La Crònica del rector de Dioclea o Duklja (en serbocroata: Ljetopis popa Dukljanina) és el nom que es dona a una crònica medieval escrita a finals del segle XIII per un sacerdot anònim de Dioclea. La còpia més antiga que es conserva n'és en llatí i data del s. XVII. Els historiadors actuals creuen que es va compilar entre finals del s. XII i començament del XV.
Els historiadors consideren que aquesta crònica conté moltes inexactituds i passatges ficticis. Narra la història de Dalmàcia i les àrees veïnes des del segle V fins a mitjan s. XII. També conté passatges parcialment manllevats de la mitologia sobre els inicis de la història dels eslaus del sud-oest. La secció "Vida de sant Joan Vladímir" es considera una narració fictícia corresponent a una història anterior.
Autor i data Sembla que l'obra la va fer un "sacerdot de Duklja" anònim (el sacerdot Diocleas, conegut en serbocroat com a popa Dukljanin ). L'obra només es coneix per les seues versions llatines d'una impremta del segle XVII.S. Bujan, La Chronique du pretre de Dioclee. Un faux document historique, Revuedes études byzantines 66 (2008) 5–38. Dmine Papalić, un noble de Split, va descobrir el text i el va transcriure entre els anys 1509 i 1510. Més tard, el va traduir al llatí Marko Marulić, el 1510, amb el títol Regnum Dalmatiae et Croatiae gesta. Mavro Orbin, un historiador ragusà, el va incloure (entre altres obres) en el seu Il regno de gli Slavi (cap al 1601); Johannes Lucius va fer el mateix cap al 1666. Aquestes versions llatines afirmen que l'original estava escrit en eslau.
La crònica, escrita en llatí, s'acabà entre els anys 1299 i 1301 a la ciutat de Bar (Montenegro), que aleshores formava part del Regne de Sèrbia. L'autor n'era el presbíter Rudger (o Rudiger), arquebisbe catòlic de Bar, probablement d'origen txec. Es creu que aquest va viure al voltant de l'any 1300: les fronteres bosnianes esmentades coincideixen amb un text anònim, l'Anonymi Descriptio Europae Orientalis (Cracòvia, 1916), que s'ha datat de l'any 1308. Les recerques des de començament del segle XXI han establert que Rudger va existir al voltant dels anys 1296–1300.
Els capítols de l'1 al 33 de la crònica es basen en tradicions orals i en invencions de l'autor. El seu caràcter històric és majoritàriament rebutjat pels historiadors. Els tres capítols següents, però, contenen dades històriques valuoses sobre aquest període. El capítol 36, sobre Joan Vladímir, és un resum d'una hagiografia més antiga datada d'entre el 1075 i el 1089, una època en què la dinastia Vojislavljević volia obtenir la insígnia reial del papa i elevar la seua regió al rang d'arquebisbat. Aquest capítol conté dades de considerable importància i palesament fiables. Els capítols 34 i 35, que tracten del pare i els oncles de Vladímir, deuen basar-se en el pròleg d'aquesta hagiografia.
Altres teories –ara refutades– suggerien que l'autor havia viscut en la segona meitat del segle XII. Alguns historiadors croats han proposat la teoria que l'autor anònim n'era Grgur Barski (Gregori de Bar), bisbe de Bar, que va viure en la segona meitat del s. XII. El bisbat de Bar, però, ja no existia en aquell moment. En la reimpressió de l'obra del 1967, l'historiador iugoslau Slavko Mijuskovic afirmava que la crònica era un producte literari purament fictici, que es podria atribuir al segle XIV o al començament del XV. L'historiador serbi Tibor Zivkovic, en la seua monografia Gesta regum Sclavorum (2009), afirma que les parts principals de la crònica es remunten als anys 1300-1310.
Contingut Regnum Sclavorum (1601) es pot dividir així:
Introducció (Auctor ad lectorem) Libellus Gothorum, capítols I a VII La llegenda de Constantí (o "Llegenda Pannònica"), capítols VIII i principi del IX Metodi (Liber sclavorum qui dicitur Methodius), resta del capítol IX La crònica de Travunian, capítols X–XXXV, en dues parts La vida de Joan Vladímir, capítol XXXVI Història de Dioclea, capítols XXXVII – LXVII
L'obra conté 47 capítols, de diferent longitud i sobre temes variats.
Folklore i traduccions El text consta de manuscrits diferents però semblants, derivats d'una font primera que no ha sobreviscut però que se suposa escrita pel mateix sacerdot de Dioclea (o per altres monjos copistes que l'ajudaren).
S'accepta que aquest sacerdot havia inclòs en la seua obra folklore i literatura de fonts eslaves que havia traduït al llatí. Entre les traduccions, trobem "La llegenda del príncep Vladimir", suposadament escrita per un altre clergue de Dioclea (potser Zechanin de Krajina). En la versió primera, era una obra hagiogràfica, una "Vida de sant Vladimir" més que no pas una "llegenda". El príncep Vladimir, protagonista de la història, així com el rei Vladislav que ordenà l'execució de Vladimir, eren figures històriques. "La llegenda del príncep Vladimir", però, també conté elements no històrics. La crònica també la va completar un bisbe de Bar que volia demostrar la superioritat de la seua diòcesi sobre la del bisbe de Split.
El 1986, Antin V. Iwachniuk va traduir la crònica a l'ucraïnés.
Avaluació Valor històric, ficció Algunes acusacions inexactes o falses en la crònica la fan una font poc fiable. Els historiadors moderns tenen seriosos dubtes al respecte i la consideren un conjunt de pensaments ficticis o desigs il·lusoris. Generalment s'accepta, però, que dona una visió única d'aquest període des del punt de vista de la població eslava indígena.
El llibre descriu els eslaus autòctons com un poble pacífic portat pels governants gots, que havien envaït la regió al segle V. No dona, però, cap explicació de com ni quan va ocórrer. Aquesta versió contradiu la informació continguda en el text bizantí De Administrando Imperio.
La crònica també esmenta un Svetopeleg o Svetopelek, el vuité descendent dels invasors gots. El designa com el principal governant de les terres que abasten Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro (Dioclea) i Sèrbia. També se li atribueix la cristianització dels pobles gots o eslaus, una atribució fictícia. Aquestes afirmacions sobre un regne unificat deuen fer ressò del Regne de Moràvia. També s'hi podria referir als àvars.
La parròquia del rector era a la seu de l' arquebisbat de Dioclea. Segons els afegits del bisbe Gregori de finals del s. XII, aquest arquebisbat cobria una gran part dels Balcans occidentals, incloent-hi els bisbats de Bar, Budva, Kotor, Ulcinj, Svac, Shkodër, Drivast, Pulat, Travonia i Zahumlja. A més a més, hi diu que Bòsnia (Bosnam) i Raska són sèrbies. Descriu el sud de Dalmàcia, que consta d'Hum (Zahumlje), Travonia i Dioclea (la major part de l'actual Hercegovina i Montenegro, així com parts de Croàcia i Albània), com a croats (la "Croàcia Roja"). Aquesta descripció és inconsistent amb totes les altres obres històriques que fan referència a aquest període.
L'arquebisbe de Bar fou nomenat més tard Primas Serbiae. Ragusa pretenia convertir-se en el centre eclesiàstic natural de la Dalmàcia del Sud. Fou Dioclea (Bar), però, qui va rebre aquest estatus, sobretot perquè el papa volia que Sèrbia s'ajuntàs a Dioclea.
Regió de Bòsnia La regió de Bòsnia es descriu en la crònica com abastant des de la zona a l'oest del riu Drina, "fins a la muntanya de pins" (en , en ). La ubicació d'aquesta muntanya de pins és desconeguda. El 1881, l'historiador croat Franjo Rački proposava que fos la muntanya de "Borova Glava", a prop del camp de Livno. L'historiador croat Luka Jelic va proposar que la muntanya es trobava entre Maglaj i Skender Vakuf, al nord-oest de Žepče, o que fos la muntanya Borovina situada entre Vranica i Radovna, segons l'obra de Ferdo Šišić del 1908. El 1935, l'historiador serbi Vladimir Ćorović deia que el topònim feia referència a la muntanya Borova Glava, tant etimològicament com perquè és a la conca del riu. Vladimir Ćorović, Teritorijalni razvoj bosanske države u srednjem vijeku, Glas SKA 167, Belgrade, 1935. El 1936, l'etnòleg eslové Niko Zupanic també ho va interpretar com si la frontera occidental de Bòsnia fos una muntanya, però la va situar al sud-est de Dinara.Niko Županič, Značenje barvnega atributa v imenu „Crvena Hrvatska". Lecture at the IV Congress of Slavic geographers and ethnographers, Sofia, 18 august 1936. L'historiador croat Anto Babic, basant-se en el treball de Dominik Mandic del 1978, va concloure que el terme es referia si fa no fa a un lloc situat entre la conca delSava i la mar Adriàtica.D. Mandić, Državna i vjerska pripadnost sredovječne Bosne i Hecegovine. II. edition, Ziral, Chicago–Rome 1978. La historiadora sèrbia Jelena Mrgic-Radojcic també va indicar l'existència d'una muntanya anomenada "Borja" situada al nord de l'actual Bòsnia, amb una etimologia comparable.
Referències
Categoria:Cròniques Categoria:Edat mitjana