miniatura|450px|Places Fortes, en el nord africà, d'Espanya i Portugal en 1519. Les Places Fortes d'Àfrica van ser els primers assentaments dels europeus cristians en el Àfrica mediterrània des de l'Edat mitjana. Van ser creades principalment per Espanya i Portugal en els segles del Renaixement, encara que també les va haver de Anglaterra (Tànger) i italianes (Gerba i Tabarka).

Antecedents Al voltant de l'any mil els estats cristians van començar a penetrar en territoris musulmans de l'Àfrica mediterrània. Primer van ser la repúbliques marítimes italianes (especialment Pisa i Amalfi) que van obrir petites localitats comercials al Magreb, i després van aparèixer els normands en Tunísia.

En 1167 els pisanos van obtenir del rei de Tunísia Abdallah-Bockoras l'illa de Tabarka (prop de Bizerta) per al seu comerç de coral i després es van associar a Roger II de Sicília, que va crear en la costa tunisiana l'anomenat regne d'Àfrica dels normands. Aquesta petita plaça de Tabarka va quedar en mans pisanes -gràcies al seu comerç de coral i encara que els àrabs tunisians van reconquerir tota l'àrea normanda al voltant de 1200- fins que va ser adquirida en 1540 per la República de Gènova. L'illa successivament es va convertir -amb la construcció d'un fort- en una veritable Plaça Forta associada a les de Carles I d'Espanya.

Història Els orígens de les anomenades Plaza Fuertes es troben en els intents espanyols i portuguesos d'expansió en el nord d'Àfrica, principalment al Magreb (no va haver-hi cap a l'est de Tripolitania).

Durant la segona meitat del primera del Castella ocuparia successivament Melilla (1497), Cazaza i Mers-el-Kebir (مرسى الكبير) (1505), el Penyal de Vélez de la Gomera (1508), Orà (1509), el penyal d'Alger, Bugía i Trípoli (1510), Bona, Bizerta, Tunísia i La Goleta (1535), en tant que Portugal centrava la seva expansió en el litoral atlàntic, prenent Ceuta (1415), Tànger (1471), Mazagán (1502), Agadir (1505), Mogador (1506) i Casablanca (1515).

A l'abril de 1509, per intimidació de Pedro Navarro, Alger es va declarar tributari d'Espanya i va alliberar els seus presos espanyols, a canvi de mantenir la seva religió. El mateix exemple va seguir Tunísia al maig. Aquestes ciutats es perdrien en el futur i passarien a ser reductes de pirateria barbaresca.

No obstant això, la major part de les places van ser perdudes durant aquest , de manera que a la assumpció de la Corona portuguesa per part de Felip II, les úniques places en mans dels reis hispànics eren Melilla, el Penyal de Vélez de la Gomera, Orà-Mers-el-Kebir pel costat castellà) i Ceuta, Tànger, Mazagán i la petita fortalesa de Anafé fins a la seva destrucció en 1755 durant el terratrèmol de Lisboa (pel portuguès). miniatura|L'illa genovesa de Tabarka en el .

En 1540 l'illa de Tabarka prop de Bizerta va ser adquirida per la República de Gènova gràcies a la família Lomellini, que l'havia rebut d'una colònia de Pisa establerta a l'illa tres segles abans. Es va edificar un fort genovès durant 1553 per petició de Carles V de Castella i Aragó.Giovanni Tescione. Italiani alla pesca del corallo pag. 195 Durant el seu domini, els genovesos es van dedicar a la pesca del coral i van convertir l'illa en un empori comercial mediterrani que va servir també de lloc d'intercanvi de captius cristians a canvi de rescat fins a 1741.

Encara que durant el regnat de Felip III es van obtenir també Larraix (1610) i La Mamora (1614), l'ascens de la dinastia alauita va significar la conquesta de la major part de les Places Fortes en mans de països occidentals. A la mort del sultà Ismaíl en 1727, només Mazagán, fins a 1769 (Portugal), Ceuta (que havia preferit seguir al costat dels reis espanyols en 1640, quan Portugal es va independitzar), Melilla, les illes Alhucemas (ocupades en 1673) i el Penyal de Vélez de la Gomera, en mans espanyoles, escapaven del seu domini.

Amb la finalitat d'assegurar la seva aliança amb Anglaterra, els portuguesos van negociar les noces de la infanta Catalina de Bragança, filla de la reina mare Lluïsa de Bragança, amb el rei Carles II d'Anglaterra, passant Tànger a ser part del dot que va aportar la infanta al casament (1661). El rei Carles II declarava en el Parlament: «L'adquisició de Tànger ha de ser contemplada com una joia d'incalculable valor per a la corona britànica». En 1679 el sultà Mulay Ismail va intentar ocupar la ciutat infructuosament, però va mantenir un llarg bloqueig que finalment va portar al retir britànic el 6 de febrer de 1684. Abans de retirar-se, els anglesos van destruir la ciutat i el seu port (i van començar a dedicar-se a la possibilitat d'ocupar Gibraltar alguns anys després).

D'aquesta manera, al nord d'Àfrica només Ceuta, Melilla, les illes Alhucemas i el Penyal de Vélez de la Gomera van seguir en mans europees (o sigui espanyoles) en la segona meitat del segle XVIII part de l'anomenat «Orànesat» a Algèria, que va ser espanyol per gairebé tres segles amb la reconquesta espanyola el 1732: 1509-1708, 1732-1791).

Les "Places Fortes" van conservar sempre un caràcter de presidis, l'ampliació del qual havia estat una constant durant el . En 1774, el sultà Sidi Mohamed va atacar Melilla, la qual va estar sotmesa a un setge que va durar tres mesos. Nogensmenys, el setge va ser infructuós i el sultà del Marroc va decidir des de llavors adoptar una política amistosa cap a Espanya

miniatura|300px|Imatges de la Plaça Forta de Melilla i del Penyal d'Alhucemas en 1909.

El 9 d'octubre de 1790 un terratrèmol va devastar les ciutats d'Orà i Mers-el-Kebir. El 14 d'octubre la ciutat va ser atacada pels algerians, amb suport britànic, saldant-se amb una victòria espanyola. Entre el 29 de juny i el 3 de juliol de 1791 la ciutat va tornar a ser atacada pels algerians, amb una altra victòria espanyola. El comte de Floridablanca va dur a terme negociacions diplomàtiques de pau amb Algèria. Es va consultar amb el Consell de Castella, el Consell de Guerra, el Consell d'Estat i els fiscals de la Cort i la majoria van creure que calia cedir les ciutats d'Orà i Mers-el-Kebir, perquè no generaven beneficis i la guerra contra els algerians no generava cap profit. El 12 de novembre de 1791 es va signar un acord segons el qual abandonarien les dues ciutats a canvi de ser els únics que poguessin comerciar amb aquestes places. Les últimes tropes espanyoles van abandonar aquestes ciutats al febrer de 1792.

Ja en el , la feblesa dels sultanats àrabs (i dels otomans en crisis) al nord africà porta a una progressiva intervenció comercial i militar de països occidentals (notablement França, Regne Unit, Itàlia i Espanya). França, que fins llavors havia tingut solament petites concessions comercials a Algèria i Tunísia, des de 1830 va començar a ensenyorir-se de tota Algèria.

En el cas espanyol, amb el pretext de respondre a un atac sobre Ceuta dut a terme per algunes tribus limítrofes (les tribus d'Anyera), Espanya va deslligar la guerra d'Àfrica. Aquesta guerra va desembocar en la batalla de Castillejos, la presa de Tetuan i la signatura del Tractat de Wad-Ras de 1860 (Tractat de Pau i d'Amistat entre Espanya i el Marroc). Mitjançant aquest tractat: Espanya àmplia els límits de Ceuta i Melilla a perpetuïtat. Es van concedir a Espanya uns territoris a Santa Cruz de la Mar Pequeña (el que seria després Sidi Ifni al sud del Marroc, que no seria ocupada fins a 1934) per a establir una factoria. el Marroc indemnitzava a Espanya amb 100 milions de pessetes. Tetuan quedaria sota administració temporal espanyola fins que el sultanat pagués el deute a Espanya. Es van pactar una sèrie d'acords comercials, declarant-se a Espanya, com nació més afavorida.

A partir de llavors va començar el període de conquestes colonials europees en tota l'Àfrica mediterrània, que es va completar en les primeres dècades de l'amb la total derrota de l'Imperi otomà (que havia estat responsable de la gairebé total pèrdua de les "Places fortes" a la fi del Renaixement).

Possessions espanyoles miniatura|450px|El que queda actualment de les Places Fortes d'Espanya al Magreb nord-africà. Santa Cruz de la Mar Pequeña (1478-1524): fundada Melilla (des de 1497) Cazaza (1505-1532) San Miguel de Saca (1499-1500) Mazalquivir (1505-1708, 1732-1792) Peñón de Vélez de la Gomera (1508-1522, des de 1564) Orà (1509-1708, 1732-1792) Bugía (1510-1555) Trípoli (1510-1530): cedida a l'Orde de Malta, que la perd el 1551 Regne hafsita (vassall 1535-1569, 1573-1574) Tunis (control directe 1535-1569, 1573-1574) Alger (vasalla 1509-1516) Penyal d'Alger (1510-1529) Tremecen (vasalla 1512-1518; control directe 1543, 1545, 1547-1551) Gerba (1521-1524; 1551-1560) Hunaín (1531-1535) Bizerta (1535-1574) La Goleta (1535-1574) Bona (1535-1540): abandonada i demolida Monastir (1550-1554) Sussa (1537-1574) Mahdia (1550-1553): abandonada i demolida Illes Alhucemas (des de 1560) Arcila (1610-1691) La Mamora (1614-1681) Larraix (1610-1689) Ceuta (1580-1668 amb la Unió Ibèrica; control directe des de 1668) Illes Chafarinas (des de 1848) Tetuán (1860-1862) Ifni (1860 de jure/1934 de facto-1969) Possessions portugueses miniatura|upright=1.6|Possessions portugueses al Marroc. Casablanca (1515-1755) fortalesa d'Anafé Ceuta (1415-1640) Aguz, actual Souira Guedima, Província de Safí (1506-1525) Alcazarseguir (1458-1550) Arcila (1471-1550 y 1577-1589) Azamor (1513-1541) Mogador (1506-1525) Mazagán (1485-1769) Safí (1488-1541) Agadir (1505-1541) Tanger (1471-1661) Possessions italianes Gerba (1135 - 1158); (1284 - 1334) y (1338 - 1392) illa al sud de Tunísia i Regne d'Àfrica (1135 - 1160) Regne de Sicília. Tabarka (1540-1741) República de Gènova, illa al nord de Tunísia.

Possessions angleses Tànger (1661-1684), cedida per Portugal com a dot de les noces entre la princesa Caterina de Bragança i el rei Carles II d'Anglaterra. Tarfaya (1879-1895), cedida per Mohamed Uld Beiruk a Donald Mackenzie com a lloc comercial.

Notes

Referències

Bibliografia Alonso Acero, Beatriz. Orán-Mazalquivir, 1589-1639: una sociedad en la frontera de Berbería. Editor: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Madrid, 2000. Elbl, M. Reclaiming Walls: The Fortified Médina of Tangier under Portuguese Rule (1471–1661) and as a Modern Heritage Artefact. Portuguese Studies Review 15 (1–2) (2007; publ. 2009) Fey, H. Historia de Orán: antes, durante y después de la dominación española. Editorial Algazara. Málaga, 1999

García, José Manuel (2003). Breve Historia dos Descobrimentos e Expansão de Portugal. Lisboa: Presença. ISBN 9722325248. Kamen, Henry. Imperio (el imperio español) Editorial Santillana. Madrid, 1990 ISBN 84-03-09316-0 Russell-Wood, AJ. The Portuguese Empire 1415–1808.Johns Hopkins University Press| London, 1998 ISBN 0-8018-5955-7 () Sánchez Doncel, Gregorio. Presencia de España en Orán, 1509-1792. Estudio teológico de San Ildefonso. Editorial I.T. San Ildefonso. Madrid, 1991 ISBN 8460076148 Tescione, Giovanni. Italiani alla pesca del corallo. Editoriale Fiorentino. Napoli, 1968 De la Cierva, Ricardo. Historia general de España. VIII. Planeta. 1980. ISBN 84-85753-03-8

Categoria:Història d'Espanya Categoria:Història de Portugal Categoria:Història del Marroc