miniatura|William Hogarth Les quatre etapes de la crueltat (en anglès, The Four Stages of Cruelty) és una sèrie de quatre gravats publicada per l'artista anglès William Hogarth el 1751. Cada gravat representa una etapa diferent de la vida del personatge fictici Tom Nero.
Començant amb la tortura d'un gos quan és nen a La primera etapa de la crueltat, Nero passa a apallissar el seu cavall d'adult a La segona etapa de la crueltat, i posteriorment al robatori, la seducció i l'assassinat a La crueltat consumada. Finalment, a La recompensa de la crueltat, rep el que Hogarth presenta com el destí inevitable d'aquells que emprenen el camí que ha seguit Nero: després de ser executat a la forca per assassinat, el seu cos és mutilat per cirurgians en un teatre anatòmic.
Els gravats van ser concebuts com una forma d'instrucció moral; Hogarth estava consternat pels actes habituals de crueltat que presenciava als carrers de Londres. Impresos en paper barat, estaven destinats a les classes populars. La sèrie presenta una execució aspra i una brutalitat sense els tocs humorístics habituals en altres obres de Hogarth, però que l'artista considerava necessàries per transmetre el seu missatge al públic a qui s'adreçava. Tot i això, les imatges continuen mostrant la riquesa de detalls i les referències subtils característiques de Hogarth.
Història Com altres gravats de Hogarth, com ara Beer Street i Gin Lane, Les quatre etapes de la crueltat es va publicar com una advertència contra els comportaments immorals i mostrava el camí fàcil que podia portar un brètol infantil a convertir-se en un criminal condemnat. El seu objectiu era corregir «aquell tracte bàrbar envers els animals, la simple visió del qual fa que els carrers de la nostra metròpoli siguin tan dolorosos per a qualsevol persona sensible». Hogarth estimava els animals: es va representar amb el seu pug en un autoretrat i va marcar les tombes dels seus gossos i ocells a casa seva, a Chiswick.
Hogarth va representar deliberadament els temes dels gravats amb poca subtilesa, ja que volia que fossin comprensibles per als «homes de la condició més baixa» quan els veiessin penjats a les parets de tallers o tavernes. Les imatges, igual que Beer Street i Gin Lane, estaven dibuixades de manera basta i no tenien les línies refinades d'algunes de les altres obres de l'artista. Un gravat precís i un treball artístic delicat haurien encarit massa les impressions per al públic a qui estaven destinades, i Hogarth també considerava que un traç vigorós podia representar les passions dels personatges tan bé com unes línies fines; segons va escriure, «ni una gran correcció en el dibuix ni un gravat fi eren en absolut necessaris».Citat a Uglow, p. 506.
Per garantir que els gravats tinguessin un preu assequible per al públic previst, Hogarth va encarregar inicialment al gravador de blocs J. Bell que produís els quatre dissenys com a xilografies. El procés va resultar més car del que s'esperava, de manera que només es van tallar les dues últimes imatges de la sèrie, i aquestes versions no es van publicar comercialment en aquell moment. En canvi, Hogarth va decidir realitzar personalment els gravats i va anunciar-ne la publicació, juntament amb la de Beer Street i Gin Lane, al London Evening Post durant tres dies, del 14 al 16 de febrer de 1751. Els gravats es van publicar el 21 de febrer de 1751 i cadascun anava acompanyat d'un comentari moralitzador escrit pel reverend James Townley, amic de Hogarth. Igual que en gravats anteriors, com Industry and Idleness, les impressions individuals en paper «ordinari» es venien per un xíling —prou barates perquè les classes populars les poguessin adquirir com a mitjà d'instrucció moral—. També hi havia versions «fines», en paper «superior», per un xíling i sis penics, destinades als col·leccionistes.
Existeixen variants de les làmines III i IV procedents de les xilografies originals de Bell i datades anteriorment, l'1 de gener de 1750. John Boydell les va reimprimir el 1790, però els exemplars de qualsevol de les dues tirades xilogràfiques són poc habituals.
Gravats Primera etapa de la crueltat miniatura|esquerra|Primera etapa de la crueltat (làmina I)
En el primer gravat, Hogarth presenta Tom Nero, el cognom del qual podria estar inspirat en l'emperador romà del mateix nom o bé ser una contracció de l'expressió anglesa no hero («cap heroi»). Al centre de la làmina, ben visible, apareix ajudat per altres nois a introduir una fletxa al recte d'un gos, una tortura aparentment inspirada en un dimoni que castiga un pecador a Temptation of St. Anthony, de Jacques Callot. Una insígnia amb les inicials «S:G» a l'espatlla de la seva jaqueta clara i esparracada indica que rep assistència de la parròquia de St Giles, d'acord amb la Poor Act 1697, que obligava totes les persones que rebien caritat parroquial a dur una insígnia amb les inicials de la parròquia a l'espatlla dreta. Hogarth va utilitzar aquest conegut barri marginal com a escenari de moltes obres seves, entre les quals Gin Lane i Noon, de la sèrie Four Times of the Day.
Un noi més compassiu, potser el propietari del gos, suplica a Nero que deixi de turmentar l'animal espantat i fins i tot li ofereix menjar per intentar apaivagar-lo. Se suposa que aquest noi representa el jove Jordi, príncep de Gal·les, futur rei Jordi III, que tenia dotze anys quan es va publicar el gravat. El seu aspecte és deliberadament més agradable que el dels brètols malcarats i lletjos que poblen la resta de la imatge, tal com explicita el text que apareix a la part inferior:
Mentre escenes diverses de sofriment per joc ocupen la raça infantil, i víctimes torturades i sagnants mostren el tirà que hi ha en el nen.Mireu! Un jove de cor més tendre, per estalviar dolor a la criatura, «Pren —exclama—, pren tot el meu pastís», però llàgrimes i pastís són en va.Apreneu d'aquest bell exemple, vosaltres que gaudiu dels jocs salvatges, com la crueltat repugna a la vista mentre que la pietat l'encisa.
miniatura|El jove «Jordi III».
Els altres nois cometen actes igualment bàrbars: els dos que hi ha a la part superior de les escales cremen els ulls d'un ocell amb una agulla roent, escalfada amb la torxa d'un noi amb torxa; els nois del primer pla llancen objectes contra un gall —potser una al·lusió a l'hostilitat nacionalista envers la França i un indici que l'acció té lloc el dimarts de Carnaval, dia tradicional d'aquesta pràctica—; un altre noi lliga un os a la cua d'un gos, prou a prop per temptar-lo però fora del seu abast; dos gats que es barallen pengen lligats per la cua mentre un grup de nois se'n burla; a la part inferior esquerra, un gos és atiat contra un gat, al qual se li escampen els intestins per terra; i, al fons de la imatge, un altre gat, lligat a dues bufetes inflades, és llançat des d'una finestra elevada. Anticipant el seu destí final, el nom de Tom Nero apareix escrit sota el dibuix amb guix d'un home penjat a la forca; el significat queda reforçat pel nen que ha fet el dibuix i assenyala Tom.
L'absència dels funcionaris parroquials que haurien d'estar controlant els nois és una crítica deliberada de Hogarth. Coincidia amb Henry Fielding que una de les causes de l'augment de la criminalitat era la deixadesa dels supervisors dels pobres, que massa sovint només aspiraven al càrrec per l'estatus social i els beneficis econòmics que comportava.
Sota el text s'indica l'autoria: «Designed by W. Hogarth, Published according to Act of Parliament. 1 Feb. 1751». La llei del Parlament a què es refereix és l'Engraving Copyright Act 1734. Moltes obres anteriors de Hogarth havien estat reproduïdes massivament sense la seva autorització ni el pagament de drets d'autor, i l'artista volia protegir la seva propietat artística. Per això havia animat els seus amics al Parlament a aprovar una llei que protegís els drets dels gravadors. Hogarth va tenir un paper tan important en l'aprovació de la llei que aquesta es va acabar coneixent com la «llei de Hogarth».
Segona etapa de la crueltat miniatura|esquerra|upright=0.9|Segona etapa de la crueltat (làmina II)
A la segona làmina, l'escena té lloc a la porta de Thavies Inn —de vegades escrita irònicament Thieves Inn Gate, «porta de la fonda dels lladres»—, un dels Inns of Chancery que acollien associacions de juristes de Londres. Tom Nero ja és adult i treballa de cotxer de lloguer, i la crueltat recreativa de l'escolar s'ha convertit en la crueltat professional d'un home durant la seva jornada laboral. El cavall de Tom, exhaust després d'anys de maltractaments i sobrecàrrega, s'ha desplomat, s'ha trencat una pota i ha fet bolcar el carruatge. Sense tenir en compte el dolor de l'animal, Tom l'ha colpejat amb tanta fúria que li ha rebentat un ull.
En un detall satíric, Hogarth representa quatre advocats corpulents que intenten sortir del carruatge en una situació grotesca. Probablement són caricatures de juristes importants, però Hogarth no en va revelar els noms i no han estat identificats.
En altres punts de l'escena tenen lloc més actes de crueltat envers els animals: un conductor de bestiar mata a cops un xai, un ase és obligat a continuar caminant tot i anar sobrecarregat i un toro enfurismat envesteix un dels homes que el turmenten. Alguns d'aquests actes apareixen descrits en el text moralitzador que acompanya el gravat:
El noble cavall, ja envellit, vençut pel treball jeu a terra; i lamenta la fúria d'un amo cruel quan la natura ja no li dona forces.El tendre xai, exhaust per l'excés de marxa, enmig de les darreres convulsions, bela la seva queixa innocent i mor sota els cops.Miserable inhumà! Digues, d'on prové aquesta crueltat covarda? Quin benefici neix dels actes bàrbars? Quin plaer hi ha en el sofriment?
La crueltat també ha avançat fins a incloure el maltractament de persones. Un carro atropella un nen que juga mentre el carreter dorm, aliè tant a les ferides del nen com a la cervesa que s'escapa dels barrils. Al fons, uns cartells anuncien una baralla de galls i un combat de boxa, com una altra mostra dels entreteniments brutals preferits pels personatges de la imatge.
El combat de boxa s'ha de celebrar al Broughton's Amphitheatre, un local conegut per la seva duresa fundat pel «pare del pugilisme», Jack Broughton. Un anunci de l'època indica que els contendents lluitarien amb la cama esquerra lligada a terra i que seria declarat vencedor aquell que acabés amb menys ferides sagnants.Uglow, p. 503. Un dels participants anunciats és James Field, que havia estat penjat dues setmanes abans de la publicació dels gravats i reapareix a la imatge final de la sèrie; l'altre és George «the Barber» Taylor, que havia estat campió d'Anglaterra però va ser derrotat per Broughton i es va retirar el 1750. Després de la mort de Taylor el 1757, Hogarth va fer diversos esbossos en què el representava lluitant contra la Mort, probablement destinats a la seva tomba.
Segons Werner Busch, la composició al·ludeix al quadre L'ase de Balaam (1626), de Rembrandt.Vegeu Werner Busch, Nachahmung als burgerliches Kunstprinzip: Ikonographische Zitate bei Hogarth und in seiner Nachfolge (Hildesheim, 1977).
Com a eco de la primera làmina, només hi ha una persona que es preocupa pel benestar del cavall turmentat. A l'esquerra de Nero, gairebé imperceptible, un home anota el número del carruatge de lloguer de Nero per denunciar-lo.
La crueltat consumada esquerra|miniatura|La crueltat consumada (làmina III)