L'Orquestra de la Societat de Concerts del Conservatori (en francès, Orchestre de la Société des concerts du Conservatoire) va ser una orquestra simfònica francesa amb seu a París, activa entre 1828 i 1967. Fundada per François-Antoine Habeneck amb el suport de Luigi Cherubini, director del Conservatori de París, i de Sosthènes de La Rochefoucauld, va tenir un paper central en la consolidació del concert simfònic a França i, especialment, en la difusió de les simfonies de Ludwig van Beethoven. El 1967 va ser dissolta i substituïda per l'Orquestra de París, creada dins una nova estructura professional.
Història Els antecedents de la societat es troben en les activitats orquestrals del Conservatori de París. Des de començaments del segle XIX, els estudiants de la institució interpretaven simfonies de Joseph Haydn, Wolfgang Amadeus Mozart i Beethoven, inicialment en exercicis públics destinats a completar la seva formació. A partir de 1803 Habeneck va dirigir regularment aquestes activitats, però les audicions públiques es van interrompre el 1815. El 1826 va reunir diversos músics per estudiar la Simfonia núm. 3 «Heroica» i, després de noves sessions durant l'any següent, va aconseguir el suport de Cherubini per crear una societat estable de concerts. La nova institució va ser autoritzada oficialment el febrer de 1828 i estava formada exclusivament per professors i antics alumnes del Conservatori. L'organització funcionava com una associació autogestionada: els músics escollien el director i un comitè administratiu, mentre que el director del Conservatori n'era president honorari.
El primer concert es va celebrar el 9 de març de 1828 sota la direcció de Habeneck. El programa incloïa la Heroica de Beethoven, a més d'obres de Gioachino Rossini, Jean-Baptiste Meifred, Pierre Rode i Cherubini; l'orquestra comptava aleshores amb 76 instrumentistes i la societat disposava també d'un cor de 78 cantants. Sota Habeneck, la societat es va convertir en el principal vehicle de difusió de Beethoven a França. El director va imposar una disciplina d'assaig poc habitual a la vida musical parisenca de l'època i va treballar detalladament qüestions d'afinació, articulació, dinàmica i equilibri entre les seccions. La qualitat del conjunt va ser admirada per músics com Felix Mendelssohn i Richard Wagner, i va contribuir a establir un model d'orquestra simfònica professional a París. La societat va ocupar també un lloc important en la difusió de la música francesa: Habeneck va dirigir el 1830 l'estrena de la Simfonia fantàstica d'Hector Berlioz i el 1837 la primera interpretació del seu Grande Messe des morts. Berlioz, malgrat la seva relació sovint conflictiva amb Habeneck, va mantenir una vinculació estreta amb l'orquestra i el 1863 va llegar a la societat un conjunt de partitures impreses i manuscrites de les seves obres.
Durant la segona meitat del segle XIX l'orquestra va continuar essent una de les principals institucions simfòniques franceses sota directors com Narcisse Girard, Théophile Tilmant, François George-Hainl, Édouard Deldevez, Jules Garcin i Paul Taffanel. El repertori es va ampliar progressivament amb música de Robert Schumann, Felix Mendelssohn, Johannes Brahms, Richard Wagner, Camille Saint-Saëns, César Franck i altres compositors francesos i alemanys. Entre les estrenes vinculades a la societat hi ha el Concert per a violoncel núm. 1 de Saint-Saëns el 1873 i la Simfonia en re menor de Franck el 1889. Malgrat aquesta activitat, l'organització es va guanyar amb el temps una reputació més conservadora que algunes formacions rivals sorgides a París, com els Concerts Pasdeloup, l'Orchestre Colonne i l'Orchestre Lamoureux, que dedicaven una proporció més gran dels seus programes a la música contemporània.
Segle XX A començaments del segle XX la direcció va passar successivament per Georges Marty, André Messager i Philippe Gaubert. L'orquestra continuava mantenint una forta identitat vinculada al Conservatori i conservava una tradició interpretativa especialment valorada en el repertori francès i en Beethoven. Durant la Primera Guerra Mundial, l'activitat va quedar alterada per la mobilització de molts músics, però el 1918 la societat va realitzar una extensa gira pels Estats Units, amb concerts en més de cinquanta ciutats, una de les primeres grans gires internacionals d'una orquestra francesa, i aquell mateix any va iniciar també la seva activitat discogràfica. El cor propi va desaparèixer el 1925 i, des d'aleshores, la societat va funcionar essencialment com una orquestra simfònica. Durant les dècades de 1920 i 1930 va enregistrar nombroses obres del repertori francès i centreeuropeu, i el 1928, sota la direcció de Piero Coppola, va realitzar el primer enregistrament complet de La mer de Claude Debussy.
Charles Munch va assumir la direcció el 1938 i va ocupar el càrrec fins al 1946. Durant aquest període va aprofundir especialment en la música francesa contemporània i va dirigir obres de Berlioz, Debussy, Maurice Ravel, Albert Roussel i Arthur Honegger. Després de la Segona Guerra Mundial, la societat va traslladar bona part de la seva activitat al Théâtre des Champs-Élysées. André Cluytens va ser director principal entre 1946 i 1960 i durant el seu mandat l'orquestra va desenvolupar una intensa activitat discogràfica i va col·laborar amb alguns dels principals solistes i directors internacionals. Entre 1960 i la dissolució de la societat el 1967 no es va nomenar cap director principal estable.
Dissolució i creació de l'Orquestra de París Durant la dècada de 1960 es van fer cada vegada més evidents els problemes estructurals de la societat. Els músics no formaven una plantilla assalariada estable, sinó que rebien una participació dels ingressos dels concerts complementada amb subvencions públiques, i molts havien de compatibilitzar aquesta activitat amb altres orquestres i institucions, fet que dificultava els assajos i impedia mantenir una activitat simfònica comparable a la de les grans orquestres professionals europees. El govern francès, dins la política musical impulsada pel ministre de Cultura André Malraux i el responsable de música Marcel Landowski, va decidir crear una nova orquestra professional permanent. La Société des concerts du Conservatoire va deixar d'existir el 1967 i, després d'un procés d'audicions presidit per Charles Munch, es van seleccionar 108 músics per formar l'Orquestra de París; aproximadament una cinquantena procedien de l'antiga societat.
L'Orquestra de París va oferir el seu primer concert el 14 de novembre de 1967 al Théâtre des Champs-Élysées sota la direcció de Munch, amb la Simfonia fantàstica de Berlioz, La Mer de Debussy i Requiem Canticles d'Ígor Stravinski. La nova formació es considera institucionalment hereva de la Société des concerts du Conservatoire.
Seu Durant gran part del segle XIX i començaments del XX, la societat va actuar a l'antiga sala del Conservatori del carrer Bergère, posteriorment rue du Conservatoire. La sala era reconeguda per la seva acústica i va esdevenir un dels espais centrals de la vida musical parisenca. Quan el Conservatori es va traslladar el 1911 a la rue de Madrid, l'orquestra va continuar utilitzant l'antiga sala; després de 1945, però, va oferir una part creixent dels concerts al Théâtre des Champs-Élysées.
Directors principals Els directors principals de l'orquestra van ser:
François-Antoine Habeneck (1828–1848) Narcisse Girard (1848–1860) Théophile Tilmant (1860–1863) François George-Hainl (1863–1872) Édouard Deldevez (1872–1885) Jules Garcin (1885–1892) Paul Taffanel (1892–1901) Georges Marty (1901–1908) André Messager (1908–1919) Philippe Gaubert (1919–1938) Charles Munch (1938–1946) André Cluytens (1946–1960)
Entre 1960 i la dissolució de la societat el 1967 no hi va haver cap director principal permanent.
Repertori i tradició interpretativa Des dels seus inicis, Beethoven va ocupar una posició central en el repertori de l'orquestra. Habeneck va interpretar sistemàticament les seves simfonies en una època en què encara eren relativament poc conegudes a França, i la societat va contribuir decisivament a establir Beethoven com un dels pilars de la cultura concertística francesa. La formació va mantenir igualment una relació destacada amb la música francesa, especialment amb Berlioz, Saint-Saëns, Franck, Gabriel Fauré, Debussy, Ravel i Roussel. La composició de la plantilla, formada tradicionalment per professors i antics alumnes del Conservatori, va afavorir la transmissió d'una escola interpretativa francesa caracteritzada per l'homogeneïtat de les cordes i la particular sonoritat dels instruments de vent.
La seva biblioteca musical, conservada en bona part a la Biblioteca Nacional de França, conté partitures i materials d'orquestra d'obres de Beethoven, Berlioz, Cherubini, Georg Friedrich Händel, Haydn, Mendelssohn, Mozart, Schumann, Carl Maria von Weber i molts altres compositors. Els materials conserven nombroses anotacions interpretatives i constitueixen una font important per a l'estudi de les pràctiques orquestrals franceses dels segles XIX i XX.
Enregistraments La Société des concerts du Conservatoire va desenvolupar una extensa activitat discogràfica des de 1918. Durant l'època del disc de 78 revolucions va enregistrar principalment per a companyies franceses i britàniques, i posteriorment va treballar amb segells com EMI, Pathé i Columbia. Entre els seus enregistraments històrics hi ha La mer de Debussy sota Piero Coppola, obres franceses dirigides per Philippe Gaubert i Charles Munch, i nombrosos enregistraments realitzats sota André Cluytens.
Un dels projectes discogràfics més coneguts de la darrera etapa va ser la integral de les nou simfonies de Beethoven dirigida per Carl Schuricht, enregistrada entre 1957 i 1959 i posteriorment reeditada en nombroses ocasions.
Referències
Bibliografia
Categoria:Orquestres de França Categoria:Orquestres simfòniques Categoria:Cultura de París