El Concert per a violoncel, IPH 13, és una obra per a violoncel i orquestra de Paul Hindemith, composta entre juny i setembre de 1940 a Lenox, Massachusetts, poc després que el compositor s'establís als Estats Units. Consta de tres moviments i té una durada aproximada de vint-i-vuit minuts. Va ser una de les primeres grans obres que Hindemith va escriure després d'emigrar als Estats Units i assenyala una etapa de maduresa en què el seu dens llenguatge contrapuntístic es combina amb una escriptura concertant especialment directa i brillant.
L'obra es va estrenar el 7 de febrer de 1941 al Symphony Hall de Boston, amb Gregor Piatigorsky com a solista, l'Orquestra Simfònica de Boston i Serge Koussevitzky com a director. Hindemith coneixia Piatigorsky des dels anys que tots dos havien passat a Berlín, i durant la preparació del concert tots dos van desenvolupar una estreta col·laboració artística.
Composició Hindemith va escriure el concert durant l'estiu de 1940, després d'haver abandonat definitivament Europa i establir-se als Estats Units. Va ser la primera gran composició que va completar després de l'emigració i significava també el retorn al violoncel com a instrument concertant després de diversos anys. Anteriorment havia escrit el Concert per a violoncel, op. 3, de 1916, i la Kammermusik núm. 3, op. 36 núm. 2, de 1925, també destinada a violoncel solista.
La col·laboració amb Piatigorsky va tenir una influència important en la configuració de la part solista. Hindemith, que havia estat violinista i sobretot violista professional, tenia un coneixement profund de les possibilitats tècniques dels instruments de corda i va concebre una part de violoncel molt exigent, però sempre integrada dins del discurs musical. En lloc de presentar el solista com un element oposat a l'orquestra, el concert estableix un diàleg contrapuntístic constant entre tots dos.
La partitura va ser publicada el mateix 1940 per Schott Music. El concert va continuar interpretant-se regularment durant les dues dècades següents per violoncel·listes com Enrico Mainardi, Paul Tortelier, János Starker i Aldo Parisot, però després de la mort de Hindemith va anar desapareixent progressivament del repertori. A partir de la dècada del 1990 va experimentar una certa recuperació.
Estrena L'estrena mundial va tenir lloc el 7 de febrer de 1941 al Symphony Hall de Boston, amb Gregor Piatigorsky, l'Orquestra Simfònica de Boston i Serge Koussevitzky. Algunes fonts indiquen que els mateixos intèrprets podrien haver ofert una interpretació prèvia el dia anterior a Cambridge.
Piatigorsky va continuar interpretant l'obra i el 15 de desembre de 1943 en va realitzar una interpretació radiofònica amb el mateix Hindemith dirigint la CBS Symphony Orchestra. Aquest enregistrament és un dels primers documents sonors conservats del concert.
Estructura El concert consta de tres moviments:
Mäßig schnell: Allegro moderato Ruhig bewegt – Sehr lebhaft – Im früheren langsamen Zeitmaß: Andante con moto Marsch. Lebhaft: Allegro marciale
Una interpretació completa dura aproximadament vint-i-vuit minuts.
Mäßig schnell: Allegro moderato El primer moviment s'inicia sense una extensa introducció orquestral: el violoncel entra ràpidament en el discurs i estableix des del començament una relació d'igualtat amb l'orquestra. L'escriptura combina línies àmplies del solista amb motius breus i rítmicament marcats que passen contínuament entre el violoncel i les diferents seccions orquestrals.
La forma s'aproxima a la forma sonata, però Hindemith evita una divisió rígida entre exposició, desenvolupament i recapitulació. Els motius són sotmesos a una transformació contrapuntística contínua i reapareixen en noves combinacions instrumentals. La part solista utilitza dobles cordes, grans salts, escales i passatges ràpids, però aquests elements virtuosístics formen part del desenvolupament temàtic i no funcionen com a ornamentació independent.
La música alterna episodis vigorosos amb passatges més cantabile i arriba progressivament a textures de gran densitat. Aquest equilibri entre energia rítmica, contrapunt i lirisme és característic del llenguatge madur de Hindemith.
Ruhig bewegt – Sehr lebhaft – Im früheren langsamen Zeitmaß El segon moviment té una estructura tripartida especialment contrastada. La primera secció, Ruhig bewegt, presenta una atmosfera tranquil·la i introspectiva, amb una llarga línia melòdica del violoncel sobre una textura orquestral transparent. La melodia avança en frases àmplies i irregulars, mentre l'orquestra proporciona un acompanyament contingut.
La secció central, Sehr lebhaft, interromp bruscament aquesta calma amb un episodi ràpid i inquiet. El solista desenvolupa figuracions àgils mentre l'orquestra respon amb motius breus i incisivament rítmics. Aquest contrast transforma el moviment lent en una combinació de moviment líric i scherzo, una estructura que Hindemith utilitza també en altres obres de maduresa.
Finalment retorna el tempo lent inicial —Im früheren langsamen Zeitmaß— i la música recupera el caràcter contemplatiu del començament. El material melòdic reapareix transformat i la textura es va simplificant fins a una conclusió reservada.
Marsch. Lebhaft: Allegro marciale El tercer moviment està concebut com una marxa de gran energia. El ritme marcat i les intervencions dels metalls proporcionen a l'inici un caràcter deliberadament robust, mentre el violoncel solista respon amb figuracions ràpides i angulars. L'escriptura alterna episodis de caràcter marcial amb passatges contrapuntístics en què el material passa entre el solista i l'orquestra.
A la part central apareix un trio basat en una antiga melodia de marxa, que introdueix un contrast més lleuger i irònic. Després d'aquest episodi retorna el material inicial, progressivament més accelerat i dens. La percussió i els metalls adquireixen una presència especialment destacada, mentre el violoncel manté una escriptura virtuosa fins als compassos finals.
El caràcter extravertit del moviment contrasta amb la introspecció de la secció lenta anterior i proporciona al concert una conclusió brillant. La combinació d'una marxa aparentment tradicional amb harmonies dissonants i un dens contrapunt és també un exemple de la manera com Hindemith reutilitza formes històriques dins del seu propi llenguatge.
Estil musical El concert pertany al període de maduresa de Hindemith i reflecteix els principis harmònics i contrapuntístics que havia sistematitzat durant la dècada del 1930. La música manté centres tonals recognoscibles, però les relacions entre els acords no segueixen necessàriament les funcions tradicionals de l'harmonia clàssica. En canvi, les línies independents generen una textura contrapuntística en què consonància i dissonància formen part d'un procés continu.
La relació entre violoncel i orquestra és essencialment simfònica. El solista no domina permanentment la textura, sinó que participa en un entramat en què els motius circulen per tota l'orquestra. Malgrat aquesta complexitat, el concert és una de les obres concertants més directes de Hindemith, especialment pel caràcter rítmic dels moviments extrems i per l'amplitud lírica del moviment central.
Instrumentació L'obra està escrita per a violoncel solista i orquestra formada per:
dues flautes, la segona també flautí; dos oboès; dos clarinets i clarinet baix; dos fagots; quatre trompes; dues trompetes; tres trombons i tuba; dues timbales i quatre percussionistes; celesta; cordes.
La percussió inclou triangle, pandereta, caixa, tambor de fusta, plats, plat suspès, bombo i glockenspiel.
Discografia selecta 1943 — Paul Hindemith, CBS Symphony Orchestra, Gregor Piatigorsky (violoncel): Cello Concerto, enregistrament radiofònic del 15 de desembre de 1943; posteriorment publicat per West Hill Radio Archives. 1955 — Karel Ančerl, Orquestra Filharmònica Txeca, Paul Tortelier (violoncel): Hindemith: Cello Concerto, Supraphon. 1957 — Fritz Reiner, Orquestra Simfònica de Chicago, János Starker (violoncel): interpretacions al Symphony Center de Chicago els dies 5 i 6 de desembre de 1957. 1992 — Yan Pascal Tortelier, BBC Philharmonic, Raphael Wallfisch (violoncel): Hindemith: Cello Concerto / The Four Temperaments, Chandos, CHAN 9124. 2010 — Christoph Poppen, Deutsche Radio Philharmonie Saarbrücken Kaiserslautern, Johannes Moser (violoncel): Martinů, Hindemith, Honegger: Cello Concertos, Hänssler Classic / SWR Music, 93.276; publicat el 2011. 2014 — Frank Shipway, Orquestra Simfònica de l'Estat de São Paulo, Christian Poltéra (violoncel): Walton / Hindemith: Cello Concertos, BIS, BIS-2077.
Referències
Categoria:Concerts per a violoncel del segle XX Categoria:Composicions musicals del 1941 Categoria:Obres de Paul Hindemith Categoria:Concerts de la dècada del 1940