La Hallé Orchestra, habitualment coneguda simplement com The Hallé, és una orquestra simfònica britànica amb seu a Manchester. Fundada per Charles Hallé el 1858, és una de les orquestres professionals més antigues del Regne Unit i ha tingut un paper central en el desenvolupament de la vida simfònica britànica des del segle XIX.
Des de 1996 té la seva residència principal al Bridgewater Hall de Manchester, després d'haver actuat durant gairebé tota la seva història al Free Trade Hall. Entre els seus principals directors han figurat Hans Richter, Hamilton Harty, Malcolm Sargent, John Barbirolli, Stanisław Skrowaczewski, Kent Nagano i Mark Elder. Des de 2024, el director principal i assessor artístic és Kahchun Wong.
Fundació L'origen de l'orquestra es troba en la gran Art Treasures Exhibition celebrada a Manchester el 1857. Charles Hallé, pianista i director d'origen alemany establert a Anglaterra des de les revolucions europees de 1848, va reunir una orquestra per oferir concerts diaris durant els sis mesos de l'exposició. L'èxit de les actuacions el va convèncer de mantenir la formació un cop acabada l'exposició.
El primer concert de la nova orquestra permanent va tenir lloc el 30 de gener de 1858 al Free Trade Hall de Manchester, sota la direcció de Hallé. El fundador assumí personalment el risc econòmic del projecte i contractà una plantilla d'uns seixanta músics, una iniciativa excepcional en una ciutat industrial on encara no existia una tradició simfònica professional comparable a la de les grans capitals continentals.
Hallé defensava una concepció educativa del concert simfònic. Va mantenir una proporció important de localitats econòmiques i programà sistemàticament obres noves al costat del repertori clàssic, amb la voluntat de crear un públic estable i ampliar el coneixement de la música orquestral a Manchester.
Charles Hallé Charles Hallé va dirigir gairebé tots els concerts de l'orquestra des de 1858 fins a la seva mort el 1895 i actuà també freqüentment com a pianista solista. Durant aquesta etapa va establir una disciplina d'assaig i un nivell interpretatiu que van contribuir a transformar els hàbits orquestrals britànics de mitjan segle XIX.
El repertori incloïa una presència important de Ludwig van Beethoven, Hector Berlioz, Robert Schumann, Johannes Brahms, Antonín Dvořák, Edvard Grieg i Piotr Ilitx Txaikovski, sovint amb interpretacions de música continental poc després de les respectives estrenes europees. Hallé contribuí així a incorporar gradualment repertori contemporani al gust del públic de Manchester.
El mateix 1858 es va constituir també el Hallé Choir, que va debutar l'abril d'aquell any amb La Creació de Joseph Haydn. La relació entre orquestra i cor permetria posteriorment abordar grans obres simfonicocorals i es convertiria en una de les característiques permanents de la institució.
Després de la mort del fundador La mort de Charles Hallé, l'octubre de 1895, va posar en perill la continuïtat de l'orquestra, que fins aleshores havia estat essencialment una empresa personal del director. Henry Simon, Gustav Behrens i James Forsyth garantiren econòmicament la temporada següent i impulsaren la creació d'una estructura estable destinada a assegurar-ne la supervivència.
La Hallé Concerts Society es constituí formalment el 28 de juny de 1899. Entre els seus primers responsables figuraven E. J. Broadfield, Adolph Brodsky, Henry Simon, James Forsyth i Gustav Behrens. La transformació en una societat de concerts permeté separar definitivament l'orquestra de la figura personal del seu fundador i establir una forma de govern institucional que, amb modificacions, ha continuat fins avui.
Frederic Cowen va exercir de director principal entre 1896 i 1899, abans que la societat nomenés Hans Richter, una de les figures més prestigioses de la direcció europea del moment.
Hans Richter Richter va dirigir la Hallé entre 1899 i 1911. Havia estat estretament relacionat amb Richard Wagner, Anton Bruckner i Johannes Brahms, i la seva arribada a Manchester reforçà el prestigi internacional de l'orquestra i amplià encara més el seu repertori germànic.
Durant aquesta etapa la formació establí també una relació particularment important amb Edward Elgar. El 3 de desembre de 1908, Richter i la Hallé estrenaren mundialment la Simfonia núm. 1 en la bemoll major d'Elgar al Free Trade Hall. L'estrena va tenir un gran èxit i l'obra es convertí ràpidament en una de les simfonies britàniques més interpretades de la primera meitat del segle XX.
Richter deixà el càrrec el 1911 i fou succeït per Michael Balling, que dirigí la formació entre 1912 i 1914. L'esclat de la Primera Guerra Mundial interrompé la seva etapa i obligà l'orquestra a reorganitzar la seva activitat en circumstàncies econòmiques i polítiques especialment difícils.
Hamilton Harty Després d'un període en què Thomas Beecham actuà com a assessor musical, Hamilton Harty es convertí en director principal el 1920 i es mantingué en el càrrec fins al 1933. La seva etapa va ser especialment important per al desenvolupament tècnic de l'orquestra i per a l'ampliació del repertori britànic i francès.
Harty impulsà la música de compositors com Hector Berlioz, Jean Sibelius, Arnold Bax, William Walton i Ralph Vaughan Williams, i també fomentà l'activitat discogràfica de la formació. El 1919 la Hallé havia començat a realitzar els seus primers enregistraments comercials, i durant els anys de Harty aquesta nova tecnologia es convertí progressivament en una part important de la projecció de l'orquestra.
Durant la Primera Guerra Mundial algunes dones havien començat a incorporar-se a la plantilla, però Harty n'acomiadà diverses un cop acabat el conflicte, una decisió que reflectia les resistències de moltes institucions orquestrals de l'època a la plena professionalització de les instrumentistes.
Malcolm Sargent i Thomas Beecham La dècada del 1930 va estar marcada per una situació directorial més complexa. Thomas Beecham tornà a exercir una funció important entre 1933 i 1939, mentre Malcolm Sargent va actuar com a director principal entre 1933 i 1942. Durant aquests anys la Hallé continuà oferint les seves temporades regulars malgrat l'empitjorament de la situació econòmica i, posteriorment, l'esclat de la Segona Guerra Mundial.
El Free Trade Hall va ser requisat quan començà la guerra i quedà greument afectat durant el Manchester Blitz de desembre de 1940. L'orquestra hagué de repartir els concerts entre espais com l'Albert Hall, Kings Hall Belle Vue i diversos cinemes i sales de la ciutat.
John Barbirolli El 1943 la Hallé travessava una crisi especialment greu. La plantilla s'havia reduït a menys de quaranta músics i molts instrumentistes combinaven el treball a l'orquestra amb altres ocupacions. Aquell any John Barbirolli, que acabava de deixar la Filharmònica de Nova York, acceptà convertir-se en director principal.
Barbirolli reconstruí pràcticament la formació i aconseguí establir contractes anuals per als músics, fet que proporcionà una estabilitat professional que l'orquestra no havia tingut fins aleshores. També reincorporà de manera permanent dones a la plantilla i amplià considerablement l'activitat de concerts, gires i enregistraments.
La seva relació amb la Hallé durà vint-i-set anys, fins a la seva mort el 1970, i és considerada una de les associacions més importants entre un director i una orquestra britànica del segle XX. Barbirolli desenvolupà una sonoritat caracteritzada per la calidesa de les cordes i una gran flexibilitat del fraseig, especialment apreciada en el repertori d'Elgar, Gustav Mahler, Jean Sibelius i Vaughan Williams.
Durant la seva etapa la Hallé realitzà les primeres gires internacionals importants i amplià enormement la seva discografia. Els enregistraments d'Elgar i Vaughan Williams dirigits per Barbirolli es convertirien en alguns dels documents més representatius de la tradició interpretativa britànica del segle XX.
El Free Trade Hall reconstruït va reobrir el 1951 i tornà a convertir-se en la seu permanent de l'orquestra.
De James Loughran a Kent Nagano Després de la mort de Barbirolli, James Loughran va assumir la direcció principal entre 1971 i 1983. Durant la seva etapa l'orquestra amplià la seva activitat internacional i realitzà la primera gira per l'Extrem Orient, amb actuacions al Hong Kong Arts Festival.
Stanisław Skrowaczewski va ser director principal entre 1982 i 1992 i mantingué posteriorment una estreta relació com a director convidat. La seva especialitat en el repertori de Anton Bruckner reforçà una tradició que ja havia estat important durant l'època de Richter.
El 1992 Kent Nagano es convertí en director principal i director musical. La seva etapa coincidí amb la decisió de traslladar l'orquestra del Free Trade Hall a una nova sala construïda expressament per a concerts simfònics.
Bridgewater Hall La Hallé va oferir el seu últim concert al Free Trade Hall el 30 de juny de 1996, després de 138 anys d'associació amb l'edifici. El setembre següent, Nagano dirigí el primer concert de l'orquestra a la nova Bridgewater Hall, situada a poca distància de l'antiga seu.
La sala havia estat concebuda específicament per a la música i va permetre millorar notablement les condicions acústiques i de treball de l'orquestra. A més de la Hallé, acull regularment concerts de la BBC Philharmonic i la Manchester Camerata.
L'arribada a la nova sala coincidí també amb canvis interns importants. El 1997 Lyn Fletcher es convertí en la primera dona nomenada concertino principal de la Hallé.
Mark Elder Mark Elder va assumir el càrrec de director principal i director musical l'any 2000 i el mantingué fins al 2024. La seva etapa, de gairebé un quart de segle, representà una profunda renovació artística i institucional de la formació.
Elder va donar una especial importància a compositors britànics com Elgar, Vaughan Williams, William Walton, Benjamin Britten i Elgar, però també a repertori operístic i simfònic de Richard Wagner, Richard Strauss, Mahler i Dmitri Xostakóvitx. Durant aquest període la Hallé recuperà una forta presència nacional i internacional i reforçà la seva reputació discogràfica.
El 2003 es va crear el segell propi Hallé, que permeté a la institució controlar directament una part important de la seva producció discogràfica. El catàleg ha inclòs nombrosos enregistraments dirigits per Elder, entre els quals obres d'Elgar, Wagner, Vaughan Williams, Mahler i Claude Debussy.
Durant la seva etapa es crearen també la Hallé Youth Orchestra el 2002, el Hallé Youth Choir el 2003 i el Hallé Children's Choir el 2008. Aquestes formacions ampliaren considerablement l'activitat educativa de la institució i consolidaren el concepte de «família Hallé».
En acabar la temporada 2023–2024, Elder deixà la direcció musical i passà a ser director emèrit.
Kahchun Wong El director singapurès Kahchun Wong va assumir el càrrec de director principal i assessor artístic al començament de la temporada 2024–2025, inicialment amb un contracte de cinc anys. La seva programació ha combinat el gran repertori simfònic amb noves obres i projectes de llarg recorregut, especialment les simfonies de Mahler.
El 2026 Thomas Adès figura com a principal director convidat, mentre Mark Elder manté la vinculació amb l'orquestra com a director emèrit. La temporada 2026–2027 inclou, entre altres projectes, l'estrena mundial de la Simfonia núm. 6 de James MacMillan, encarregada per la Hallé.
Repertori i estrenes Al llarg de la seva història, la Hallé ha tingut un paper especialment important en la introducció de repertori nou al públic britànic. Charles Hallé programava sistemàticament obres contemporànies europees i Hans Richter continuà aquesta tradició durant els primers anys del segle XX.