La Simfonia núm. 4 en mi bemoll major, op. 48, és una obra orquestral d'Aleksandr Glazunov, composta el 1893 i dedicada a Anton Rubinstein. És l'única de les vuit simfonies completes de Glazunov estructurada en tres moviments i té una durada aproximada d'entre trenta-dos i trenta-cinc minuts.

L'obra es va estrenar el 22 de gener de 1894 a la Sala de la Noblesa de Sant Petersburg, en el tercer Concert Simfònic Rus, sota la direcció de Nikolai Rimski-Kórsakov. La simfonia combina elements de la tradició nacionalista russa de Mili Balàkirev i Aleksandr Borodín amb una concepció formal més pròxima a la tradició simfònica europea que Glazunov havia començat a explorar a la seva Tercera simfonia.

Composició Glazunov va escriure la simfonia durant el 1893 i la va completar a finals d'aquell any. La partitura representa un punt de transició dins la seva producció: després de les tres primeres simfonies, en què havien tingut un pes notable les influències del nacionalisme rus, la Quarta mostra una integració més equilibrada entre aquesta tradició i els models simfònics de Piotr Ilitx Txaikovski i de l'Europa occidental.

La dedicació a Anton Rubinstein, pianista, compositor i fundador del Conservatori de Sant Petersburg, reflecteix també aquesta aproximació a una concepció més cosmopolita de la música russa. La primera edició de la partitura va ser publicada el 1894 a Leipzig per l'editorial de Mitrofan Beliàiev, amb el número de planxa 976.

Un dels trets més característics de la simfonia és la reutilització i transformació del material temàtic entre els diferents moviments. La melodia presentada a la introducció lenta del primer moviment reapareix posteriorment transformada i torna a tenir un paper important al finale, fet que contribueix a donar a l'obra una clara unitat cíclica.

Estrena L'estrena va tenir lloc el 22 de gener de 1894 a Sant Petersburg, a la Sala de la Noblesa, en el marc del tercer Concert Simfònic Rus. L'orquestra de la Societat Musical Russa va ser dirigida per Nikolai Rimski-Kórsakov, mestre i estret col·laborador de Glazunov.

L'obra va contribuir a consolidar la reputació internacional del compositor i va esdevenir una de les simfonies de Glazunov més apreciades a Europa. El seu equilibri entre el color orquestral rus, la forma simfònica tradicional i la transformació cíclica dels temes anuncia el llenguatge encara més consolidat de les seves simfonies Cinquena i Sisena.

Estructura La simfonia consta de tres moviments:

Andante – Allegro moderato – Andante

Scherzo. Allegro vivace

Andante – Allegro

Una interpretació completa dura aproximadament entre trenta-dos i trenta-cinc minuts.

Andante – Allegro moderato – Andante El primer moviment s'obre amb una introducció lenta, Andante, en què apareix una melodia ampla i melancòlica que actuarà com un dels principals elements unificadors de tota la simfonia. Aquest material reapareixerà sota formes diferents tant dins del mateix moviment com al finale, un procediment que apropa l'obra a la concepció cíclica desenvolupada durant el segle XIX per compositors com Franz Liszt i César Franck.

LAllegro moderato introdueix un caràcter més lleuger i expansiu, amb una escriptura que alterna melodies àmplies amb passatges d'una elegància gairebé coreogràfica. Glazunov concedeix més importància a la presentació i transformació dels temes que no pas a un desenvolupament dramàtic extens, de manera que la forma manté una sensació d'equilibri i fluïdesa més que de conflicte.

Cap al final reapareix el tempo Andante i amb ell el material de la introducció. Aquesta tornada crea una estructura en arc i reforça la funció del tema inicial com a idea generadora de tota la simfonia.

Scherzo. Allegro vivace El segon moviment és un Scherzo. Allegro vivace de caràcter molt lleuger i brillant. El tema principal presenta ritmes que evoquen una escena de caça, amb una participació especialment destacada de les trompes i dels instruments de vent.

La secció central, o trio, introdueix un contrast clar amb el scherzo mitjançant una melodia d'elegància propera al vals. Aquesta oposició entre l'energia rítmica de les seccions externes i el caràcter més dansaire del trio és un dels trets més immediats del moviment i permet a Glazunov mostrar la seva habilitat per a l'orquestració transparent i els canvis ràpids de color.

Després del trio retorna el material inicial del scherzo, que condueix a una conclusió ràpida i lleugera. La brevetat del moviment —habitualment d'uns cinc o sis minuts— contrasta amb les dimensions considerablement més grans dels dos moviments extrems.

Andante – Allegro El moviment final comença amb un Andante de caràcter contemplatiu que assumeix, dins l'estructura de tres moviments, part de la funció que habitualment correspondria a un moviment lent independent. Aquesta introducció prepara progressivament l'entrada de l'''Allegro, considerablement més expansiu i brillant.

LAllegro desenvolupa un material enèrgic i afirmatiu, però manté la relació amb les idees exposades anteriorment. La melodia principal del començament de la simfonia reapareix abans de la conclusió, ara transformada i integrada dins d'una textura orquestral més plena. Aquest retorn proporciona una forta sensació de recapitulació global i converteix el finale en la síntesi de tot el procés simfònic.

La coda intensifica progressivament el material fins a arribar a una conclusió en mi bemoll major de caràcter festiu i afirmatiu. La transformació de la melodia inicial des del seu caràcter introspectiu fins a aquesta forma final més expansiva és un dels principals recursos amb què Glazunov articula la trajectòria expressiva de l'obra.

Estil musical La Simfonia núm. 4 combina el color orquestral i determinats girs melòdics associats amb l'escola nacionalista russa amb una concepció més internacional de la forma simfònica. En comparació amb les primeres simfonies de Glazunov, la Quarta mostra una major integració dels temes entre moviments i una preferència per la transformació cíclica del material en lloc de l'ús explícit de melodies de caràcter folklòric.

La riquesa de l'orquestració revela la influència de Rimski-Kórsakov, especialment en la manera de combinar els instruments de vent amb les cordes i en els contrastos de timbre del Scherzo. Alhora, la fluïdesa melòdica i la construcció dels grans arcs formals mostren l'assimilació de la tradició de Txaikovski, sense que Glazunov abandoni el seu característic equilibri formal.

Instrumentació La simfonia està escrita per a tres flautes —la segona i la tercera també flautí—, dos oboès —el segon també corn anglès—, tres clarinets, dos fagots, quatre trompes, tres trompetes, tres trombons, tuba, timbales, primers i segons violins, violes, violoncels i contrabaixos.

Discografia selecta 1978 — Ievgueni Svetlànov, Orquestra Simfònica Estatal de l'URSS: Glazunov: Symphony No. 4, Melodiya. 1989 — Vladímir Fedosséiev, Orquestra Simfònica de la Ràdio de Moscou: Glazunov: Symphonies Nos. 4 & 5, Melodiya. 1997 — Valeri Polianski, Orquestra Simfònica Estatal Russa: Glazunov: Symphonies Nos. 4 & 5, Chandos, CHAN 9739; enregistrat l'abril de 1997 i publicat el 1999. 2003 — Tadaaki Otaka, BBC National Orchestra of Wales: Glazunov: Symphonies Nos. 4 & 8, BIS, BIS-1378. 2012 — José Serebrier, Russian National Orchestra: Glazunov: Symphony No. 4 / The Seasons'', Warner Classics; enregistrat el 13 de març de 2012 a la Sala Txaikovski de Moscou.

Referències

Glazunov 04 Categoria:Composicions musicals del 1894 Categoria:Composicions en mi bemoll major Categoria:Simfonies d'Aleksandr Glazunov