquesta manera va concebre la idea de fundar un periòdic a Espanya.

A Padrón (la Corunya) va participar l'any 1929 en la fundació de Iría S.A., empresa dedicada a la fabricació de bombetes. Posteriorment, en 1936 va ser nomenat president de Coloniales Sáenz-Diez S.A., societat dedicada a articles colonials i ultramarins a la qual va estar al càrrec fins a la seva dissolució en 1965.

Militant tradicionalista, durant la guerra civil espanyola Juan Sáenz-Díez va formar part de la Junta Nacional Carlista de Guerra, sent el seu delegat d'Intendència. Com a tal, al febrer de 1937 va participar en l'assemblea carlista de Portugal que, davant la creixent relegació del carlisme pels militars insurrectes, va acordar que era necessari «afirmar la nostra personalitat davant el Poder Públic, amb tot el nostre contingut i amb l'acord que així hem vingut a la campanya». L'assemblea va acordar així mateix fer-li-ho present al general Franco, amb la finalitat de defensar la causa i els principis tradicionalistes dins del bàndol nacional «contra tot atropellament i injustícia».

A la fi de 1936 Sáenz-Díez va adquirir El Correo Gallego, que el 1938 es va unir a El Eco de Santiago, i posteriorment traslladaria la seva seu de Ferrol a Santiago de Compostel·la, després de fundar Editorial Compostela, S.A. El periodista José Goñi Aizpurúa, carlista com ell i una personalitat de la informació espanyola de l'època, seria nomenat director del diari. Sáenz-Díez va realitzar les principals aportacions del periòdic en maquinària, proporcionant màquines d'impremta, tres linotípias, taller d'estereotípia, rotativa, etc. Juan Sáenz-Díez també era propietari del diari La Noche, que el 1967 se fusionaria amb El Correo Gallego per crear un únic diari vespertí.

Després de la victòria franquista, Sáenz-Díez va ser un dels signants de la Manifestación de los Ideales Tradicionalistas, que reclamava la instauració de la monarquia tradicional. Després va formar part de la Junta Auxiliar del tradicionalisme ajunta altres importants personalitats carlistes com Joaquín Baleztena o el marquès de Mendiri. Aquesta organització es va constituir com a substituta de la Junta de Guerra, fidel al cap delegat Fal Conde i contrària al Decret d'Unificació, que en 1942 va arribar a qualificar al règim franquista de «intrús i usurpador», acusant-lo d'haver «portat el desgovern i el malestar a tots els ordres de l'Administració pública i de la vida nacional». Coincidint amb el declivi del feixisme a Europa, la Junta reivindicava l'autoria de l'anomenat Alçament Nacional davant un règim —deien— que, «contra tota raó i tot dret, s'ha imposat bastardejant i contrariant els mòbils que van portar a vessar la seva sang i a sofrir sacrificis de tota classe a punts i tants espanyols». L'estiu de 1943 Sáenz-Díez va ser un dels signants del manifest carlista Reclamación de poder, que reclamava la restauració de la monarquia tradicional i va ser lliurat pel General Vigón a Franco, qui faria cas omís del document.

Sáenz-Díez va ser cofundador en 1951 d'Acció Social Patronal, organització sindical catòlica aliena al Sindicat Vertical i predecessora d’Acció Social Empresarial.

En 1953 va comprar a títol personal el diari madrileny Informaciones, encara que el va posar a la disposició de la Comunió Tradicionalista. Després de l'adquisició, segons Manuel de Santa Cruz, «el periòdic —sense ser portaveu oficial de la Comunió Tradicionalista— defensava i propugnava en la mesura legalment possible les orientacions carlistes». Sáenz-Díez seria secretari del seu Consell d'Administració.

Després del cessament de Manuel Fal Conde com a cap delegat de la Comunió Tradicionalista en 1955, Sáenz-Díez va ser nomenat per Francesc Xavier de Borbó i Parma membre de la nova Secretaria Nacional de la Comunió juntament amb José María Valiente, José Luis Zamanillo i Ignacio Hernando de Larramendi. Després de dimitir a mitjan desembre de 1960 José María Puig Pellicer com a Cap Regional de Catalunya, Juan Sáenz-Díez li va succeir en el càrrec amb caràcter de Delegat Regi. En una Junta Regional celebrada al setembre de 1961, va constatar la desorganització, abandó i profunda divisió de la Catalunya carlista, així com la invasió de les Agrupacions d'Estudiants Tradicionalistes per «elements procedents del socialisme i del separatisme català». Sáenz-Díez va estar també al capdavant de la comissió econòmica de la Comunió Tradicionalista fins a ser destituït en el càrrec en 1963 per Don Javier, després d'oposar-se, juntament amb altres dirigents carlistes, a la nova estratègia de la secretaria del príncep Carles Hug.

miniatura|160px|esquerra|Anunci d ls Almacenes Simeón a El Siglo Futuro (1935) Juan Sáenz-Díez fou nomrnat president del Banco Simeón en 1965. Va cedir després el càrrec, encara que romandria en la junta directiva. En 1966 passaria a dirigir l'empresa Almacenes Simeón i en 1968 va ser vicepresident de Federación Financera, també del grup Simeón.

Com a part de la política col·laboracionista del carlisme en aquells anys, en 1967 es va presentar sense èxit a la Corunya com a candidat a procurador a Corts en representació del terç familiar, amb una campanya que demanava el vot amb l'eslògan: «Vota a Juan Sáenz-Díez: Portavoz en Cortes de la Economía gallega. Defensor en ellas de los valores permanentes de la Patria. Servidor siempre de los principios espirituales».

A més de la seva labor política i empresarial, Sáenz-Díez va ser un dels redactors de la revista Misión, en la qual també escrivien altres escriptors carlistes com Juan Peña Ibáñez, Máximo Palomar, Fernando Polo, Rafael Gambra, Francisco Elías de Tejada, Agustín González de Amezúa i Manuel Senante.

Després de l'expulsió de la família Borbó Parma en 1968 per part del govern, Sáenz-Díez va manifestar el seu desacord amb la mesura, així com amb la designació de Joan Carles de Borbó com a successor de Franco a títol de rei. En una carta de deu folis escrita a Laureano López Rodó, datada en 2 de maig de 1969, afirmava que Francesc Xavier de Borbó Parma s'havia sumat, encara abans del seu inici, a l'Alçament del 18 de juliol i això li legitimava per a aspirar a la Corona. miniatura|150px|Sixt Enric de Borbó En produir-se la divisió en el si del carlisme arran de l'expulsió de la família Borbó Parma i els anomenats Congresos del Pueblo Carlista (1970-1972), se li va proposar en 1971 formar part de l’ Hermandad Nacional de Antiguos Combatientes de Tercios de Requetés, organització oposada als Borbó-Parma, però va refusar. Tanmateix, en 1972 va escriure una carta a Don Javier, repudiant el programa revolucionari de l'acabat de crear Partit Carlista que liderava el príncep Carles Hug i afirmant que «no cap un carlisme socialista, ni un carlisme no religiós ni un carlisme contrari al 18 de juliol». Nogensmenys, en la missiva deixava constància de la seva lleialtat a Don Javier, a qui considerava aliè a aquesta deriva i als textos que es feien circular en el seu nom.

En 1975 va ser un dels signants d'unes cartes a mode d'ultimàtum dirigides a Don Javier i després a Carlos Hugo, en qui el pretendent acabava d'abdicar. Al no rebre resposta, va participar en la reorganització de la Comunió Tradicionalista (1975) sota el lideratge de Sixt Enric de Borbó, germà menor de Carles Hug, que s'oposava als canvis ideològics del nou Partit Carlista. Don Sixto va nomenar Sáenz-Díez cap delegat de l'organització. Com a tal, va ser un dels signants que la van legalitzar com a partit polític en 1977 juntament amb Antonio María de Oriol y Urquijo, José Luis Zamanillo i José Arturo Márquez de Prado. El 1975 va formar part també de la directiva de l’Hermandad Nacional de Antiguos Combatientes de Tercios de Requetés presidida pel general Luis Ruiz Hernández, amb el càrrec de tresorer.

Com a nou dirigent tradicionalista, Juan Sáenz-Díez va ser col·laborador de l'històric periòdic carlista El Pensamiento Navarro. En ell va publicar el 7 de gener de 1978 un article titulat 'Con escarnio para el pueblo navarro, en el qual criticava la decisió del Consell de Ministres d'acceptar un text "preautonòmic" per a les tres províncies basques i Navarra, afirmant:

Durant la Transició, els tradicionalistes sixtinos es van aliar amb Fuerza Nueva i la Falange en la coalició Unión Nacional, obtenint en les eleccions generals de 1979 un escó per Madrid que va ocupar Blas Piñar. En el marc d'aquesta aliança, el 23 de novembre de 1980 Sáenz-Díez va ser un dels oradors en la Plaza de Oriente de Madrid, actuant en representació de la Comunió Tradicionalista amb motiu de la concentració organitzada per la Confederación Nacional de Excombatientes sota el lema «Per la unitat d'Espanya i l'esperança en el seu futur», que segons els organitzadors i la agència EFE va arribar a congregar a un milió de persones. En 1984 Sáenz-Díez va ser substituït com a cap delegat de la Comunió Tradicionalista per Carlos Cort y Pérez Caballero.

Família Juan Sáenz-Díez era net de Simeón García de Olalla y de la Riva (1823-1889), fundador del Banco Simeón, i de la seva esposa Juana Blanco Navarrete. Els seus pares van ser Acisclo Sáenz-Díez de la Riva (†1905), comerciant fundador del Cercle Mercantil de Santiago i president de la Sociedad de Gas y Electricidad de Santiago, i Isabel García Blanco (1873-1956). Juan Sáenz-Díez es va casar amb María de las Mercedes Gándara García (†1978), amb qui va tenir vuit fills: Juan Ignacio, Fernando, Mercedes, Javier, Ramón, Carmen, José Luis i Isabel.

Referències

Bibliografia

Categoria:Empresaris gallecs Categoria:Polítics carlins catalans Categoria:Polítics catalans del sud nascuts al segle XX Categoria:Polítics catalans del sud morts al segle XX Categoria:Empresaris catalans del sud contemporanis Categoria:Polítics de Santiago de Compostel·la