La Simfonia núm. 2, K. 53, de Willem Pijper és una obra orquestral composta entre maig i setembre de 1921 durant una estada del compositor a Itàlia i a Minusio, a la Suïssa italiana. Consta de dos moviments interpretats sense interrupció i té una durada aproximada de vint-i-dos minuts.
L'obra es va estrenar el 2 de novembre de 1922 al Concertgebouw d'Amsterdam, interpretada per l'Orquestra Reial del Concertgebouw sota la direcció del mateix Pijper. La simfonia constitueix un punt d'inflexió en la seva trajectòria: manté encara influències de Gustav Mahler en l'orquestració monumental, però desenvolupa amb molta més claredat la politonalitat, la construcció a partir de petites cèl·lules generadores i la independència rítmica que caracteritzarien el seu llenguatge madur.
La plantilla original és excepcionalment gran i supera els cent deu intèrprets: inclou vuit trompes, quatre arpes, sis mandolines, tres pianos, celesta, orgue i una extensa secció de percussió. Aquesta magnitud dificultà enormement la difusió de la peça i va portar Karel Mengelberg a preparar el 1961 una versió amb una orquestració reduïda.
Composició Pijper va concebre i completar la simfonia durant l'estiu de 1921, entre maig i setembre, mentre viatjava per Itàlia i la Suïssa italiana. El mateix compositor explicà posteriorment que l'estructura dels dos moviments era deliberadament simple i que tota la partitura derivava d'un nombre molt reduït de motius melòdics i rítmics.
La Segona simfonia apareix en una etapa en què Pijper començava a formular el seu principi de la «cèl·lula germinal» —kiemcel en neerlandès—, segons el qual una obra podia créixer orgànicament a partir d'una figura musical molt breu. A la simfonia, pràcticament totes les melodies secundàries deriven d'una única cèl·lula principal, transformada per inversió, desplaçament rítmic, superposició contrapuntística i variació intervàl·lica.
La composició coincideix amb el procés d'allunyament del romanticisme tardà de la seva Primera simfonia. Dierick observa que, tot i que la Segona conserva elements de Mahler i Richard Strauss en l'orquestració, el seu llenguatge harmònic mostra una aproximació creixent a Claude Debussy i al primer Ígor Stravinski.
Pijper havia mantingut durant aquests anys una admiració particular per Mahler, i alguns elements de l'orquestració ho mostren clarament: l'ús de mandolines i d'una trompa tenor situada fora de l'escenari remet a sonoritats característiques de la Setena simfonia de Mahler. El compositor, però, integra aquests colors en una estructura molt més concentrada i fortament determinada pel ritme.
Estrena La primera interpretació va tenir lloc el 2 de novembre de 1922 al Concertgebouw d'Amsterdam amb l'Orquestra Reial del Concertgebouw dirigida per Pijper. El concert commemorava el seixantè aniversari del compositor Johan Wagenaar, professor de Pijper, i incloïa també música de Wagenaar, Peter van Anrooy i Johan van Goudoever.
Inicialment s'havia previst que Willem Mengelberg, director titular del Concertgebouw, dirigís l'obra, però finalment va refusar-ho i Pijper es posà al capdavant de l'orquestra. La dificultat de reunir la gran plantilla instrumental ha estat assenyalada posteriorment com una de les possibles causes, encara que les fonts contemporànies no permeten establir amb certesa el motiu exacte de la decisió.
El 15 d'octubre de 1925 la simfonia es va interpretar de nou a Utrecht amb l'Utrechts Stedelijk Orkest sota la direcció d'Evert Cornelis, en el festival celebrat amb motiu del cinquantenari de la Nederlandsche Toonkunstenaars-Vereeniging. Per a aquella interpretació Pijper redactà una nova explicació tècnica de l'obra, que constitueix una de les principals fonts per estudiar-ne l'estructura.
Estructura La simfonia consta de dos moviments:
Allegro maestoso
Lento, molto rubato – Più leggiero – Più mosso, maestoso
Pijper considerava explícitament el primer moviment com una introducció al segon: el primer dura aproximadament vuit minuts i el segon uns catorze. Els dos comparteixen els mateixos materials melòdics i rítmics i formen, per tant, una única trajectòria simfònica de gran escala.
Allegro maestoso El primer moviment està format per dues grans seccions contínues i es basa íntegrament en la cèl·lula germinal principal de la simfonia. Pijper insistia que l'obra era essencialment monotemàtica: els motius secundaris no constitueixen idees independents, sinó derivacions de les tres parts internes del motiu inicial.
Rítmicament, el moviment es basa principalment en compassos binaris o quaternaris, en contrast amb la predominança ternària del segon moviment. Aquesta organització contribueix a diferenciar clarament les dues grans parts de la simfonia tot i que comparteixin el mateix material melòdic.
La primera secció avança cap a un clímax construït com un breu cànon dels metalls, derivat directament del motiu principal. Aquest mateix cànon reapareix ampliat al final del moviment i forma els quinze compassos culminants de la secció.
L'energia rítmica del moviment i les superposicions d'acords i tonalitats han estat relacionades amb el Stravinski de La consagració de la primavera. Pijper, però, construeix el discurs a partir d'una transformació contínua de la cèl·lula inicial, de manera que fins i tot els episodis més contrastants mantenen una estreta relació interna.
Lento, molto rubato – Più leggiero – Più mosso, maestoso El segon moviment és considerablement més extens i es divideix en tres grans seccions que s'enllacen sense interrupció. El Lento inicial, en compàs de 3/4, estableix immediatament una organització rítmica ternària que dominarà tota la resta de la simfonia.
El Lento evoluciona gradualment cap al Più leggiero, en 9/8, sense una ruptura perceptible del tempo. Un dels elements centrals d'aquesta secció és un recitatiu confiat a la trompa tenor, instrument utilitzat fora de l'escena i associat a una sonoritat deliberadament mahleriana.
La música adquireix progressivament un caràcter de dansa, amb ritmes que recorden l'havanera i el tango, gèneres que exerciren una influència particular sobre Pijper durant aquesta etapa. Aquestes figures rítmiques apareixen sovint juxtaposes amb episodis declamatoris i amb textures polirítmiques.
Sense introduir nous motius, el Più leggiero desemboca en un breu finale Più mosso, maestoso. La melodia principal apareix successivament a les tubes, la primera trompeta, els trombons i finalment l'orgue, incrementant progressivament la dimensió sonora de l'orquestra.
El gran clímax final recupera i amplia el cànon que havia culminat el primer moviment. Els trombons, trompetes i tubes presenten el tema en cànon, mentre les trompes desenvolupen una contralínia, els vents de fusta exposen un altre motiu derivat de la cèl·lula germinal, les cordes introdueixen desplaçaments cromàtics i el pedal de l'orgue sosté el motiu principal. Després d'aquest enorme punt culminant, l'obra acaba abruptament amb una figura rítmica derivada del material inicial.
Anàlisi musical La Segona simfonia és una de les primeres obres en què Pijper aplica sistemàticament la tècnica de la cèl·lula germinal. En lloc de treballar amb diversos temes contrastants, tota la simfonia deriva d'una única figura melòdica dividida en tres components, dels quals neixen posteriorment tant les melodies principals com els motius secundaris.
El principi no és només melòdic. El compositor identifica també una cèl·lula rítmica fonamental que experimenta transformacions al llarg de l'obra. Al primer moviment domina una organització mètrica binària, mentre que al segon la mateixa energia es reformula en compassos ternaris, especialment 3/4 i 9/8.
L'harmonia evita l'establiment d'una tonalitat única i estable. Pijper superposa línies que poden suggerir centres tonals diferents i genera així freqüents episodis de bitonalitat i politonalitat. Aquestes sonoritats no són tractades com a efectes aïllats, sinó com a conseqüència del contrapunt entre línies independents.
La forma global és també excepcionalment concentrada. Tot i l'enorme plantilla, l'obra dura només uns vint-i-dos minuts i els dos moviments funcionen com dues etapes complementàries d'un únic procés. El primer prepara els materials i els dos grans clímaxs; el segon amplia el mateix material i condueix cap a una culminació molt més extensa.
Estil musical La Segona simfonia marca el pas de Pijper des del romanticisme tardà de la Primera simfonia cap a un llenguatge més personal i modernista. La monumentalitat de la plantilla i alguns colors instrumentals mantenen vincles evidents amb Mahler, però la construcció cel·lular, la politonalitat i l'èmfasi sobre el ritme anticipen les obres més radicals de la dècada del 1920.
La influència francesa és igualment significativa. Dierick assenyala que el llenguatge harmònic de la simfonia combina procediments associats a Debussy i al primer Stravinski, mentre que l'orquestració abandona progressivament la densitat germànica tradicional en favor d'una major independència de les línies instrumentals.
Pijper continuava, tanmateix, considerant Mahler una figura fonamental. Les sis mandolines, la trompa tenor fora d'escena i determinats gestos de fanfara evoquen explícitament el món sonor mahlerià. Aquesta coexistència d'influències germàniques i franceses és característica del moment de transició que representa la simfonia dins de la seva producció.
La peça ocupa així una posició important en el desenvolupament del modernisme musical neerlandès. En les obres immediatament posteriors, Pijper reduiria progressivament les dimensions de les plantilles i portaria encara més lluny la seva tècnica de cèl·lules germinals, especialment a la Tercera simfonia de 1926.
Instrumentació La versió original està escrita per a quatre flautes, tres oboès i corn anglès, quatre clarinets, tres fagots i contrafagot, vuit trompes, trompa tenor, quatre trompetes, quatre trombons, tuba, timbales, bombo, caixa, tambor militar, plats, tam-tam, campana, castanyoles, xilòfon, pandereta, quatre arpes, sis mandolines, orgue, tres pianos, celesta, primers i segons violins, violes, violoncels i contrabaixos.
La plantilla necessita aproximadament entre 112 i 116 músics, més que moltes de les grans simfonies postromàntiques. L'enorme nombre d'intèrprets no implica una sonoritat massiva permanent: Pijper utilitza sovint els instruments en grups diferenciats i reserva el conjunt complet per als grans clímaxs.
Versió reduïda La dificultat econòmica i logística de reunir la plantilla original va limitar profundament les interpretacions de la simfonia després de la mort de Pijper el 1947. Per facilitar-ne l'execució, el seu deixeble Karel Mengelberg preparà el 1961 una nova orquestració per a una plantilla considerablement més reduïda.
La versió de Mengelberg utilitza tres flautes, tres oboès, tres clarinets, tres fagots, quatre trompes, tres trompetes, tres trombons, tuba, timbales, tres percussionistes, una arpa, una mandolina, piano o celesta i cordes. L'edició fou publicada per Donemus amb la referència K. 53a.
Tot i facilitar la programació de la peça, la reducció elimina bona part dels efectes espacials i de la varietat tímbrica de l'original. La recuperació de la plantilla completa per l'Orquestra Filharmònica de Rotterdam i Lahav Shani el 2022 va posar novament en evidència la importància estructural de les enormes forces concebudes per Pijper.
Recuperació de la versió original El setembre de 2022, poc abans del centenari de l'estrena, Lahav Shani i l'Orquestra Filharmònica de Rotterdam recuperaren la versió original completa en concerts a De Doelen de Rotterdam i a la Filharmonia de Berlín, dins del Musikfest Berlin.