El Pacte Nacional del Líban () és un acord no escrit que va establir les bases del Líban com a estat multiconfessional, fruit de les negociacions entre els líders xiïtes, sunnites, maronites i drusos. Promulgat l'estiu de 1943, el pacte va ser acordat pel president Bechara El Khoury i el primer ministre Riad Al Solh. Orientat principalment cap als interessos de les elits polítiques, el sector maronita actuava com a portaveu de la població cristiana del Líban, mentre que l'elit sunnita representava la població musulmana. L'acord va segellar, així mateix, la independència del Líban respecte de França.
Els punts clau de l'acord estableixen que:
Els cristians libanesos no busquen la intervenció occidental i accepten que el Líban té trets àrabs. Els musulmans libanesos abandonen les seves aspiracions d'unir-se amb Síria i el món àrab. El president de la República i el comandant de les Forces Armades Libaneses han de ser catòlics maronites. El primer ministre de la República ha de ser musulmà sunnita. El president del Parlament ha de ser musulmà xiïta. El vicepresident del Parlament i el viceprimer ministre han de ser cristians ortodoxos grecs. El cap de l'Estat Major de les Forces Armades Libaneses ha de ser un drus. Hi ha d'haver una proporció de 6:5 a favor dels cristians respecte als musulmans (incloent-hi els drusos) al Parlament libanès. Una majoria cristiana del 51% en el cens de 1932 va establir la base d'una estructura governamental que atorgava a aquesta comunitat el control de la presidència, el comandament de les forces armades i la majoria parlamentària. No obstant això, seguint una tendència demogràfica més àmplia, la població musulmana —generalment més pobra— va créixer més ràpidament que la cristiana, que disposava de més recursos. A més, l'emigració a gran escala dels cristians va erosionar encara més el seu estret marge majoritari, i aviat va esdevenir evident que aquest grup exercia una quota de poder desproporcionada.
A mesura que passaven els anys sense que es fes cap nou cens, van augmentar la insatisfacció amb l'estructura governamental i les divisions sectàries, una situació que va acabar desencadenant la Guerra Civil Libanesa. L'Acord de Taif de 1989 va modificar la proporció del Parlament a una paritat d'1:1 i va reduir les competències del president maronita. Així mateix, l'acord preveia que el Parlament esdevingués finalment bicameral, format per un Senat que representés les comunitats religioses i una Cambra de Diputats escollida de manera no sectària. S'establia que, una vegada establert aquest Parlament bicameral, el Senat mantindria una proporció d'1:1 entre cristians i musulmans, de manera similar al Parlament actual, i que la presidència del Senat correspondria a un drus, d'acord amb les directrius del Pacte Nacional.
Història La recerca de la independència libanesa El 1922, el Mandat francès per a Síria i el Líban va atorgar a França el control governamental dels territoris que actualment ocupen el Líban i Síria, després de la seva separació de l'antic Imperi Otomà. El text estipulava el desplegament de tropes franceses a ambdues nacions per defensar la seva sobirania, a més de la creació de milícies locals per donar suport a l'administració del Mandat. Així mateix, l'acord concedia a França un accés complet a les infraestructures d'ambdós països, el control exclusiu de les seves relacions exteriors i la potestat sobre les excavacions i les investigacions arqueològiques de l'antiguitat. D'altra banda, es va establir que el francès i l'àrab serien les llengües oficials d'ambdós territoris, i s'especificava l'obligació de França de lliurar un informe anual a la Societat de Nacions sobre els progressos realitzats a la regió.
Tot i que es va prometre una compensació financera i el reemborsament d'aquestes decisions a ambdós països, la mesura va trobar una forta oposició tant a Síria com al Líban. Al Líban concretament, abans d'assolir la independència, la major part de l'activitat governamental i política es va centrar exclusivament a alliberar-se del domini francès. Quan la independència ja era imminent, va esdevenir evident la dificultat de trobar fórmules eficaces per organitzar el govern, donada la gran diversitat religiosa del país. La creació del Pacte Nacional va dotar el Líban d'una estructura sòlida per encetar la seva nova etapa independent, malgrat que no va satisfer completament tots els grups religiosos. Per a molts sectors, aquest acord garantia un ordre imprescindible i un sentit d'unitat i multiconfessionalisme que els permetria mantenir el seu propi estat polític.
Implicacions del cens libanès de 1932 El 1932, el govern libanès sota el mandat francès va dur a terme un cens que, posteriorment, va determinar la representació política del país després d'assolir la independència a través del Pacte Nacional. Aquest cens va establir la proporció de les diferents sectes religioses al Líban i, en última instància, la seva quota de poder dins de l'executiu. Com que els resultats van registrar una majoria cristiana maronita del 51%, el Pacte Nacional va fixar com a requisit que la presidència de la República correspongués sempre a un cristià maronita i que el Parlament mantingués una proporció de 6:5 a favor dels cristians.
El cens va generar diverses controvèrsies; la primera de les quals va ser que no proporcionava una definició precisa de la ciutadania libanesa. En lloc d'això, es va basar en un criteri de l'Imperi Otomà que la definia a partir de la presència al Líban durant l'agost de 1924, la darrera vegada que s'havia registrat oficialment de manera exhaustiva. Aquesta mancança va dificultar la certesa que les proporcions resultants fossin una representació completament fidel de la demografia del país. Per aquest motiu, diversos sectors van argumentar que el cens estava esbiaixat i que s'havia dissenyat amb la intenció de projectar el Líban com una nació de majoria cristiana, aliada amb Europa i el món occidental, afavorint així el manteniment del poder de les elits.
Aquesta qüestió va esdevenir progressivament més rellevant a mesura que el cens de 1932 es consolidava com la base per fixar totes les proporcions del Pacte Nacional, fet que va perpetuar el poder dels cristians maronites dins del govern del Líban. Com que la comunitat maronita mantenia una aliança estreta amb les autoritats i els interessos colonials a la regió, diversos sectors temien que el seu ascens al poder i l'establiment del mateix Pacte Nacional —tot i assegurar la independència libanesa— s'haguessin dissenyat per supeditat el país als interessos de França.
Introducció i recepció El Pacte Nacional va ser presentat per primera vegada al públic el 7 d'octubre de 1943 per Riad Al Solh en la seva declaració ministerial en un intent de presentar una identitat únicament libanesa, separada tant del món occidental com de l'oriental. Van optar per representar el Pacte Nacional com una representació de la base fonamental de la creença compartida entre les diferents sectes del Líban. A més, l'elit va reiterar que aquesta era l'única manera que el Líban pogués aconseguir la independència i que, tot i que els sunnites poden estar descontents amb la manca d'unió amb Síria, la definició que el Líban té trets àrabs és la millor forma de compromís. Malauradament per a l'elit libanesa, però, això no garantia que el públic ho rebés bé. La suposició que el públic libanès donaria suport immediatament al Pacte Nacional simplement pel consens de l'elit no era precisa. En general, hi va haver veus dissidents envers el Pacte durant tot el seu establiment, cap de les quals va aconseguir crear cap canvi legítim al govern que va establir.
Tot i que aquesta dissidència existia entre diversos grups, el sistema establert va ser generalment tolerat per la majoria de sectes fins al 1958, quan les amenaces al Pacte Nacional, juntament amb altres conflictes polítics, van provocar la interrupció de l'ordre que el Pacte havia establert al Líban.
Implicacions Immobilisme Diversos autors argumenten que el Pacte Nacional va generar un immobilisme que va conduir a la «ineficiència administrativa tant en la presa de decisions com en la seva implementació». Tot i que el Líban va experimentar una notable mobilitat social després de la seva independència, caracteritzada per una ràpida urbanització i canvis demogràfics,Traboulsi, Fawwaz. 2007. "A History of Modern Lebanon" l'Estat va ser incapaç de fer front a la desigualtat social i al descontentament públic. Això es va deure a la rigidesa del sistema de repartiment del poder, que mancant de flexibilitat no va permetre adaptar-se a les transformacions de la societat. Una vegada consolidat aquest repartiment, el manteniment de l'statu quo va esdevenir un interès polític i econòmic prioritari per a les elits governants.
Divisions sectàries Així mateix, s'argumenta que el Pacte Nacional va consolidar les divisions sectàries existents en institucionalitzar-les mitjançant el repartiment del poder. Atès que els polítics eren considerats principalment representants de les seves respectives comunitats religioses, la política governamental va esdevenir inconsistent: «La idea d'estat del Líban, per fràgil que fos, va enfortir les diferències sectàries ja existents».
Guerra Civil Libanesa La debilitat de l'Estat i la manca d'una identitat nacional, combinades amb la fragmentació de diferents sectors subnacionals, van fer que el Líban fos molt vulnerable als factors externs. En aquest sentit, «la dimensió externa del Pacte Nacional» es caracteritzava per la cerca de la neutralitat, ja fos envers «l'Occident cristià o el món àrab islàmic». Aquesta actitud es podia mantenir sempre que fos vàlida la suposició errònia «que l'equilibri de poder a la regió es mantindria inalterat». No obstant això, l'entorn regional al voltant del Líban va canviar dràsticament després de la independència. Concretament, l'aparició de dues amenaces directes a l'estabilitat del Pacte Nacional —sumada a les creixents tensions intercomunitàries pel poder polític, l'impacte de la violència derivada de la guerra araboisraeliana i les acusacions de corrupció electoral— va acabar desencadenant la Guerra Civil Libanesa.
Concretament, la primera violació del Pacte Nacional va tenir lloc quan el Líban va acceptar l'assistència financera i militar a través de la Doctrina Eisenhower. La segona amenaça es va produir quan la República Àrab Unida (l'estat federal format per Egipte i Síria) i el moviment panàrab van començar a pressionar el Líban perquè s'integrés al bloc àrab. Aquesta acció posava en perill la clàusula del Pacte Nacional que definia el Líban com una nació sobirana i independent de la resta de països de la regió.
Més enllà d'aquestes pressions externes, les tensions intercomunitàries entre les diferents sectes musulmanes i cristianes van augmentar notablement. Els principals blocs polítics es van fragmentar: d'una banda, diversos sectors es van aliar amb els refugiats palestins que fugien del conflicte araboisraelià i s'integraren en faccions d'esquerra que s'oposaven al Pacte Nacional i criticaven la inacció de l'exèrcit libanès; d'altra banda, van sorgir organitzacions de dretes que defensaven el Pacte Nacional com l'única eina per mantenir l'statu quo i l'ordre institucional.
Controvèrsia Tot i que, en el moment de la seva aprovació, el Pacte Nacional garantia la presidència a un cristià maronita basant-se en la majoria demogràfica reflectida al cens, la manca de mecanismes de control constitucional sobre la figura presidencial va fer que aquesta decisió tingués implicacions molt més profundes de les previstes inicialment. Atès que la Constitució libanesa eximia el càrrec presidencial del control parlamentari, el president maronita electe disposava d'una autoritat executiva gairebé absoluta.