Caciquisme''' és el nom que ha rebut l'entramat de relacions clientelistes que defineixen el règim polític de la Restauració i en les quals es va basar el frau que va caracteritzar a totes les eleccions generals durant aquest període, encara que el sistema caciquil també va existir durant la major part del regnat d'Isabel II i durant el Sexenni Democràtic.
Com ha destacat l'historiador Carmelo Romero Salvador, el terme caciquisme s'aplica a les «relacions de poder i d'influència entre desiguals que comporten patronatges i clientelismes, paternalismes i dependències i, per tant, favors i càstigs, agraïments i malediccions». En la relació patró/client «un individu de major estatus (patró) utilitza els seus recursos i influències per a proveir protecció o beneficis a una persona de menor estatus (client) qui, per part seva, recíprocament, li ofereix suport general i assistència, incloent-hi els serveis personals al patró», ha assenyalat Manuel Suárez Cortina. D'altra banda, «les clienteles eren, en general, indiferents a ideologies, programes o color de partits en el que feia a la seva projecció col·lectiva. I això tindria, per descomptat, a desideologitzar la política. […] Els clients esperaven favors personals…», ha subratllat José Varela Ortega.
L'origen del terme i la seva aplicació a la política en el miniatura|Caricatura satírica de La Carcajada (nova capçalera de la revista La Flaca per a eludir la suspensió administrativa) publicada el 18 d'abril de 1872 amb el títol "Triunfo electoral". Ironitza sobre els mètodes fraudulents utilitzats pel president del govern i ministre de la Governació Práxedes Mateo Sagasta per a guanyar les eleccions d'abril de 1872. Sagasta encapçala la comitiva portant a collibè a lloms d'un embut amb el rètol "SUFRAGI UNIVERSAL". Li segueixen tots els que han fet possible el "triomf electoral": forces d'ordre públic, partides de la porra, lázaros (així cridats per ser electors morts que han "ressuscitat" encarnats per altres persones), sicaris, trilers, autoritats locals, pagesos i obrers presoners portats a votar, etc.
El terme «cacic» procedeix de les comunitats taïnes de les Antilles i designava a les persones que tenien en elles major preeminència i per això eren els seus caps. Els conqueridors espanyols van estendre el terme a totes les autoritats indígenes i els «cacics» es van convertir en els intermediaris davant els nous «senyors» arribats des de l'altre costat de la mar. El terme es va mantenir, com ha assenyalat Carmelo Romero Salvador, per «posar de manifest la diferència entre l'autoritat del conqueridor i les autoritats dels conquistats». Precisament, segons José Varela Ortega, «el paper del cacic va consistir a salvar la distància que separava a la població índia de l'administració colonial. Paral·lelament, i en l'altre extrem, el seu poder en la localitat es va assentar en què les seves bones relacions amb l'administració central li permetien servir, a més de servir-se, de la local».
El terme va passar a la península amb un caràcter pejoratiu i el Diccionario de autoridades (1729) ja ho recull. Definia «cacic» com a «Senyor de vassalls, o el Superior a la Província o Pobles d'Indis», però afegint que «per semblança, s'entén el primer d'un Poble o República, que té més comandament i poder, i vol per la seva superba fer-se témer i obeir de tots els inferiors». Així va començar a aplicar-se a les persones que tenien excessiva influència i poder en el si d'una comunitat. I també es va estendre el terme «cacicada», sinònim d'injustícia i atropellament.
En l'edició de 1884 del Diccionario de la lengua de la Reial Acadèmia va aparèixer amb el seu significat actual en les seves dues accepcions: Dominació o influència del cacic d'un poble o comarca. Intromissió abusiva d'una persona o una autoritat en determinats assumptes, valent-se del seu poder o influència.
Encara que, juntament amb el terme «oligarquia», el terme caciquisme ha estat utilitzat sobretot per a caracteritzar al règim polític de la Restauració, José Varela Ortega situa el naixement del sistema caciquil cap a 1845. «Abans de 1845… la influència de l'administració era menor que després. Dominava l'administració local enfront de la central; notables locals, enfront de cacics; terratinents, enfront de funcionaris. […] Després de 1845, centralització i districtes uninominals inauguren l'època caciquil pròpiament dita de la ingerència de l'administració i del funcionariat de partit, enfront del notable local. […] El comte de San Luís va fer en 1850 el que es van dir “Corts de família” i va inaugurar l'època de eleccions administratives o de reial ordre. El Govern va intervenir activament en les eleccions. Això és, va haver-hi “direcció” governamental, enfront de les “influencia legítimes”, com anomenaven en els anys trenta a les dels notables».
Partint d'aquest fet Varela Ortega subratlla que «el caciquisme no va ser invenció de Cánovas. Durant la Restauració es va repartir amb més ordre i acord, aquí la diferència. Però des dels anys cinquanta i, sobretot, durant els seixanta i setanta [del segle XIX], el govern també intervenia en les eleccions ocupant el lloc d'un electorat absent. Així mateix, les organitzacions de partit utilitzaven l'administració amb finalitats partidistes igual que faran durant la Restauració».
Carmelo Romero Salvador també ha advertit que el règim polític del regnat d'Isabel II va ser «oligàrquic per llei ―que és la forma més definitòria i extrema de ser-ho―, com ho prova que durant tot aquest període va estar vigent el sufragi censatari pel qual només els grans propietaris, i en alguns moments els mitjans, tenien la capacitat de ser electors i elegibles. I caciquil per pràctica, atès que gairebé la totalitat de les vint-i-dues eleccions celebrades les va guanyar el partit que les convocava». Manuel Suárez Cortina coincideix amb Varela Ortega i Romero Salvador quan afirma que «les relacions polítiques clientelistes ja estaven fermament instal·lades des de mitjan segle XIX» a «l'Espanya isabelina» i afegeix que el Sexenni Democràtic no les va eliminar, període en el qual tampoc cap govern va ser derrotat en les urnes. «Quan s'estableix el sistema polític de la Restauració, el desenvolupament del clientelisme a Espanya ja té un llarg recorregut», ha conclòs Suárez Cortina.
Caciquisme en la Restauració
miniatura|«Mapa del caciquismo en España».«Explicación del mapa (por si no se parecen los caciques) Alava: Urquijo, Albacete: Ochando, Alicante: Capdepón, Almería: Navarro Rodrigo, Ávila: Silvela. Badajoz: Gálvez Holguín (Leopoldo Gálvez Hoguín en Congreso). Baleares: Maura. Barcelona: Comillas. Burgos: Liniers. Cáceres: Camisón (Laureano García Camisón en Congreso). Cádiz: Auñón. Canarias: León y Castillo. Castellón: Tetuán. Ciudad Real: Nieto. Córdoba: Vega Armijo. Coruña: Linares Rivas. Cuenca: Romero Girón. Gerona: Llorens. Granada: Aguilera. Guadalajara: Romanones. Guipúzcoa: Sánchez Toca. Huelva: Monleón. Huesca: Castelar. Jaén: Almenas. León: Gullón. Lérida: Duque de Denia (Luis León y Catacumber en Senado). Logroño: Salvador (Amós Salvador en RAH, Miguel Salvador en RAH). Lugo: Quiroga Ballesteros. Madrid: La bola de Gobernación. Málaga: Romero Robledo. Murcia: García Alix. Navarra: Mella. Orense: Bugallal. Oviedo: Pidal. Palencia: Barrio y Mier. Pontevedra: Elduayen. Salamanca: Tamames. Santander: Eguillor (Manuel Eguillor en Senado). Segovia: Oñate (José Oñate y Ruiz en Senado, otros del mismo cognom en Congreso). Sevilla: Ramos Calderón (Antonio Ramos Calderón en Congreso). Soria: Vizconde de los Asilos (Eduardo Santa Ana y Rodríguez-Camaleño en Senado). Tarragona: Bosch y Fustegueras. Teruel: Castel. Toledo: Cordovés (Gumersindo Díaz Cordovés en Senado). Valencia: Jimeno. Valladolid: Gamazo. Vizcaya: Martínez Rivas (José María Martínez de las Rivas en Auñamendi). Zamora: Requejo. Zaragoza: Castellano.»
Encara que el terme caciquisme es va utilitzar molt aviat per a referir-se al règim polític de la Restauració ―en les eleccions generals de 1891, guanyades com sempre pel govern que les convocava, ja es va parlar de «la fastigosa nafra del caciquisme»―, va ser després del «Desastre del 98» quan el seu ús es va generalitzar. En el mateix any de 1898 el liberal Santiago Alba ja culpava al «insofrible caciquisme» del Desastre.
En 1901 l’Ateneo de Madrid va obrir una enquesta-debat sobre el règim sociopolític existent a Espanya en la qual van participar uns seixanta polítics i intel·lectuals. L'informe sobre el qual anava a girar la discussió va ser redactat pel regeneracionista Joaquín Costa i portava per títol «Oligarquia i caciquisme com la forma actual de Govern a Espanya. Urgència i mode de canviar-ho». En el mateix Costa afirmava que a Espanya «no hi ha Parlament ni partits, només hi ha oligarquies», «una minoria sense un altre interès que el personal de la mateixa minoria governant». Aquesta oligarquia, que la seva «plana major» eren els «primats» (els polítics professionals radicats a Madrid, el centre del poder), se sustentava en una àmplia xarxa de «cacics de primer, segon o tercer grau disseminats per tot el territori». L'enllaç entre els grans cacics ―els «primats»― i els cacics locals el constituïen els governadors civils. Costa insistia en el seu informe en què «oligarquia i caciquisme» no eren casos excepcionals del sistema, sinó que formaven «la regla, el Règim mateix». Pràcticament tots els participants en l'enquesta-debat van estar d'acord amb aquesta conclusió i la seva influència arriba fins a l'actualitat. El «binomi de Costa, convertit en títol de llibres i manuals d'història, continua sent, més d'un segle després, el més utilitzat per a caracteritzar la etapa restauracionista», ha assenyalat Carmelo Romero Salvador.
Per exemple José María Jover Zamora en un conegut manual universitari molt utilitzat en les dècades de 1960 i 1970 va escriure el següent sobre el règim de la Restauració:
miniatura|Caricatura satírica del comte de Romanones, «fabricant diputats provincials a imatge i semblança seva» a partir de la «massa electoral», per Moya (Gedeón, 1911).
Manuel Suárez Cortina ha assenyalat que Costa i els crítics coetanis del sistema de la Restauració, com Gumersindo de Azcárate, «van considerar que el funcionament polític de la Restauració era una espècie de nou feudalisme, on s'usurpava la voluntat política dels ciutadans en benefici dels detentors del poder: una oligarquia que violava la veritable voluntat nacional mitjançant el frau i la corrupció electoral» i «aquesta línia interpretativa va anar consolidant-se en la historiografia espanyola tant marxista com liberal». Un interpretació similar de l'anàlisi de Costa és la que ha fet Joaquín Romero Maura, citat per Feliciano Montero, que coincideix també que durant molt de temps va ser la més estesa per a explicar el fenomen del caciquisme a l'Espanya de la Restauració. Segons Romero Maura, Costa i els que han seguit la seva línia interpretativa, consideren el caciquisme com «el reflex, a nivell polític, del control econòmic exercit per les oligarquies terratinents i financeres», facilitat per l'existència d'un electorat «"anestesiat" o desmobilitzat, a conseqüència del nivell de desenvolupament econòmic i d'integració social de les regions geogràfiques del país» (comunicacions deficients, economia tancades, alts nivells d’analfabetisme, etc.).